El Monestir de Pedralbes: Context cultural i religiós

Un dels motius de la fundació del monestir, a part de la devoció de la Reina Elisenda, fou la  preocupació per la salvació de la seva ànima, compartida pels cristians d’aquella època. La societat benestant i sobretot les dones, demanaven que es realitzessin misses especials per assegurar-se un lloc al paradís. La idea de la salvació de l’ànima davant de la mort corporal fou una creença directament relacionada amb la mentalitat de l’època i les seves noves esperances, així com en la convicció de l’existència del purgatori.

Una de les activitats pròpies de les monges de clausura era recordar als morts, des de dues vessants. Per una banda en el que s’anomena pro anima defunctis, que servia per fer d’intercessió pel difunt arribada la hora del Judici Final. I per l'altra mitjançant la iconografia del fundador del convent per tot l’edifici, el record servia per reafirmar la seva identitat, recordant-lo a ell i al seu llinatge des de un punt de vista històric.

El Monestir de Pedralbes: Un repàs històric

Orígens i fundadors del Monestir de Pedralbes

El Reial Monestir de Pedralbes –anomenat originàriament Petras Albas, pel color de la pedra de la zona- fou fundat l’any 1326 i la seva església es consagrà el 1327 per desig de la reina Elisenda Montcada, muller del rei Jaume II, per tal de poder retirar-s’hi quan ell ja fos mort. El  monestir albergava una comunitat de clarisses, formada majoritàriament per filles de nobles. Elisenda de Montcada i de Pinós fou una dona noble que volgué deixar petja en aquest món. Nascuda l’any 1292 en el si d’una de les famílies de magnats més importants del Principat, fou la quarta muller del rei Jaume II el Just. Per tant, esdevingué la reina consort de la corona catalano-aragonesa entre 1322 i 1327, quan morí el rei. Visqué al monestir de clausura des dels 37 anys fins la seva mort l’any 1364 i fou enterrada allà mateix.

El Gòtic a Catalunya

L’art gòtic es desenvolupa entre els segles XII i XIV. S’inicià a l’Europa del nord, Normandia i Anglaterra al segle XII, arribà a la central implantant-se a França i a la part occidental. Així doncs, l’inici del període Gòtic se situa a França amb la reconstrucció de l’abadia de Saint-Denis, panteó reial, portada a terme pel seu abat Suger (1122-1151). Tot i que caldrà tenir en compte les aportacions de l’ordre del Cister, en el que anomenen protogòtic, en la seva nova concepció d’una arquitectura funcional, amb la racionalització de l’ús dels elements, que féu possible l’aparició de l’arc ogival. A Catalunya fou un moviment amb nom propi, ja que les seves característiques, que explicarem més endavant, són definitòries d’un estil peculiar que s’anà estenent i que anomenem gòtic meridional.