En aquest treball es realitzarà una passejada pels elements fantàstics dels roman El conte del graal i Tristany i Isolda. Es buscarà l’origen d’aquests elements, la tradició posterior i s’analitzarà la seva funció en ambdues obres.
Els roman, terme usat per designar la traducció a llengües vulgars de textos llatins considerats històrics (Simó 2014:9), esdevindran la llavor de la moderna novel·la. Van aparèixer al s. XII al voltant de la cort d’Enric II Plantagenet i la reina Elionor d’Aquitània. Foren obres destinades a la lectura que ressalten els valors de la cavalleria i els seus orígens, així com la cortesia, portant els seus herois a l’aventura, que ràpidament assoliren gran popularitat.
El conte del graal (1131-1185) de Chrétien de Troyes
Els orígens de les obres de Chrétien s’han de buscar en els relats historiogràfics Historia Regum Britanniane (1136) de Godofred de Monmouth i la seva traducció al francès del Roman de Brut (1155) de Wace, on s’enceta la matèria Artúrica. Tot i que Chrétien tendeix a la racionalització dels mites, que usa habitualment per donar un punt dramàtic a l’acció (Simó 2014: 74), en el conte podem trobar alguns elements fantàstics. Com per exemple el capítol VI “El castell del Graal” que és un dels passatges més onírics del llibre. Mentre Perceval va a retrobar a la seva mare (que abandonà anteriorment), es veurà forçat a pernoctar en un castell les senyes del qual li indica un pescador. Quan arriba al pla no veurà res enlloc, en aquest moment i com si fos un miratge, divisa unes torres que apareixen davant d’ell. Al entrar en la sala principal es trobarà amb un prohom tolit. Mentre conversen, una comitiva de donzells i donzelles portaran per tota la sala un graal d’or i pedres precioses d’una brillantor inigualable i una llança que sagna per la punta. En aquest moment Perceval, fent cas del que li digué el seu mestre d’armes, restà callat i no pregunta de quins meravellosos objectes es tractaven ni per qui eren. Al matí següent el castell era ben buit i el cavaller no pogué descobrir el misteri, d’aquesta manera no aconseguí desfer el malefici (com li explicarà posteriorment la seva cosina).
Troyes uní des de bon principi diverses tradicions i mitologies en la seva obra, des de la clàssica, passant per la cèltica i la cristiana. Com es pot observar en aquest passatge, es tracta d’un viatge a l’altre món com en la tradició cèltica del viatge de l’heroi Conn (Cirlot 2005: 163). També dins d’aquesta tradició es pot assimilar el graal al calderó de l’abundància lligat als ritus de la fertilitat. La llança simbolitza un instrument de guerra i la destrucció en la mitologia celta. Les paraules no dites per Perceval tingueren importància en el transcurs de l’acció, en aquest fet hi trobem certs paral·lelismes amb els clàssics que Chrétien havia llegit i traduït. La formulació de la pregunta permet a l’heroi restablir la comunicació entre la realitat i la meravella, entre el món real i celestial; com ja féu Edip a l’enfrontar-se a la pregunta de l’esfinx, en la recerca de la pregunta o de la resposta que permetrà als herois desxifrar la realitat (Cirlot 2005: 164). Posteriorment amb les reescriptures i reinterpretacions del Conte del Graal i de la matèria artúrica en general entre el s. XIII i XIV, es realitzarà una cristianització general de l’obra. El graal esdevé un objecte sacre, ja que no conté menjar sinó una hòstia (Cirlot, 2005:163), i el podem assimilar al calze en què es recollí la sang de Crist. Així mateix, el Rei Pescador podria simbolitzar a Josep d’Erimatea, que segons la llegenda hauria portat el Graal a Anglaterra. I finalment la llança simbolitza en la tradició cristiana la Llança de Longinus amb la que fou enfilat Crist.
Des de l’època victoriana fins els nostres dies tenim molts exemples de l’ús del mite artúric. El poeta de la cort britànica Alfred Terryson fou el que retrobà la matèria artúrica a l’Anglaterra del s. XIX, en el llibre A Yankee in King Arthur's Court (1889) de Mark Twain, també a The Acts of King Arthur and His Noble Knights (1976) de John Steinbeck, o a The lord of the Rings (1954) de J.R.R. Tolkien i finalment a A Song of Ice and Fire (1996) de George R.R. Martin. Les pel·lícules Excalibur (1981) de John Boorman, Monty Phyton and the Holy Grial (1975) o Indiana Jones and the Last Crusade (1989) de Steven Spielberg, també beuen de la tradició del Rei Artús.
