Antígona: Dona, teatre i educació per a la ciutadania

    Antígona de Sòfocles relata la història de Creont, que es fa amb el poder de la ciutat de Tebes, dicta un edicte prohibint l’enterrament del seu nebot Polinices. Qualsevol persona que gosi donar-li sepultura serà ajusticiada, ja que el considera un traïdor a la pàtria, per haver atacat Tebes i mort al seu germà Etèocles. La tragèdia es basa en el conflicte entre Creont i la seva neboda Antígona quan aquesta, atenent designis superiors, el desobeeix i accepta el seu destí fatal, portant d’aquesta manera la desgràcia a Creont.
Per tal d’entendre millor la seva història cal posar-nos en antecedents mitològics que els atenesos ja coneixien. L’Èdipodea és una epopeia on s’explica la mort Èdip rei de Tebes i Iocasta, la seva dona. En aquesta conjuntura els seus fills Etèocles i Polinices s’han matat l’un a l’altre, davant de les muralles de la ciutat. Deixant a Antígona i a Ismene, les seves germanes, sota la tutela de Creont, que com a germà de Iocasta esdevé el nou sobirà de la ciutat.

    Val la pena fer una parada per contextualitzar l’obra en qüestió. Es representà per primer cop l’any 441 a.n.e, però probablement escrigué entre 443-442 a.n.e. (Riba, 2009) durant la Pentecontècia, època que va entre els anys 479 al 432 a.n.e. I més exactament durant el seu període final, l’Edat d’or (446-429 a.n.e), anys en el que Atenes va brillar sota la guia de Pèricles.
En l’àmbit polític la base del poder l’ostentava el démos, la participació en la vida pública es feia a través de les assemblees generals. Tot i que hi havia un consell restringit i també magistrats. Els afers polítics es tractaven en assemblees generals (ekklésía) on participaven els ciutadans de ple dret, tot i que la majoria de les persones que vivien a Atenes en tenien prohibit l’accés. Existia també la boulé, que examinava les proposicions legals de l’ekklésía i era més restringida. L’aeròpag era un consell format normalment per aristòcrates, que passà a tenir un paper menor amb Pèricles (Espluga i Fortea, 2013). Per tal d’equilibrar l’organització de la ciutat, que ja havia estat en mans d’aristòcrates i podria fàcilment convertir-se en una oligarquia, es va proposar la mistoforia, que era una indemnització per tots aquells ciutadans que participessin activament en el consell. És a dir, fins i tot els ciutadans pobres (thetes) tindran dret a dirigir-se a altres a l’àgora. Aquest fet propicià que les persones que no podien dedicar tant de temps a fer política, per què havien de treballar ho poguessin fer.
 

