Civilitzacions afroasiàtiques antigues

La cultura egípcia, la mesopotàmica i la hebrea van compartir territoris, guerres, segles i quelcom més que les fa semblants però a la vegada les allunya. Les seves concepcions sobre la reialesa i sobre el món, junt amb els vestigis que han arribat als nostres dies, ens expliquen com eren d’una manera molt parcial i difícil d’interpretar. Fent una reflexió basada en l’alteritat a partir de la seva iconografia i els seus textos intentarem copsar els punts en comú i les diferències entre aquests pobles i aprofundirem en l’arrel de la seva manera de veure el món.

Quan parlem de la cultura egípcia és habitual que ens referim a l’Egipte faraònic ja que el centre del seu món girava entorn a la figura del seu rei, el faraó, com a catalitzador de les forces còsmiques i socials. Així com els déus eren assimilats a la natura també ho era el rei, el déu humà intermediari entre el món dels déus i el món dels humans i encarregat de mantenir l’ordre còsmic o maat  (justícia, veritat, equilibri, harmonia universal). La seva tasca era assegurar la consagració de temples als déus per garantir-los el culte però també tenia l’obligació de fer arribar al poble una vida plena i rica i vetllar pel benestar, estava al servei de la comunitat i per això era sotmès a unes normes estrictes, limitacions i prohibicions en la seva vida pública i privada, per tal de mantenir-se pur.

“Pels egipcis, totes les accions i tots els objectes reals, sagrats, dignes de ser recordats, van tenir lloc o foren creats al principi dels temps en el sep tepy, la primera vegada” (Cervelló; Benezet, 2013). Ens trobem doncs davant d’un poble amb un arquetip transcendent, que nega la història, les biografies no contenen res de singular sinó que remarquen allò cíclic i inamovible, participant en el cicle de la vida eternament. Aquest esquema també es dóna doncs quan ens referim a la vida dels faraons, on es repeteix la història d’Horus i Osiris. El primer , el déu falcó representa al rei viu, i el segon déu mort i ressuscitat i pare d’Horus, representa el rei mort. Aquesta dualitat típica del pensament egipci es repeteix en tots els faraons,  ja que representa el principi de la legitimitat dinàstica, tots ells són Horus i Osiris per tant,  la seva història es repeteix sens fi.

Els egipcis tenien una visió estàtica sobre el cosmos i ja que no creien en la mort, per això eren optimistes. Per viure la vida eterna l’ànima no es podia separar del cos, per aquesta raó els momificaven per tal de conservar-los, i omplien els sepulcres, les piràmides, de tot allò necessari per la vida quotidiana.

Tot aquest discurs arquetípic queda palès en la iconografia egípcia, ja que aquesta descriu les situacions ideals i no les reals i gira al voltant del faraó narrant les accions que van tenir lloc in illo tempore. El rei es troba en posició central, en primera fila i la seva figura és d’una mida més gran que les altres, habitualment són representats de la mateixa manera i inclús s’assimilen als déus en algun aspecte de la representació. “En conjunt doncs, tant l’art com les inscripcions ens presenten la mateixa imatge del rei impersonal i ahistòrica ja que cap realitat ni cap esdeveniment històric podria mai equiparar-se a la dignitat de l’ordre immutable de la creació” (Frankfort, 1976)

D’altra banda els pobles assirio-babilònics tenien una visió diferent de la seva reialesa, tot i que el rei també era intermediari entre déus i humans i s’encarregava de mantenir l’harmonia universal, era vist com un gran home, un heroi. Per tal d’assegurar l’ordre còsmic i de complir la voluntat dels déus feien la “guerra santa” basant-se en quatre oposicions que ens expliquen la seva visió del món. La primera feia referència al l’espai: havien d’ordenar la perifèria assimilant el caos que hi havia a fora de les seves fronteres (dins cosmos en oposició a fora caos). La segona parlava del temps i ens ajuda a conèixer la concepció del passat que tenien: l’ordre en el món només pot ser portat pels déus i pels herois, el passat era caòtic i ara (en el seu temps) era ordenat gràcies al fet de dipositar-lo en les institucions humanes. La tercera oposició era antropològica: assimilació a l’imperi dels estrangers per tal que aquests esdevinguessin humans. Finalment la quarta tracta de temes econòmics amb una distinció entre la productivitat del sòl fèrtil del centre i la improductivitat de la perifèria desèrtica, l’imperi s’abastia de recursos i oferia civilització a canvi.

Els pobles mesopotamis tenien una concepció pessimista del món ja que creien que el cosmos, està subjecte als capricis de les circumstàncies ja que són els déus els qui decideixen el destí dels homes. També creien en la mortalitat dels homes i en la doctrina del fi últim: quan moren vaguen per un país sense retorn. És per això que van cultivar bastament l’astrologia com a mètode màgic d’endevinament així com l’ús d’oracles per prendre totes les decisions, les pràctiques rituals es donaven en tots els sectors tan polítics com militars.

