Civilitzacions europees antigues

El pas del mite al logos va esdevenir al món grec durant els segles VI i V a.C. Els antics grecs van replantejar-se l’explicació ontològica prevalent en l’època, de caràcter mític, per una altra de diferent, que cercava la causalitat del fenòmens en la natura i en els homes, en detriment dels déus i dels herois. El discurs mític i el discurs lògic van conviure en la Grècia i la Roma clàssiques ja que els dos, essent dues maneres molt diferents de veure el món, no van substituir el sentiment religiós, sinó que va haver-hi una coexistència. Aquest pas doncs, fou important, ja que va marcar el punt d’inflexió que va canviar per sempre la visió del món i va assentar una de les bases de la nostra societat actual.

Els trets diferencials entre el discurs mític i el lògic són els següents: Temps primordial versus temps lineal, integració versus classificació i sintagma versus paradigma. Anirem desgranant aquestes diferències analitzant quins són els canvis en la visió del temps, i sobre el poder dels pobles grecs i romans.

Els primers filòsofs i historiadors grecs com: Tales, Pitàgores, Heràclit, Sòcrates, Heròdot, Tucídides i Polibi, van buscar causes fenomenològiques i socials als esdeveniments. El món deixava d’estar en una esfera transcendent i integrada, i esdevenia material i estudiable, a partir d’aquí es van poder reconceptualitzar els mites a partir de la filosofia i la història per crear una visió del món completament nova i diferent.

El logos aparegué quan es van desplaçar els mites com a representació del món per substituir-los per un discurs amb coherència lògica basat en la causalitat, a diferència dels pobles de visió mítica que es basaven en paradigmes. Aquest canvi va estar clarament influït pel pas de la tradició oral a la literatura. La tradició oral amb les seves característiques de fascinació i teatralitat va donar pas a un discurs més organitzat, amb un anàlisi més rigorós i una ordenació més estricta de la matèria conceptual. Aquí trobem una manera molt diferent d’explicar el món, per una banda: els mites, llegendes i els relats dels poetes, i per l’altra, la visió no integrada dels filòsofs extraordinàriament crítics amb el discurs mític. Trobem frases com aquesta d’Aristòtil en la seva Metafísica que ens il·lustren aquest pensament: “Però les subtileses mitològiques, no mereixen ser sotmeses a un examen seriós. Tornem al costat dels que raonen per la via de la demostració” (Vernant, J.P, 1982). Així doncs podem veure que no hi ha reconciliació possible entre un discurs i l’altre ja que tenen un a visió ontològica completament impermeable.

Es va donar valor intrínsec als fets, deixava d’existir el temps primordial i l’etern retorn, creant una nova visió del temps que passà a ser lineal, amb la possibilitat de començar a explicar fets històrics, cosa inconcebible fins a aquella època. En aquest context van aparèixer els primers historiadors, amb voluntat de conservar per futures generacions la memòria dels fets esdevinguts, tenien una visió força diferent del relat històric, tot i que tots ells foren pioners. Per una banda tenim als grecs, començant per  Heròdot (485-424 a.C.), al que s’anomena pare de la història. En el seu Els nou llibres de la història parlava sobre la societat, els costums, la vida i la política del seu temps explicant-nos fets contemporanis. La seva finalitat com a historiador, era investigar per tal de buscar maneres de comportar-se que estiguessin d’acord amb l’ordre còsmic i natural. Així doncs, tot i que fou el primer en racionalitzar en el context de les actuacions humanes, la explicació dels esdeveniments històrics introduint-t’hi el factor veracitat, se serví de mites, llegendes i d’actuacions divines per completar els seus texts. Després Tucídides (455-393 a.C.) en la seva obra Història de la Guerra del Peloponès feu desaparèixer per complet el mite de les seves narracions, amb una clara voluntat d’explicar les causes com a fets estrictament humans. Es caracteritza per una gran tasca de recerca, explicant tot allò que ha viscut i que ha pogut contrastar ell mateix. Podem dir que és el primer historiador, segons el nostre concepte actual del terme. Polibi (210/200-127 a.C.), grec que inaugurà la tradició històrica romana, tractà la dominació romana del món conegut a Històries. Promulgà que la història ha de tenir una finalitat pràctica i buscava la causalitat, ja que és necessari tenir informació per tal de poder actuar en el present i en el futur. Més enllà d’aquests autors, els altres historiadors romans foren majoritàriament mandataris que es dedicaren a explicar les seves gestes, amb una finalitat moralitzant, propagandística i altament patriòtica. Es poden destacar: Juli Cèsar (100-44 d.C), Titus Livi (59-17 d.C) que explicà la fundació de roma en el seu llibre Ab Urbe condita que reprendrem més endavant, i finalment, tenim a Tàcit (52-120 d.C.), que escrigué Anals la obra més exhaustiva, considerada la font historiogràfica més important de l’època romana.

Per altra banda, els romans tenien una visió molt diferent sobre poder i la funció del rei. Mentre que les societats de discurs integrat, egipcis i mesopotamis, veien el seu mandatari com un ésser diví o un heroi, així com un vincle o catalitzador entre el món transcendent i el món humà, els romans, com els hebreus, no tenien aquesta concepció, ja que la funció del rei era eminentment política. Cal dir per això, que els mandataris romans participaven activament en les cerimònies religioses i inclús es van arribar a erigir estàtues en veneració d’aquests, com és el cas d’August.

Així doncs, tenim relats historiogràfics de mandataris romans. Ens trobem davant d’homes que expliquen les seves gestes per tal d’enaltir la seva figura, les seves accions tenen valor en si mateixes, són importants i poden modificar els esdeveniments, ja que el benestar del poble depèn exclusivament de les seves actuacions. Aquí trobem també una diferència molt significativa en referència a la visió dels pobles de discurs mític, on la vida del rei és una repetició eterna d’allò que esdevingué en el temps primordial, és impossible fer-ne una biografia, perquè la importància de la vida del rei radica en això: en l’etern retorn, en el seguiment del cicle de la vida.

Tito Livi construeix la “història dels orígens” de la ciutat de Roma i la dota d’una aparença historiogràfica, tot i que no té inconvenients en usar mites i llegendes per tal d’explicar la vida i obra dels primers quatre reis pre-etruscs de Roma. És en aquest moment que realitza una reinterpretació dels mites de la trifuncionalitat indoeuropea, per tal de fer una “obra erudita i artificial que posteriorment va arrelar en la consciència nacional arribant a ser part integrant de l’orgull de tot romà” Dumèzil, G. (1977). La trifuncionalitat és la descripció d’una societat perfecta a partir de tres funcions conceptuals: funció sobirana, funció guerrera i funció nutritiva, que formen part d’un model sovint virtual, que podem trobar en totes les cultures indoeuropees. Aquestes es troben articulades, en la obra Ab Urbe condita de Tito Livi, de la següent manera: Els dos primers reis assimilats al déu Júpiter, foren Ròmul, fill de Mart, que encarna el poder i la sobirania i Numa, el rei humà, savi i sacerdotal, junts fundaren Roma. El següent fou Tul·li Hostili, que realitza la funció guerrera, dota a Roma d’un exèrcit i d’un art militar perfeccionats i finalment tenim a Anc Marci, que realitza la funció nutritiva, fou un rei preocupat pel comerç i pel benestar dels ciutadans. Queda clar doncs que la història de Roma també està inserida dins la tradició mítica indoeuropea.

Amb aquesta invenció historiogràfica queda palès que tot i que ens trobem amb unes societats de discurs lògic, aquestes s’assenten en bases mitològiques reinterpretades. És aquí on trobem el naixement del discurs lògic: en la reinterpretació, en la negació del mite i també en la innovació i la curiositat. El canvi de paradigma cap al discurs lògic implica un trencament ontològic amb l’anterior visió, podem dir que no hi ha retorn possible quan s’escull. Tot i així, el discurs mític formarà part ara i sempre dels fonaments de la nostra cultura.

Bibliografia:

- Dumézil, G. (1977). "Los cuatro primeros reyes de Roma". A: Mito y Epopeya, I: La ideología de las tres funciones en las epopeyas de los pueblos indoeuropeos (part II, cap. I-1, págs. 245-265). Barcelona: Seix Barral.

- Vernant, J.P. (1982). "Razones del mito". A: Mito y sociedad en la Grecia antigua (cap. IX, págs. 170-220). Madrid: Siglo XX.

- Pagès, P. (1983). "La constitución de la historia como ciencia. Protohistoria e historiografía clásica". A: Introducción a la Historia. Epistemología, teoría, y problemas de método en los estudios históricos (cap. IV, pàgs. 105-149). Barcelona: Barcanova.

- August, C. (1985). "Res Gestae Divi Avgvsti". Cuadernos de Historia (vol. 16, núm. 252, traducció i notes: Guillermo Fatás).

.    - Cervelló, J; Torras, N. (2013). Civilitzacions afroasiàtiques antigues. FUOC

- Cervelló, J; Palet, J.M. (2013). Civilitzacions europees antigues. FUOC