LLÀGRIMES NEGRES: L'espai i el temps en la Chanson de Roland

La Chanson de Roland és un cantar de gesta escrit en anglonormand, únic en el seu gènere. El manuscrit més antic que ens ha arribat, l’anomenat Manuscrit d’Oxford de 3398 versos en decasíl·labs i rima assonant, data de mitjans del s. XII. La majoria d’autors com M. de Riquer (2009:136) apunta l’atribueixen a Turoldus . Fins al s. XIX la obra ha estat reelaborada i traduïda a altres idiomes, s’hi han anat afegint parts (com la del Rei Baligant) i se’n ha canviat la rima.

El text narra com Carlemany, després de set anys de guerra contra el rei àrab Marsili per conquerir Saragossa, arriba a un acord amb l’àrab mitjançant el seu ambaixador Ganeló. Aquest junt amb els sarraïns tramen la venjança en forma d’emboscada a la rereguarda de l’exèrcit franc. Allà s’hi troba el seu fillastre i nebot de Carlemany, Rotllan, qui proposà a Ganeló com a emissari. A la Batalla de Roncesvalls moren Rotllan, els pars dels Francs i una munió de cristians després d’una lluita aferrissada. Quan es descobreix la traïció, Carlemany torna i lluita contra les forces sarraïnes reforçades amb l’exèrcit de Baligant, l’emir de Babilònia. Després de la victòria torna a Aquisgrà, on Ganeló és ajusticiat i mor esquarterat.

En primer terme parlarem de l’ús del temps en la Chanson de Roland des de diferents vessants. Un dels elements importants són els quatre somnis premonitoris que té Carlemany (v.717-724, v. 725-736), dos dels quals, els últims, li són revelats per Sant Gabriel (v.2525-2550, v.2555-2560). En l’obra actuen com a fets anticipats i els podem analitzar de maneres diferents. En paraules de J.M. Cacho (2003:28) els somnis delimiten el text, avancen esdeveniments i mostren la condició de Carles com a l’elegit. D’una banda, aquesta informació és usada pel joglar com una element narratiu, ja que el públic ja sap com es desenvoluparà l’acció, amplificant i intensificant un moment d’interès. D’altra banda, aquest fet ens remet a la predestinació de l’heroi per complir el seu fat, cosa que ens recorda a les obres medievals germàniques i al sentiment del destí de l’heroi. L’autor tracta el concepte de predestinació des de un punt de vista cristià, de tal manera que és necessari el sacrifici de Rotllan per restablir l’equilibri i la pau, i Carles no pot fer res per evitar-ho.

El següent punt fonamental és l’al·legoria, que és un dels recursos més emprats en l’època medieval en totes les representacions artístiques. El temps al·legòric o simbòlic és molt present en l’obra; trobem diversos exemples en els versos que ens remeten a fets bíblics o a la Passió de Crist, successos que tingueren lloc en un temps mític. Els experts creuen que es podria equiparar la relació paterno-filial entre Carlemany i Rotllan tant en el plànol real com en l’espiritual, ja que hom creu que Rotllan és fill d’una relació incestuosa de Carles amb la seva germana Gisela. El sacrifici de Rotllan doncs ens remet al sacrifici de Crist, on Carlemany faria el paper de Déu pare. Podem trobar més exemples d’això com quan Rotllan mor i es donen una sèrie de fenòmens meteorològics que reprodueixen els ocorreguts durant la mort de Crist segons l’Evangeli de Mateu (27:45,51,54) .

“En France en ad mult merveillus turment;

Orez i ad de tuneire e de vent,

Pluies e gresilz desmesureement;

Chiedent i fuildres e menut e suvent,

E terremoete ço i ad veirement.” (v.1423-1437)

Un altre exemple de l’ús del simbolisme cristià el trobem en el fet de que el sol no es pongui:

“Pur Karlemagne fist Deus vertuz mult granz,

Car li soleilz est remes en estant.” (v.2458-2459)

Aquest fenomen es dóna gràcies a les pregàries de Carlemany i permet als francs perseguir als sarraïns per venjar als morts de la Batalla de Roncesvalls, talment com féu Josué contra els amorreus (10: 12-14) .

Per altra banda, les dates on es desenvolupa l’acció també són simbòliques. Set són els anys que Carles passa a Espanya, aquest fet dista molt de la historiografia, ja que Carlemany passà només tres mesos a Espanya l’any 778. També set són els dies que duren els fets narrats a la Chanson. Com diu Vallcorba (2010: 28), l’ús d’aquest nombre està totalment relacionat amb la matemàtica sagrada, que articula tant el món físic com el moral en la societat medieval. Hi ha altres dates importants en l’obra, com el setè i últim dia, quan Ganeló és executat, que correspon a Sant Silvestre, el dia 31 de desembre.

“Halz est li jurz, mult par est grande la feste,

Dient alquanz del baron seint Silvestre.” (v.3745-3746)

En aquest cas hi veiem clarament un canvi de cicle, es tanca l’any, es purifica l’imperi i Carlemany manté el seu poder. L’ordre es manté, ha mort el traïdor talment Judes, el poble de Déu ha guanyat les forces del mal.

