En el present treball es farà un anàlisi dels dos primers llibres de Ètica a Nicòmac d’Aristòtil; incidint en els termes felicitat, virtut i terme mitjà i donant una visió de conjunt de les idees principals i les implicacions de la ètica aristotèlica.
Per tal d’entendre laconcepció ètica de l’autor és necessari entrar de ple en el context històric–la Grècia Antiga- i en el vocabulari emprat. La ètica d’Aristòtil està formulada des d’un punt de vista teleològic. És a dir, que per tal de valorar una conducta s’ha de tenir en compte quina és la seva finalitat; en l’autor aquesta finalitat és la “vida feliç” (eudaimonia), tema que es tractarà posteriorment. El mot télos en grec té diverses accepcions: d’una banda télleo que significa complir, fer néixer; i de l’altre teléo que vol dir acabar-se, créixer (Alcoberro, 2016:8). Per tant, és una finalitat que implica un tipus de vida, autèntica i plena, en que l’home pot realitzar-se completament. El camí per arribar-hi és actiu i està lligat indestriablement a l’estructura de la seva existència i a la seva experiència com a persona. El télos és sentit, acabament, coherència i plenitud (Lledó, 1999:146).
La ètica d’Aristòtil no és autònoma, sinó que està lligada a la política (Alcoberro, 2016:17), degut a la seva condició de ciència pràctica. Segons ell la naturalesa de l’home rau en la polis, per tant és un ésser social (politikón zôion), que només pot desenvolupar-se plenament mitjançant la convivència. Així doncs, la polis és l’horitzó on emmarcar els valors de l’home (Reale, 1992:98)
“Y puesto que la política se sirve de las demásciencias y prescribe, además, qué se debehacer y qué se debe evitar, el fin de ella incluirá los fines de las demás ciencias, de modo que constituirà el bien del hombre.” (EN I,2,1094b5-7)
Aristòtil creu que l’home tendeix cap a unes finalitats concretes,que cadascuna d’aquestes s’identifiquen amb algun bé concret, i que tendim al bé suprem.
“Todo arte y toda investigación e, igualmente, toda acción y libre elección parecen tender a algún bien; por eso se ha manifestado, con razón, que el bien es aquello hacia lo que todas las cosas tienden” (EN I,1,1094a1-3).
“Todo arte y toda investigación e, igualmente, toda acción y libre elección parecen tender a algún bien; por eso se ha manifestado, con razón, que el bien es aquello hacia lo que todas las cosas tienden” (EN I,1,1094a1-3).
L’autor tracta d’esbrinar quin és el fi últim al qual tots els altres estan supeditats. Tenint en compte que hi ha fins més bons i desitjables que d’altres, arriba a la conclusió que aquest bé últim, el que s’assoleix per ell mateix i per res més, és la felicitat o eudaimonia.
“Tal parece ser, sobre todo, la felicidad, pues la elegimos por ella misma y nunca por otra cosa, mientras que los honores, el placer, la inteligencia y toda la virtud, los deseamos en verdad por sí mismos [...], pero también los deseamos a causa de la felicidad, pues pensamos que gracias a ellosseremosmás felices. En cambio, nadie busca la felicidad por estas cosas, ni en general por ninguna otra” (EN,I,7,1097b1-6).
Però què és felicitat? Com es pot descriure? Les diferents persones tenen diverses visions d’allò que es pot considerar felicitat; per uns podrien ser les riqueses, per altres l’honor, o fins i tot el plaer carnal.
“Pues algunos creen que es alguna de las cosas tangibles y manifiestas como el placer, o la riqueza, o los honores; otros, otra cosa; muchas veces, incluso, una misma persona opina cosas distintas: si está enferma, piensa que la felicidad es la salud; si es pobre, la riqueza; los que tienen conciencia de su ignorancia admiran a los que dicen algo grande y que están por encima de ellos. Pero algunos creen que, aparte de toda esta multitud de bienes, existe otro bien en sí y que es la causa de que todos aquéllos sean bienes.” (EN,I,4 1095a22-30).
Però Aristòtil va més enllà, negant la idea del bé com un fet transcendental –contràriament als postulats dels platònics- busca quelcom immanent i per tant més realitzable i a l’abast per l’home.La felicitat per tant, consisteix en una activitat i no una possibilitat, en la realització d’una potència de la naturalesa humana: del comportament raonable.A més a més, es tracta d’una activitat autosuficient, bona per si mateixa, i no subjecte a d’altres.