    Però qui eren els ciutadans a Atenes? Qui podia exercir el seu dret de persona lliure? Només els homes majors de vint anys podien ser ciutadans. Ni les dones, ni nens menors d’edat, ni els esclaus, ni les persones estrangeres tenien aquest dret i, per tant, estaven excloses de ser participes de l’organització de la polis. Durant el mandat dels 10 amb Pèricles com a clar exponent, es va reduir encara més els drets a la ciutadania de la polis, només podien ser ciutadans els homes nascuts d’una dona i un home tots dos ciutadans d’Atenes. Segons Domínguez només un 10% de les persones residents a l’Àtica eren ciutadans de ple dret.
    El paper de les dones en aquesta època estava limitat a ser les mares dels futurs ciutadans garantint d’aquesta manera la perpetuació de la comunitat (Domínguez, 2003), és a dir no tenien entitat jurídica. Per tant, estaven desproveïdes del dret a parlar a l’assemblea i del dret d’expressar tota opinió en públic i en llibertat (Oller i Puigvert, 2024). La seva pertinença a la polis era derivada sempre de la relació amb el pare, el marit o el familiar masculí de torn que actuava com a guardià. Així doncs, la identitat social de la dona estava lligada als seus parents o guardians homes, inclús no se les anomenava pel seu nom propi. Malgrat algunes excepcions, les concubines i cortesanes, a l’estar al marge del sistema de parentiu perquè no eren ciutadanes, sí que se les mencionava pel nom propi (Picazo, M. (2008). En tots els àmbits les dones estaven supeditades als homes, en la possessió de propietats, en el matrimoni i el divorci. Així i tot, com apunta Picazo les dones usaven les lleis pel seu propi benefici, per tenir un paper preeminent en les relacions familiars o per tenir cert control econòmic. Una de les esferes en què la dona tenia un paper més important era en la religió cívica. Hi havia cultes i rituals que només els exercien dones, per exemple les Tesmofòries en honor a Demèter, i les sacerdotesses van arribar a tenir una alta consideració (Oller i Puigvert, 2024). Pels grecs antics la religió i el culte imbuïa tota la seva vida social i política, que actuava com a element de cohesió social i com a element definitori de la seva identitat (Espluga i Fortea, 2013). Tot i que no es tractava d’una religió de caire dogmàtic s’esperava que els ciutadans tinguessin una relació de respecte i devoció davant dels déus i que participessin activament en tot un seguit de rituals i litúrgies.
    El teatre en la Grècia arcaica tenia un significat profund i una funció essencial dins la societat. Segons Bowra, les arts estaven estretament lligades a la política i a la vida pública, ja que servien per abordar temes i qüestions de vital importància, com la relació entre els homes i els déus o es plantejaven dilemes ètics i conflictes de la condició humana. Les tragèdies sovint representaven episodis mítics del passat remot de la història de Grècia. Sovint fent referències a la política i societat de l’època, que convidaven a fer una reflexió de manera col·lectiva. És a dir, que funcionaven com a material didàctic per l’educació democràtica de la ciutadania (Domínguez i Pascual 1999). Un aspecte remarcable de la tragèdia és que, en alguns casos, les protagonistes de les obres eren dones que expressaven les seves opinions, sobre tota mena de temes, de manera lliure. Això es devia al fet que els personatges femenins, que no tenien un rol de poder real en la societat de l’època, podien ser utilitzats per criticar governants i posar en qüestió actituds tiràniques, com passa en el cas d’Antígona (Oller i Puigvert, 2024).
    En resum, Pèricles va apostar per la isonomia, la igualtat legal de tots els ciutadans adults masculins. Els ciutadans tenien tots aquests, drets però també tenien deures, com respectar la llei i la voluntat de la comunitat. “A través de la llei s’harmonitzaven la comunitat i els drets de cada ciutadà en particular” (Domínguez i Pascual 1999). Es pot arribar a pensar que aquest és un punt en disputa en l’obra, pot ser que el fet de respectar les lleis dels homes portés a no respectar les lleis dels Déus? Aquest serà un element clau en la disputa entre Antígona i Creont.

    Retornant a Antígona es pot dir que a l’autor li interessava particularment el conflicte moral que es crea quan una persona s’enfronta a les lleis humanes al mateix moment que als preceptes divins. Sòfocles destacar també per la profunditat psicològica dels seus personatges (Espluga i Fortea, 2013). Els personatges principals són cinc. D’una banda, els personatges vius: Antígona, Ismene (la seva germana) i Creont. I de l’altra els morts, Etèocles i Polinices que són els que generen tota l’acció dramàtica (Guzmán Guerra, A. 2005).
Tant Antígona com Creont són els que porten la batuta tràgica de l’obra amb el seu enfrontament. Al defensar el dret del seu germà a ser enterrar i, per tant, accedir al món dels morts, defensa les lleis no escrites (ágrapta nómina) (Oller i Puigvert, 2024), que Pèricles tant es vantava que els atenencs respectaven (Bowra, 2015) i les antigues tradicions manades pels déus. I Creont amb el seu edicte, defensa la ciutat com a entitat política, però també defensa una visió autoritària on la seva manera de pensar ha de prevaldre, mostrant d’aquesta manera la seva inflexibilitat (Guzmán, 2005). Antígona, la valenta heroïna, té tan clar que Creont s’equivoca i és capaç de donar la vida per defensar la koinonia, el sentiment de comunitat i de vincle del destí i fe comuna entre les persones (Domínguez i Pascual, 1999), és a dir l’amor, en contra dels edictes del tirà. En aquesta tragèdia hi ha dues dones amb actituds diferents i antitètiques envers l’acció. Antígona s’oposa al seu oncle i està disposada a tot per fer el que creu correcte i, en canvi, la seva germana Ismene que tot i que entén els motius d’Antígona no és capaç de tal sacrifici de bon principi i s’absté d’ajudar-la a enterrar Polinices. Quan aquesta estigui convençuda, ja serà tard.

És per aquest motiu que la rebel·lia d’Antígona és doblement punyent, d’una banda, està posant en dubte l’autoritat del seu oncle, i de l’altra és una dona qui ho fa. Creont no concep que Antígona estigui disposada a fer un sacrifici tan gran per la defensa de la koinoia quan ella hauria de doblegar-se davant de la voluntat d’un home, com explica magníficament Carles Riba (2005):

“I serà Antígona, dona i boja, i no ell, home i carregat de raons, que en suma haurà comandat els seus actes... haurà posat l’Estat en perill precisament perquè atemptarà contra els sagrats lligams de la família... No s’adonarà que la raó li fa conculcar els drets dels déus i que la ira l’ofusca a la blasfèmia”(p.262)

L’actitud d’Antígona la fa quedar davant de l’audiència a com una autèntica heroïna, ja que les seves raons són nobles i demostra força de caràcter i superioritat moral.  