Tot i així eren un poble arquetípic que participava en el cicle de la vida, el seu concepte del temps també era cíclic i els seus déus estaven assimilats a la natura. La seva festivitat religiosa més important era la cerimònia de la renovació anual on es representava el poema de la creació que narrava la cosmogonia babilònica. L’anomenaven akitu i era “una festa de regeneració còsmica, on la que la natura, la vegetació, la humanitat i la reialesa es renovaven i recuperaven el vigor”. (Cervelló, 1999)

Per tal de fer arribar la doctrina a la població, s’explicaven narracions bèl·liques i llegendes a més a més de representacions iconogràfiques. En aquestes, el rei comandava als homes i anava al capdavant de les seves tropes arriscant la vida pel seu poble; però no se’l representava d’una manera diferent dels seus súbdits, en contraposició a la iconografia egípcia. La literatura i les biografies dels reis babilònics tenen una base més conjuntural, per tant, al no estar totalment basades en el discurs mític donat el caràcter no diví del monarca, són més permeables a la història.

I per últim ens trobem amb la cultura hebrea. Pels hebreus la reialesa es movia en l’esfera profana, tenia una funció important en les disputes i era líder en la guerra. Els reis creaven les condicions necessàries pel manteniment del culte, però hi tenien un paper ínfim, ja que d’aquest aspecte se’n encarregaven els sacerdots juntament amb els profetes i sovint hi entraven en conflicte.

Els profetes van desvalorar la natura i l’home en el sentit que insistiren en la unicitat i la transcendència de déu com a creador de totes les coses. Els humans tenien llibertat d’acció però no participaven en el cicle natural de la vida ja que tot el que els envoltava era creat per déu per tant diví i irrepetible.

El poble escollit va basar la seva religió en el monoteisme, que s’ha transmès fins a la nostra època en el judaisme i el cristianisme. Aquest fet està molt relacionat amb els esdeveniments bèl·lics de l’època i amb la seva concepció sobre la guerra, creien que perdre la guerra era un càstig per no haver seguit els designis divins. Els hebreus van patir derrotes davant d’assiris i de babilònics entre d’altres que els van portar a l’exili forçós i a la pèrdua de totes les seves institucions, entre elles la monarquia. La seva fe fou cabdal en el manteniment i potenciació de la identitat i cohesió nacional i en el posterior retorn a Jerusalem, on reconstruïren el temple a Yahvé i perseguiren a tot aquell que no formés part del seu culte.

Tenien una concepció del temps lineal ja que els fets tenien valor intrínsec i per tant individual, però les fonts textuals que han arribat als nostres dies, la bíblia, té poc valor historiogràfic donat el seu caràcter de text sagrat, com a veritat revelada per déu a través d’agents humans. Aquest aspecte és encara un tabú per molts historiadors ja que tradicionalment i des d’una visió etnocentrista s’ha usat la bíblia com a font històrica. Gràcies als estudis fets per L.P Lemche o Th. L. Thomson, que mantenen una postura crítica amb els estudis clàssics de la bíblia, i d’altres realitzats per experts com Mario Liverani que es mostra més moderat, a partir de fonts extrabiblíques (vestigis arqueològics, documents contemporanis d’altres cultures) i l’estudi profund del text des de l’alteritat. Sabem que es tracta d’un document molt important en el sentit teològic, mitològic i ens ajuda a comprendre els esdeveniments contemporanis a la seva escriptura, però es basa en el discurs mític i té poc valor a la hora de retratar-nos la realitat d’una manera fidel i imparcial.

Les tres cultures participen d’un discurs mític i aquí és on rauen les seves similituds però també les seves diferències. Pels egipcis i mesopotamis la realitat es troba en un món diferent d’on s’esdevé la vida física i humana. Aquesta està ubicada en un temps i una dimensió arquetípica. Ambdós pobles, també tenen una visió integrada del món, segueixen el cicle de la natura i repeteixen els esquemes en un etern retorn. Per tant els seus registres d’alguna manera neguen la història ja que ens descriuen fets ideals. D’altra banda, pels hebreus la realitat és la voluntat d’un únic Déu, però alhora també són importants els actes singulars dels humans donant una concepció linear el temps. Els seus registres, tot i ser lineals, es basen en la veritat revelada per Déu, per tant els fets històrics estan lligats a l’esfera transcendent, esdevenint així arquetípics, i precisen d’un estudi profund i comparatiu amb d’altres fonts per considerar-los documents historiogràfics

Bibliografia:

 - Cervelló, J.; Benezet, N. (2013) Civilitzacions afroasiàtiques antigues. FUOC.

- Liverani, M. (1995) “Israel” A: El Antiguo Oriente. Historia, Sociedad y economia (cap. 23, pàg. 516-538) Barcelona: Ed. Crítica.

  
- Cervelló, J. (1999) “Aspectos de la civilización mesopotámica. Realeza, religión, literatura, urbanismo y arte en los siglos neoasirio y caldeo (S.X-IV a.c)”A: Los imperios mesopotámicos. Tudela: Edilibro (“Grandes civilizaciones)  

- Frankfort, H. (1988). "Introducción", "La base histórica: la obra de Menes" i "La autoridad del rey". A: Reyes y dioses (introd., págs. 27-35; cap. I, págs. 39-47; cap. II, págs. 75-84) (3.ª reimpr.). Madrid: Alianza.

- Pfoh, Emanuel O. (2002). "Algunas consideraciones historiográficas para la historia de Israel en la antigua Palestina". A: Eridu (vol. 8, pàgs. 2-16).