Tristany i Isolda, diversos autors
Tristany i Isolda és una de les més belles i fascinadores històries d’amor de tots els temps. Les versions més antigues que se’n coneixen són les de Béroul, en francès i escrita a la segona meitat del s. XII, i la de Thomas, en anglonormand escrita entre 1155 i 1170 (Yllera, 1984: 18). Es narren els amors entre Tristany i la reina Isolda, esposa del rei Marc de Cornualla, per culpa d’un filtre amorós. Els amants acabaran fugint junts, transgredint les normes morals i legals, per finalment acabar morint.
La història ens narra el triomf de l’amor per sobre de les convencions i de la mort mateixa. El relat tracta un tema complex en l’època ja que tot i que el matrimoni era considerat com un mer contracte social, l’amor adúlter era del tot repudiat per l’església (Flori 2001: 245-246). Es basa en el gènere cèltic anomenat aithed (Conte de rapte) i té moltes similituds amb la llegenda de Diarmaid i Grainne del s. IX (Simó, 2014: 43). Tot i que també beu de fonts clàssiques, podem trobar molts mites que s’hi troben representats com ara la llegenda de Teseu i el Minotaure, la història d’amor de Píram i Tisbe (Yllera, 1984:10) o la d’Orfeu i Eurídice. L’obra és plena d’elements fantàstics com per exemple lluites contra gegants i dracs, tot i que s’ha escollit parlar del filtre d’amor que embogeix als protagonistes. En el capítol VI “El filtre”, els protagonistes morts de set, durant el viatge en vaixell d’Irlanda a Cornualles, beuen per error el filtre amorós que havia preparat la mare d’Isolda per ser usat durant la nit de noces de la seva filla amb el Rei Marc.
El seu amor que es donava al caure presos de les arts màgiques del filtre, era fruit de l’atzar i la roda de la fortuna no deixava de girar, o aquest fet es devia als designis divins, i per tant aquest era el destí de l’heroi? El capítol suposa un punt d’inflexió important en la història, on la vida dels amants quedarà completament capgirada i on serà l’atzar el que realment modeli el destí de l’heroi (Cirlot, 2005:118). D’altra banda, hom interpreta que la donzella Brangiana, que els donà de beure el filtre, traslladava els seus desitjos més profunds assimilada a una Isolda anhelant de l’amor de Tristany (Cirlot 2005:116). Aquest fet ens recorda a l’expulsió d’Adam i Eva del Paradís i del paper de la dona com a temptadora.
El Tristany sens dubte ha estat la inspiració de multitud d’altres obres, on en podem destacar les talles i llibres il·luminats amb motius tristanians. La música, l’art i la literatura també s’hi han inspirat, es troben diversos exemples: l’ópera de Richard Wagner Tristan und Isolde (1865), les pintures dels Prerafaelites Rosetti o William Morris, la novel·la Tristan (1903) de Thomas Mann, o les pel·lícula Tristan and Isolde (2006) de Kevin Reynolds.
Un dels elements claus de la matèria de Bretanya és el viatge que realitza l’heroi, tot sol, la seva queste. Com diu Auberch, la sortida del cavaller cortesà, la prova en forma d’aventura que aquest realitza per tal de donar sentit a l’existència ideal cavalleresca (Auberch 1983: 131), amb un cert sentit de predestinació. La trobada de Perceval amb el castell del graal, com sorgit de les entranyes de terra d’una manera fabulosa, és un bon exemple de com s’usava allò de caràcter fabulós per la formació de l’ideal cavalleresc. No només en el sentit de la ètica on els valors guerrers de proesa, prodigalitat i cortesia (Flori, 2001:257) són els imperants, hi ha quelcom més. Els cavallers són els garants de l’ordre còsmic, lluitant contra les forces del mal. S’usa l’element meravellós i per tant extraordinari i excepcional, el qual només els millors cavallers hi poden fer front, per justificar una i altra vegada la posició de l’elit en la societat en la seva missió material, religiosa i moral, mitjançant la literatura (Flori, 2001:263).
Bibliografia:
- Auerbach, E. (1983). "La salida del caballero cortesano". A: Mímesis. (pàg.121-138). Madrid: FCEM.
- Bédier, J. (1981). El romanç de Tristany i Isolda. (trad. Carles Riba). Barcelona: Quaderns Crema.
- Cirlot, V. (2005). Figuras del destino: mitos y símbolos de la Europa medieval. Madrid: Siruela.
- Flori, J. (2001). "Caballería y literatura caballeresca". A: Caballeros y caballería en la Edad Media (pàg. 235-263). Barcelona: Paidós.
- García Gual, C. "El renacer cultural del siglo XII y el romanticismo de la época
victoriana". Los orígenes medievales de la novela europea. [enregistrament en video a Internet].Conferencia Fundación Juan March, 3 de maig del 2012.
- Yllera, A. (1984). Tristán e Iseo. Madrid: Alianza Editorial.
- Simó, M. (2014). Prosa. FUOC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada