diumenge, 19 d’abril del 2015

El revolt del vel

Anàlisi en clau antropològica diferents articles sobre el vel islàmic apareguts entre els anys 2008 i 2013 en quatre mitjans: El País, El Punt Avui, el 3/24 i la RTVE. 
L’ús del vel islàmic  per part de les dones i nenes àrabs, siguin musulmanes o no, ha creat un estat d’alerta i una certa incomoditat en la nostra societat. La polèmica per l’ús dels diferents tipus d’indumentàries ha arribat degut a la prohibició de vestir-los en diferents àmbits com ara escoles o en dependències públiques. Els tipus de vel islàmic són: El burka –on es tapa tot el cos-, el niqab –on es deixen només els ulls al descobert-, el chador -mocador que cobreix el cap i està obert caient per les espatlles fins als peus, i el hiyab– mocador que cobreix únicament el cap.


En les diferents notícies es tracten situacions derivades de l’ús del vel com són: la prohibició d’usar el burka -per part l’ajuntament de Lleida- en les dependències públiques; així com la prohibició d’usar el hiyab per part de diversos centres escolars en diferents punts de l’Estat Espanyol. Un altre mitjà parla de la restricció que vol fer el PP de l’ús del vel –per tal de garantir la igualtat entre homes i dones- en la seva campanya electoral l’any 2008, i finalment hi ha una notícia sobre la recomanació del Parlament Europeu que cap símbol religiós no impedeixi a les nenes fer esport a les escoles. 

S’inicia l’anàlisi fent una reflexió a nivell conceptual de les diferents notícies per tal d’ubicar-les en el seu marc sociocultural. A més a més també es realitza una petita interpretació, que després es justificarà en el nostre context cultural.

En l’article de El País hi trobem les declaracions de la nena que és apartada dels seus estudis per vestir el hiyab: “Renunciar al vel islàmic seria com treure’m la pell”, per justificar perquè vesteix aquesta peça al·lega que “El primer és la meva religió”. Aquest és l’únic escrit que compta amb el testimoni d’una afectada per la polèmica i ens permet saber quines són les motivacions a la hora de portar el vel i quina és la opinió del seu entorn familiar. Tot i així, el redactor del text dóna certa informació amb el que semblen certs perjudicis etnocèntrics -entenent etnocèntric com el defineix María Valdés, una perspectiva des de la qual es contemplem les altres cultures-. Els següents exemples il·lustren aquest fet: “la mare Khadija, que no ha après castellà després de cinc anys a Espanya”, “Brahin (el pare) està de baixa per una hèrnia discal des de fa nou mesos”, “Estudia a l’institut Félix Rodríguez de la Fuente, una construcció de maons a la vista al barri del Gamonal”. En el nostre codi cultural l’autor ens fa un retrat des de la visió occidental de l’immigrant del tercer món (Valdés, 91:48). Una família no del tot integrada, que viu en un barri obrer -el més poblat de la ciutat de Burgos - i que per tant, pertanyen a una capa baixa de la societat. 

El segon article analitzat és del diari El Punt Avui, és una nota de premsa on es parla de la votació del Parlament Europeu per tal de prohibir l’ús del vel a les escoles. La proposta finalment no ha prosperat gràcies als vots en contra d’un sector dels diputats. Així doncs, només es recomana que les nenes facin esport sigui quina sigui la seva religió. L’actitud dels eurodiputats porta a la següent reflexió: Poden les nenes ser obligades pels pares a portar el vel -i és per aquest motiu que es demana prohibir-lo-, però s’ha de garantir que facin esport, obligant-les a fer-lo? Sembla que la obligació de fer alguna cosa contra la seva voluntat només s’apliqui a portar un símbol –el vel- que la cultura occidental considera religiós; i que per tant seria acceptable que fessin esport i que no portessin el vel? Ens trobem amb un cas poc significatiu de doble moral? Perquè una obligació és més acceptable que l’altre?

En el tercer article, procedent de la pàgina web de RTVE, es fa ressò de l’anul·lació, per part del Tribunal Suprem, de la prohibició del burka a la ciutat de Lleida. L’autor ens fa un repàs als motius al·legats pel TS a la hora de prendre aquesta decisió, com són la llibertat religiosa com a dret fonamental –per tant, vinculat a una connotació religiosa de l’ús d’aquesta peça de roba-, el pressupòsit que les dones que el porten hi són obligades, que havia fet l’ajuntament de Lleida, així com la possibilitat de discriminar a aquestes persones –al no deixar-les entrar en dependències públiques- quan la intenció de la llei era protegir-les. Un fet que crida l’atenció és que tot i així, la prohibició es manté en els autobusos, per tal de garantir la seguretat i l’ordre públic. Aquí es troba un altre problema relacionat amb la religió islàmica, la vinculació de l’Islamisme amb el terrorisme gihadista i la voluntat Occidental d’eradicar qualsevol símbol aliè a “nosaltres” que vulneri la seguretat, però, quina seguretat? És força comú en la nostra societat “avançada” restringir les llibertats dels ciutadans per tal de garantir la seguretat, en tenim un exemple molt proper en la Llei de Seguretat Ciutadana  anomenada Llei mordassa  del PP.

La última notícia parla del programa electoral del PP per les eleccions espanyoles –guanyades pel PSOE- de l’any 2008, on es proposava restringir l’ús del vel islàmic, així com la signatura d’un contracte per immigrants. El titular fa èmfasi en que la restricció garantirà la igualtat entre homes i dones, però com es pot observar en tots els articles la problemàtica es troba en un suposat sexisme i discriminació a la dona que porta el vel, que és el problema que s’intenta evitar. Aquest és un punt de vista propi de l’etnocentrisme, ja que els que proposen la norma veuen les seves costums com les millors, les úniques possibles i les més justes (Valdés, 91:39). En l’article també hi ha unes declaracions racistes (es matisarà aquest concepte posteriorment) fetes per un exministre del PP, on acusa als immigrants d’aprofitar-se del sistema sanitari espanyol i de ser mà d’obra poc qualificada (com si aquest hagués de ser el seu lloc “natural”).