En l’anàlisi de l’espai també ens trobem amb diferents elements per comentar. En primer lloc en destaquem els quadres escènics, ben bé com si es tractés d’una obra de teatre o inclús d’un quadre. Sembla que aquest fou un recurs molt usat en la tradició oral dedicat a millorar la comprensió de la obra, a més a més de donar-hi gran expressivitat. Hi ha qui ha relacionat aquesta disposició de l’espai amb el Tapís de Bayeux del s. XI i que narra la conquesta d’Anglaterra per Guillem de Normandia i la Batalla de Hastings, fet que ha permès acotar les deliberacions sobre l’autoria de la obra. L’estatisme a les escenes ens recorda en certa manera la pintura i l’arquitectura romànica. D’altra banda, l’acció de la obra està situada en molt pocs espais físics, aquests estan descrits i delimitats de tal manera que l’oient/lector es pot fer una idea del tipus d’acció que hi tindrà lloc, com per exemple: “Halt sunt li pui e li val tenebrus, Les roches bises, les destreiz merveillus.” (v.814-815) i “Halt sunt li pui e tenebrus e grant, aoi. Li val parfunt e les ewes curant.” (v.1830-1831), que suggereixen un locus terribilis, on s’hi donarà una acció tràgica. Com podem veure es tracta de zones obscures i tenebroses, fent una contraposició amb el binomi claror i foscor com a simbolisme del Bé i el Mal heretat del Neoplatonisme.

Respecte als colors descrits en la obra, sovint d’una manera reiterada, tenen una funció descriptiva i a més a més simbòlica, ja que el color, segons les concepcions medievals, era una propietat significant de l’objecte. El verd de l’herba “le herbe verte” (v. 671, v. 1612, v.2175, v.2236, etc.) com a color associat a l’esfera de l’aigua, té un significat d’esperança, de regeneració i d’ascensió a un nivell superior. El vermell de la sang “vermeill sanc” (v. 968, v. 2872, v.3925), color que representa el foc del sol i l’amor de Déu contra la lluita amb l’infidel, s’uneix sovint al verd de l’herba fent una associació entre la vida i la mort. El blanc de les robes “blancs osbercs” (v. 1022, v. 1946) o dels tapissos “paliers blancs” on seuen els protagonistes (v. 110, v. 272) té una connotació de puresa, d’allò impol·lut. El color blanc aplicat a les barbes, com la de Carlemany i la de Baligant, els confereix qualitat de poder.

Com hem pogut veure al llarg de l’anàlisi de la Chanson de Roland, tot i la voluntat de reproduir fets passats, s’usa l’al·legoria i el simbolisme per recrear un model ideal allunyat de la realitat històrico-política de l’època. Tot i així, s’enalteix el model feudal, com podem veure en l’heroic sacrifici de Rotllan i els valors de cavalleria dels pars, contraposant la seva joventut amb la vellesa i l’actitud greu de Carlemany, sobre qui recau el pes el món. L’autor usa tots els recursos narratius possibles, i el tractament de l’espai i el temps té un paper fonamental alhora de filar els versos, fent de la Chanson de Roland una obra mestra. Finalment, i com a opinió personal voldria dir que el que més m’ha agradat ha estat llegir l’obra en veu alta, sentint-me una mica joglar he posat un peu una mica més a prop de l’edat mitjana.

Bibliografia:

Anònim (1999). Cantar de Roldán. Isabel de Riquer (trad). Madrid: Gredos.
Anònim (2003). Chanson de Roland, Cantar de Roldán y El Roncesvalles navarro. Miquel de Riquer (trad.).Barcelona : Acantilado.
Anònim (2003). El cantar de Roldán. Versión de Benjamín Jarnés. Madrid: Alianza Editorial.
Auerbach, E. (1950). Mímesis : la representación de la realidad en la literatura occidental. México, D.F. : Fondo de Cultura Económica.
Cingolani, S.M. (2014). La tradició èpica a l’edat mitjana europea. FUOC.
Eco, U. (2013). Arte y bellesa en la estética medieval. (3 ed.). Barcelona: DeBolsillo.
Flori, J. (2001). "Caballería y literatura caballeresca". A: Caballeros y caballería en la Edad Media (pàg. 235-263). Barcelona: Paidós.
Frappier, J. (1985). "Reflexiones sobre las relaciones entre cantares de gesta e historia". A: Epopeya e Historia. (pàg. 41-63). Barcelona: Argot.
Gellinek, Ch. (1985). "A propósito del sistema de poder en el Cantar de Roldán". A: Epopeya e Historia (pàg. 147-156). Barcelona: Argot.
Riquer, M. (2009). Los Cantares de gesta franceses. Madrid: Gredos.
Suso, J. (1983). “El simbolismo de los colores en la Chanson de Roland.” Estudios de Lengua y Literatura Francesas (núm. 7, pàg. 149-167). http://www.ugr.es/~jsuso/publications/SimbolismoColor.pdf
Vallcorba, J. (2010). Lectura de la Chanson de Roland. Presentación de Martí de Riquer seguida de su traducción al espanyol de la gesta. Barcelona: Acantilado.