Hominització i neolitització

Cap a finals del període Paleolític i durant el Neolític  al llarg d’uns quants milers d’anys es van dur a terme tot un seguit de processos. Els anomenem marcadors de neolitització i són: aparició de la pedra polida, l'aparició de la ramaderia i l'agricultura i la creació de ceràmica. Aquests, van suposar el canvi més important esdevingut al llarg de la prehistòria. Per tot això, i especialment degut a la sedentarització, es van donar els canvis mentals que van portar a l’aparició de la conducta religiosa, base important de la cultura humana tal i com la coneixem actualment.

Durant els canvis ecològics esdevinguts al pleistocè tardà, els homínids van haver d’emigrar per tal de sobreviure. Van passar de poblar els boscos on  hi abundaven el menjar i els recursos, el que els experts denominen “Jardí de l'Edèn”, a habitar zones més àrides on les condicions eren molt més dures, cosa que va suposar un canvi de dieta important.

Degut a l’escassetat de preses i gràcies a l’observació acurada de l’entorn durant anys, van poder triar animals i domesticar-los, també van començar a plantar les llavors que portaven anys veient germinar del terra, i van iniciar la producció d’eines per a usos diferents als emprats fins al moment, així com l’ús d’atuells de ceràmica. Es va passar d’una economia predadora a una economia productiva. Per tant, era obligat assentar-se definitivament ja que la nova economia va portar una elevada pressió demogràfica i l’aparició de noves malalties. La sedentarització es va produir uns 10.000 anys abans del present, i va significar un canvi cultural enorme. Es van formar les primeres comunitats que esdevingueren les primeres societats de la que ja seria la nostra espècie biològica, l’Homo sapiens. Les conseqüències de l’establiment i de la vida en societat va portar a nous conceptes, com la jerarquització social, l’aparició de la propietat privada i la guerra, les construccions megalítiques,.... I la creació d’una cosmogonia nova i pròpia basada en l’agricultura.

Cal fer un incís per explicar que la cultura no és un invent humà, els estudis en etologia i paleoantropologia ens diuen que alguns animals com els primats també en posseeixen. L’ús d’eines per aconseguir menjar es transmet a través dels membres de la comunitat, no es tracta d’un fet innat sinó adquirit pe tant, és cultura. Així doncs, els homínids també tenien cultura ja que, segons el registre fòssil, feien servir eines. Moltes d’aquestes afirmacions són difícils de demostrar ja que, segurament, els homínids emprarien moltes eines de materials tous que no han arribat conservades a la nostra època.

Com hem pogut veure, la cultura és comú en diferents espècies, però la conducta religiosa és un element propi exclusiu de la nostra espècie i universalitzat en totes les societats. Els vestigis de les primeres religions els trobem ja en l’imaginari dels pobles caçadors-recol·lectors del paleolític, en forma de conductes funeràries i pintures rupestres. Podem veure un exemple de les conductes funeràries a Atapuerca, la Sima de los Huesos, que és el cementiri més antic de la història de la humanitat. Allà hi ha enterrats uns 30 individus i totes les proves fan pensar que se’ls va enterrar allà deliberadament. Segons els estudis fets a les pintures rupestres, s’ha arribat a la conclusió que algunes estaven fetes sota els efectes dels al·lucinògens. Per tant, simbolitzaven el que anomenem fenomen místic, ja que era habitual que els txamans usessin diferents substàncies per tenir visions transcendentals i místiques. Des de la ciència moderna, la Neuroteologia ha pogut fer una aproximació diferent al fet religiós i s’ha constatat que hi ha una correlació biològica entre la religió i el benestar, l’alliberament d’endorfines que s’esdevé quan meditem i pensem.

Per trobar els inicis de les religions cal que viatgem fins als inicis de l’agricultura, ja que la religiositat agrària de l’època, és la base dels grans sistemes religiosos de l’antiguitat fins al cristianisme. Mircea Eliade és un dels màxims exponents en l’estudi de les religions a través de la història. Les seves tesis es basen en el model comparatiu universal, ha buscat tot el que tenen en comú les religions, fent una ”morfologia d’allò sagrat”, basant-se en la comparació de les societats agràries antigues i modernes al llarg del temps. La gran diferència entre els pobles paleolítics i els neolítics, és que els últims creen tota una cosmogonia i una filosofia a partir de l’agricultura, amb una nova visió del temps i de l’espai. L’ésser neolític és per definició un ésser arquetípic i integrat, només esdevé real quan és partícip d’una representació del temps primordial, i contempla l’espai com a sagrat. Ells i tot el que els envolta es doten de realitat a partir de la participació en la sacralitat, res no té valor per si mateix.