    Serà al final de l’obra i convençut pel seu fill Hèmon i per Tirèsias l’endeví, que Creont veurà que ha obrat malament. Però el mal ja està fet, Antígona ha estat emparedada. Aquest moment de l’obra és sublim, ja que quan Creont arriba al lloc on ella és presa la troba morta, s’ha penjat. L’heroïna davant de la profunda soledat que ha radicat de la seva decisió decideix suïcidar-se, esdevenint humana altra volta. Creont en aquell moment també és testimoni de la mort del seu propi fill, desconsolat per la mort de la seva estimada. A l’arribar a palau Eurícide, la seva dona, també ha mort per la seva pròpia mà. Deixant a Creont sol i vençut en les seves sòlides conviccions, sense entendre com es pot triar entre la defensa de l’estat i la defensa d’un sentiment de fraternitat i d’obligació moral (Guzmán, 2005).
    En aquest cas, encara que Sòfocles fou un autor que no acostumava a fer judicis sobre els esdeveniments, deixa entreveure que per ell la humanitat està en mans dels propòsits divins. En una època en la qual la polis es posava al mateix nivell que els déus, Sòfocles deixa clara la seva posició sobre quines són les lleis que s’haurien de respectar, les dels déus, i la necessitat d’una autoritat ulterior als homes (Bowra, 2015).

    La versió de Jean Anouilh de l’obra Antígona adaptada per Fernando Delgado i representada per a TVE l’any 1978, és una revisió moderna del clàssic de Sòfocles. La producció té una posada en escena sòbria, sense escenografia convencional, però amb unes grades metàl·liques que evoquen al teatre grec. Els dos actors principals de la tragèdia són Teresa Rabal en el paper d’Antígona i Pablo Sanz com a Creont. L’obra aconsegueix mantenir la tensió dramàtica a través de la força dels diàlegs i les interpretacions.

    Per tal de fer una revisió “actual” d’Antígona s’ha de tenir en compte que se’n poden fer diverses lectures. Tal com exposa Guzmán, es pot veure a Antígona com una heroïna contra la tirania, com a defensora de les lleis divines, com a defensora de la seva comunitat. O també com a reflex dels conflictes universals de la condició humana. Amb tot, l’obra encara avui continua sent extremadament vigent. Antígona no només aposta per defensar la religió o la moralitat, sinó que es rebel·la contra el poder establert. L’obra pot buscar el debat davant del conflicte entre l’individu i l’Estat, entre la moralitat personal i la llei imposada. El que Antígona ens proposa amb la seva actitud, es una sort de resistència basada en els llaços fraternals i l’amor. Fent una aposta per tenir cura dels altres, fet que tan de falta fa a la societat contemporània.
 

Bibliografia:
 

• Bowra. M. (2015). "Poesía y política". A: M. Bowra, La Atenas de Pericles (pp. 175-216). Alianza Editorial.
  
• Delgado, F. (Adaptació, direcció i realització). (1978). Antígona de Jean Anouilh [Obra de teatre]. RTVE.
• Domínguez Monedero, A. (2003). La Grecia Arcaica. Barcelona, Ed. Ariel.
• Domínguez Monedero, A.J. i Pascual González, J. (1999). "Atenas en la segunda parte de la Pentecontecia I: la democracia ateniense en la época de Pericles". A: A.J. Domínguez i J. Pascual, Esparta y Atenas en el siglo V a.C. (pp. 161-185). Síntesis.
• Espluga, X, i Fortea, G. (2013). El segle V a. C. L‘ Edat d’Or de la Grècia Clàssica. FUOC.
• Guzmán Guerra, A. (2005). "Antígona: las leyes escritas de los dioses". A: A. Guzmán
• Guerra,  Introducción al teatro griego (pp. 101-114). Alianza Editorial.
• Hernández de la Fuente, D i López Melero, R. (2014). "El espacio público y el marco familiar: agora". A: D. Hernández de la Fuente i R. López Melero, Civilización griega (pp. 41-79). Alianza Editorial.
• Picazo Gurina, M. (2008). "Leyes, familia y mujeres en la ciudad griega". A: M. Picazo Gurina, Alguien se acordará de nosotras: mujeres en la ciudad griega antigua (pp. 51-72). Ediciones Bellaterra.
• Puigvert, G. i Oller, M. (2024). Quan les dones tenien el poder. La Magrana.
• Sòfocles. (2009). Antígona (Trad. C. Riba). A: Tragèdies tebanes Antígona, Èdip rei, Èdip a Colonos. (pp. 29-78 i 255-274). Fundació Bernat Metge.