“Ahora bien, al que se busca por sí mismo le llamamos más perfecto que al que se busca por otra cosa, y al que nunca se elige por causa de otra cosa, lo consideramos más perfecto que a los que se eligen, ya por sí mismos, ya por otra cosa.”(EN, I,7,1097a31-36).
Tot i que la idea de la felicitat radica en l’exercici del pensament i la reflexió que ens ve donada a través de la vida contemplativa, estem fets d’elements molt més complexes que aquells que albira ellogos (es comentarà posteriorment). Així doncs, la felicitat de l’home es basa en la tensió entre els diferents principis que configuren la nostra individualitat, que intenten respondre a les necessitats del cos i de la existència (Lledó, 1996:149). Com s’ha comentat anteriorment el fet de “viure bé” no és quelcom estàtic, sinó que és eminentment dinàmic, un acte amb el propòsitd’obrar bé, i aquest és una funció pròpia i específica de l’home i de les seves activitats
“En efecto, como es el caso del flautista, de un escultor y de todo artesano, y en general de los que realizan alguna función o actividad parece que lo bueno y el bien están en la función, así también ocurre, sin duda, en el caso del hombre, si hay alguna función que le es propia” (EN I,7,1097b25-29).
És a dir, que la felicitat és l’expressió del kalós kai agathós; el bo i com cal, el fer allò que s’ha de fer tant com a persona però també com a professional, el ser virtuós
“la virtud del hombres era también el modo de ser por el cual el hombre se hace Bueno y por el cual realiza bien su función pròpia.” (EN,II,6,1106a22-24).
“Tal parece ser, sobre todo, la felicidad, pues la elegimos por ella misma y nunca por otra cosa, mientras que los honores, el placer, la inteligencia y toda la virtud, los deseamos en verdad por sí mismos [...], pero también los deseamos a causa de la felicidad, pues pensamos que gracias a ellosseremosmás felices. En cambio, nadie busca la felicidad por estas cosas, ni en general por ninguna otra” (EN,I,7,1097b1-6).
Però què és felicitat? Com es pot descriure? Les diferents persones tenen diverses visions d’allò que es pot considerar felicitat; per uns podrien ser les riqueses, per altres l’honor, o fins i tot el plaer carnal.
“Pues algunos creen que es alguna de las cosas tangibles y manifiestas como el placer, o la riqueza, o los honores; otros, otra cosa; muchas veces, incluso, una misma persona opina cosas distintas: si está enferma, piensa que la felicidad es la salud; si es pobre, la riqueza; los que tienen conciencia de su ignorancia admiran a los que dicen algo grande y que están por encima de ellos. Pero algunos creen que, aparte de toda esta multitud de bienes, existe otro bien en sí y que es la causa de que todos aquéllos sean bienes.” (EN,I,4 1095a22-30).
Però Aristòtil va més enllà, negant la idea del bé com un fet transcendental –contràriament als postulats dels platònics- busca quelcom immanent i per tant més realitzable i a l’abast per l’home.La felicitat per tant, consisteix en una activitat i no una possibilitat, en la realització d’una potència de la naturalesa humana: del comportament raonable.A més a més, es tracta d’una activitat autosuficient, bona per si mateixa, i no subjecte a d’altres.
“Ahora bien, al que se busca por sí mismo le llamamos más perfecto que al que se busca por otra cosa, y al que nunca se elige por causa de otra cosa, lo consideramos más perfecto que a los que se eligen, ya por sí mismos, ya por otra cosa.”(EN, I,7,1097a31-36).
Tot i que la idea de la felicitat radica en l’exercici del pensament i la reflexió que ens ve donada a través de la vida contemplativa, estem fets d’elements molt més complexes que aquells que albira ellogos (es comentarà posteriorment). Així doncs, la felicitat de l’home es basa en la tensió entre els diferents principis que configuren la nostra individualitat, que intenten respondre a les necessitats del cos i de la existència (Lledó, 1996:149). Com s’ha comentat anteriorment el fet de “viure bé” no és quelcom estàtic, sinó que és eminentment dinàmic, un acte amb el propòsitd’obrar bé, i aquest és una funció pròpia i específica de l’home i de les seves activitats
“En efecto, como es el caso del flautista, de un escultor y de todo artesano, y en general de los que realizan alguna función o actividad parece que lo bueno y el bien están en la función, así también ocurre, sin duda, en el caso del hombre, si hay alguna función que le es propia” (EN I,7,1097b25-29).
És a dir, que la felicitat és l’expressió del kalós kai agathós; el bo i com cal, el fer allò que s’ha de fer tant com a persona però també com a professional, el ser virtuós
“la virtud del hombres era también el modo de ser por el cual el hombre se hace Bueno y por el cual realiza bien su función pròpia.” (EN,II,6,1106a22-24).