Després de l’anàlisi de les notícies es poden destacar alguns aspectes importants o punts d’èmfasi més o menys comuns en totes elles: La immigració, la diferència entre “els altres” (els estrangers que van vestits de manera diferent) i “nosaltres”, l’exercici la llibertat religiosa i la posició de la dona.
I doncs, quins són els mecanismes que fan que una bona part de la població occidental tingui aquesta visió de l’altre, què fa a la cultura occidental excloure i témer al que li és aliè? El concepte de racisme –que no és exclusiu dels temps moderns ni d’Occident (Llobera, 2015:47)- es refereix a quan hom exclou, discrimina i explota a una persona pel seu color de pell (Llobera, 2014:73), i se’n ha fet ús des de que els primers colonitzadors al trepitjar altres continents, van descobrir els “salvatges”. Fent una lectura del mot salvatge en el sentit que anuncià Lévi-Strauss “de la natura, per oposició a la cultura” (Ventura, 94:116). La supremacia racial no té cap valor científic sinó que respon a interessos polítics i econòmics. Els avenços en biologia ens diuen que provenim d’un avantpassat comú. I els estudis en antropologia física –particularment els de Franz Boas- han constatat entre d’altres, que les capacitats humanes no estan lligades amb el color de la pell. Per tant, la única diferència entre els diferents individus o grups d’individus és la cultura (Valdés, 91:31). Científicament parlant, no existeixen races superiors ni inferiors, tot i així el racisme és una creença força estesa en la nostra societat. En aquest context apareix el que s’anomena fonamentalisme cultural del que ens parla V. Stolcke i que entre d’altres trets, oposa l’estranger –provinent del països pobres, de l’eix nord-sud- al nacional. Aquesta nova filosofia –imperant en les polítiques dels governs conservadors (Stolcke, 95:1)- es pot desenvolupar gràcies a la societat capitalista. En la nova economia universalitzada hi ha una gran necessitat de produir i per tant d’ajustar els preus. Per tal d’aconseguir-ho s’opta per l’ús de mà d’obra barata i aquest és el rol que assumeix l’estranger a la societat del Nord, el de treballador no qualificat. Aquell que no comparteix la nostra cultura i no és com nosaltres -per tant està contra nosaltres (Valdés, 91:37)- ocupa la posició més baixa en la jerarquia de professions (Valdés, 91:44) i de la societat en general. Així doncs, l’economia mundial i els seus mecanismes inciten i justifiquen l’odi. Com diu Stolcke, la ciutadania europea culpa a la immigració –que no comparteix la nostra moral- de les desgracies socioeconòmiques del nostre món. Podem usar d’exemple frases xenòfobes que formen part dels discursos de partits polítics d’ultradreta com: els immigrants ens roben la feina, els immigrants reben ajudes per obrir negocis, o un exemple dels articles que s’han treballat en boca del polític Arias Cañete: “El col·lapse dels hospitals és culpa dels immigrants, que han descobert la grandesa del sistema sanitari espanyol”.
Un cop definits els “altres” i com es relaciona la cultura occidental amb ells, es pot seguir baixant encara més en la jerarquia, és en aquest punt on es troben les dones immigrants. En aquest cas en concret les dones àrabs que porten el vel islàmic, el centre d’atenció d’aquest debat. Els articles parlen de la llibertat religiosa i és que el vel sovint és vist com a sinònim de religió musulmana. Actualment com ens diu T. San Román, el vel és una indumentària que serveix també per reafirmar a les dones àrabs l’adscripció al seu grup ètnic, un element emblemàtic de la seva pròpia identitat. El temor a l’Islamisme no només és degut al concepte de la religió dels “altres”, sinó que és també alimentat per la conjuntura actual de conflictes bèl·lics i per “l’amenaça gihadista”, que ha migrat des de l’orient fins a qualsevol punt del món, fet que ha estigmatitzat encara més als musulmans. El vel islàmic com a símbol religiós és fàcil d’odiar si la societat no es capaç d’entendre qui són les dones que el porten i perquè es vesteixen amb ell. És fàcil mirar des de la nostra perspectiva i pensar que són obligades pels homes a portar els vels, i que per aquest fet no haurien de  vestir-los. Però de debò existeix cap a les dones musulmanes una discriminació en forma de sexisme? Des de el nostre punt de vista probablement sí, però què en pensen elles? I si el vel el portessin els homes, suposaria alguna diferència? Les dones immigrants són les grans oblidades, fora d’una societat que constantment les margina per ser qui són, amb poques o nul·les possibilitats econòmiques s’amaguen darrera un vel que les fa sentir segures i saber qui són davant de l’hostilitat del nou món.

Trobar l’equilibri de la multiculturalitat en l’època de la globalització, l’individualisme i la ferotge competència lligada al capitalisme no és senzill. La línia de sortida per la convivència hauria d’establir-se en el respecte i en l’alteritat. Les institucions haurien de garantir poder mantenir la nostra identitat i alhora crear un espai comú d’intercanvi basat en la confiança i la reciprocitat. I els ciutadans haurien de deixar de tenir por, perquè només entenent els “altres” ens podrem entendre a “nosaltres” mateixos.

Bibliografia:



Publicat per a
Etiquetes de comentaris: ,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)