Els nous agricultors van emmirallar tota la seva existència en el cicle místic dels vegetals, en el que anomenem soteriologia agrària, doctrina de la salvació inspirada per la vida de les plantes. Allò cultivat que sorgeix de la terra, creix i mor, és el cicle de la vida, aquest misteri és el que els porta a la creativitat religiosa. El cicle agrari és un ritual per se, ja que es cultiva sobre la mare terra i també es desencadenen les forces místiques de la vegetació. Tots els objectes i totes les accions han tingut lloc ja en un temps primordial, en aquell temps (in illo tempore). Tota la vida es basa en la repetició d’allò ja esdevingut, en aquelles accions que ja van ser portades a terme per déus, herois o avantpassats. Podem dir llavors, que aquesta societat té una concepció del temps cíclica, un etern retorn, hi ha una repetició infinita dels esdeveniments, i per tant, la història no existeix. Així doncs l’agricultura, va ser iniciada pels déus i els homes la repeteixen.

Sobre la concepció de l’espai, podem dir que els llocs on fan vida, les cases, els camps de cultiu i el poblat són considerats sagrats, i integren el seu cosmos, tot allò conegut. Més enllà d’aquests confins es troba el desconegut, el caos. L’espai s’articula a partir d’un centre, un nucli que significa el centre del món, a partir d’aquí, es sacralitza i es converteix en axis mundi, lloc de trobada entre el cel, la terra i l’inframón. Les seves construccions tendeixen a tenir peu circular, símbol del gran astre sol, i totes elles estan construïdes a partir d’una imago mundi, tenen un equivalent a un nivell còsmic superior, són fetes a imatge del cel, del paradís. En un altre nivell podem dir, que per tal de poder usar la mare terra, han de demanar permís ja que el medi és sagrat i ells el modifiquen cultivant, se senten culpables de l’ús que en fan i per això es realitzen rituals abans i després de la collita.

Aquí tenim dos exemples de mites relacionats amb l’agricultura que il·lustren l’abans citat. D’una banda, el mite de Hainuwelle que ens arriba de la Illa de Ceram. Adolf E. Jensen etnòleg alemany, va viatjar a l’arxipèlag Maluku a Indonèsia entre 1937 i 1938, i ens el va descriure. La donzella Hainuwelle fou assassinada per homes, trossejada i posteriorment enterrada, i del seu cos van brotar els tubercles. Així com es va enterrar a la donzella en el temps primordials, ara s’enterren les llavors i es realitzen sacrificis rituals perquè aquestes brotin. Segons Jensen, aquest mite de l’origen i el que significa, que els tubercles vénen directament dels déus, que són nutritius, on hi ha un sacrifici previ. Sintetitza la visió del món que tenen els pobles basats en l’agricultura i s’ha donat més o menys d’una manera uniforme en tots ells, és per això que es pot extrapolar a les societats neolítiques també. D’altra banda, els pobles neolítics enterren als morts a la terra perquè reneixin en un altre món, com les plantes neixen de la terra repetint el cicle vida, mort, vida. Imitant el  misteri vegetal i fomentant la fertilitat dels vius i de la terra.

La majoria de cultures del món tenen arrels mítiques. La cultura occidental per això, està altament influïda pel logos i la visió racional que van postular els pensadors de l’Antiga Grècia i de Roma. Tot i així la religió cristina, el paganisme i altres cultes fills de la religiositat agrària han influït i influiran en la nostra manera de veure el món. En tenim exemples molt clars en la cultura popular, les dites i refranys relacionats amb l’agricultura i els seus cicles, com per exemple Any nou vida nova; la celebració dels solsticis i festes de la collita, des de Sant Joan passant per la Festa de la Cirera, les calçotades. Tradicions tan nostrades com el tió, que simbolitza el geni del bosc al que cal picar ben fort per obtenir el seu fruit (fertilització cíclica de l’arbre). Així com els rituals funeraris en forma d’enterrament i la col·locació de la primera pedra al construir un nou edifici, només per citar un quants exemples. Així doncs, queda palès que seguim els mateixos rituals que inventaren els nostres avantpassats i per tant, som els seus hereus.

 Bibliografia:

- Binford, R. L. (1988). "Sobre los orígenes de la agricultura". A: En busca del pasado. Descifrando el registro arqueológico (cap. VIII, pàgs. 210-229). Barcelona: Crítica

- Nadal, J. (2013). Religiositat al Paleolític. Símbols i creences. FUOC

3   - Mensa, J. (2005) "El fenomen místic i la Neuroteologia". Revista Catalana de Teologia [article en línia] (Vol.: 30 Núm.: 2). Facultat de Teologia de Catalunya. [Data de consulta17 d’0ctubre del 2013]  http://www.researchgate.net/publication/39114938_El_fenmen_mstic_i_la_Neuroteologia

- Eliade, M. (1999). "El descubrimiento de la agricultura". A: Historia de las creencias y de las ideas religiosas. Religiosas (vol. I: De la Prehistoria a los Misterios de Eleusis, cap. II, pàgs. 55-87). Barcelona: Paidós.