La virtut o areté (excel·lència) d’una cosa o una acció és el bon funcionament, la perfecta realització d’aquesta cosa, “una disposició que resulta d’una deliberació voluntària i s’origina en la intel·ligència” (Alcoberro, 2016:19). Per tant, per aconseguir el fi últim de la felicitat cal que actuem de manera virtuosa,ja que la felicitat es defineix com una activitat de l’ànima segons la virtut (Reale, 1992:102)
“[...] el bien del hombre es una actividad del alma de acuerdo con la virtud, y si las virtudes son varias, de acuerdo con la mayor y más perfecta, y además en una vida entera” (EN,I,7,1098a16-19).
Per acabar de definir-ho, doncs, s’ha de concretar què és l’ànima.
“[...] el bien del hombre es una actividad del alma de acuerdo con la virtud, y si las virtudes son varias, de acuerdo con la mayor y más perfecta, y además en una vida entera” (EN,I,7,1098a16-19).
Per acabar de definir-ho, doncs, s’ha de concretar què és l’ànima.
Per Aristòtil l’ànima humana està dividida en tres parts. Dues d’irracionals, la vegetativa –comú en tot ésser vivent- i la sensitiva -responsable dels desigs o impulsos-; i una altra racional, l’anima intel·lectiva –responsable del coneixement. A cadascuna d’elles els correspon una virtut, tot i així, la virtut humana és només aquella en la que hi intervé la raó (Reale, 1992:102) i serà a través de l’esperit en que l’home aprendrà a controlar el seu desig i per tant aprendrà a governar-se. Segons això, l’autor postula quina és la seva classificació de la virtuts. D’una banda hi ha les virtuts ètiques, que sorgeixen de l’ànima sensible i ens ajuden a controlar les tendències i els impulsos.I per l’altra existeixen les anomenades virtuts dianoètiques, que sorgeixen de la part racional de l’anima.
Les virtuts ètiques deriven de nosaltres del costum o hàbit (héxeis)
“De ahí que las virtudes no se produzcan ni por naturaleza ni contra naturaleza, sino que nuestro natural pueda recibirlas y perfeccionar las mediante la costumbre” (EN,II,1, 1103a25-27).
El costum és primordial a la hora d’adquirir les virtuts. Tot i així, l’home ha de comptar ja amb una capacitat natural per tal de poder perfeccionar aquestes virtuts i també els vicis (Pallí, 1989:53), per això es diu que la ètica d’Aristòtil és de caire naturalista. A més a més, s’aprenen a través de la educació
“Así, el adquirir un modo de ser de tal o cual manera desdela juventudtiene no poca importancia, sino muchísima, o mayor, total” (EN,II,1,1103b24-25).
L’home es potencialment capaç de formar-les i és a través del costum que les realitza. Però quina és la naturalesa d’aquestes virtuts? Segons Aristòtil la virtut es troba en la justa proporció, trobar un estat intermedi entre dos extrems, el terme mig (mesotés)
“la virtud, como la naturaleza, es más exacta y mayor que todo arte, tendrá que tender al termino medio. Estoy hablando de la virtud ética, pues ésta se refiere a las pasiones y acciones, y en ellas hay exceso, defecto y término medio” (EN,II,6,1106b15-20).
És a dir, que la virtut ètica és la posició intermèdia entre dos extrems de la passió, un dels quals hi és per defecte i l’altre per excés;sense relativismes, ja que la perfecció es troba en l’harmonia vital, una espècie d’equilibri que té valor imperatiu al provenir de l’acció racional. La vida és el resultat de l’equilibri i del saber escollir. És el resultat de la mesura, on l’home és capaç de governar el seu desig i evitar l’excés de manera deliberada (boulesis)
“Es por tanto, la virtud un modo de ser selectivo, siendo un termino medio relativo a nosotros, determinado por la razón y por aquello por lo que decidiría el hombre prudente” (EN,II,7,1106b36-38).
Algunes de les virtuts anomenades per l’autor són: el valor, que és una virtut perquè és el punt mitjà entre covardia i temeritat; la temprança està entre la insensibilitat i el llibertinatge; la liberalitat es troba entre la gasiveria i la prodigalitat; la magnificència entre la mesquinesa i la vulgaritat; la magnanimitat entre la humilitat i la vanitat; i l’amabilitat entre la pusil·lanimitat i la irascibilitat.
“De ahí que las virtudes no se produzcan ni por naturaleza ni contra naturaleza, sino que nuestro natural pueda recibirlas y perfeccionar las mediante la costumbre” (EN,II,1, 1103a25-27).
El costum és primordial a la hora d’adquirir les virtuts. Tot i així, l’home ha de comptar ja amb una capacitat natural per tal de poder perfeccionar aquestes virtuts i també els vicis (Pallí, 1989:53), per això es diu que la ètica d’Aristòtil és de caire naturalista. A més a més, s’aprenen a través de la educació
“Así, el adquirir un modo de ser de tal o cual manera desdela juventudtiene no poca importancia, sino muchísima, o mayor, total” (EN,II,1,1103b24-25).
L’home es potencialment capaç de formar-les i és a través del costum que les realitza. Però quina és la naturalesa d’aquestes virtuts? Segons Aristòtil la virtut es troba en la justa proporció, trobar un estat intermedi entre dos extrems, el terme mig (mesotés)
“la virtud, como la naturaleza, es más exacta y mayor que todo arte, tendrá que tender al termino medio. Estoy hablando de la virtud ética, pues ésta se refiere a las pasiones y acciones, y en ellas hay exceso, defecto y término medio” (EN,II,6,1106b15-20).
És a dir, que la virtut ètica és la posició intermèdia entre dos extrems de la passió, un dels quals hi és per defecte i l’altre per excés;sense relativismes, ja que la perfecció es troba en l’harmonia vital, una espècie d’equilibri que té valor imperatiu al provenir de l’acció racional. La vida és el resultat de l’equilibri i del saber escollir. És el resultat de la mesura, on l’home és capaç de governar el seu desig i evitar l’excés de manera deliberada (boulesis)
“Es por tanto, la virtud un modo de ser selectivo, siendo un termino medio relativo a nosotros, determinado por la razón y por aquello por lo que decidiría el hombre prudente” (EN,II,7,1106b36-38).
Algunes de les virtuts anomenades per l’autor són: el valor, que és una virtut perquè és el punt mitjà entre covardia i temeritat; la temprança està entre la insensibilitat i el llibertinatge; la liberalitat es troba entre la gasiveria i la prodigalitat; la magnificència entre la mesquinesa i la vulgaritat; la magnanimitat entre la humilitat i la vanitat; i l’amabilitat entre la pusil·lanimitat i la irascibilitat.
Les virtuts dianoètiques o intel·lectuals (que Aristòtil tracta en el capítol VI de la Ètica a Nicòmac), que s’adquireixen mitjançant el temps i la experiència, pertanyen a la part racional de l’ànima –la seva part més elevada (Reale,1992:106)- i són un estat habitual que ens permet assolir la veritat. L’ànima racional està composada de dues parts, la raó pràctica i la raó teorètica, d’aquestes parts en surten les virtuts de la raó. La virtut més elevada en relació a la raó pràctica és la prudència o phronesis, que permet escollir la millor acció i conèixer els mitjans adequats per arribar a un fi, i serveix per determinar el punt òptim entre dos extrems viciosos. En la raó teorètica es troba la virtut més elevada de totes les dianoètiques, la saviesa o sophia; que està formada per “la aprensió intuïtiva dels principis mitjançant l’intel·lecte, o pel coneixement discursiu de les conseqüències que se’n deriven” (Reale, 1992:107).
En conclusió, la concepció ètica d’Aristòtil està basada en la exaltació de la moderació, la proporció i l’equilibri. La ètica és pràctica i per tant ha de ser dinàmica i realitzable, ja que el seu exercici per part de l’home de la polis és el que li confereix sentit. És un terme mig, un mesotés entre el plaer i el dolor governat per la part més elevada del nostre ésser: la raó. És a través de la prudència i del saber fer que l’home actua com cal i per tant es diu que és virtuós, així doncs l’home és totalment responsable de les seves accions. A través de la vida contemplativa igràcies al fet d’actuar virtuosamentes pot assolir una vida feliç, la eudaimonia.
Bibliografia:
- Aristòtil (1989) Ética a Nicómaco. (Pallí, J. trad.) Madrid: Gredos.
- Alcoberro, R. (2016) Nocions ètiques bàsiques. FUOC
- Alcoberro, R. (2016) Els principals models d'ètica. FUOC
- Lledó, E. (1999) “Aristóteles y la ética de la polis” A: História de la ética (Victoria Camps ed.) (pàg. 136-207). Barcelona: Crítica.
- Reale, G. (1992). Introducción a Aristóteles. Barcelona: Herder.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada