Orient i Occident a la Alta Edat mitjana

L’edat mitjana va ser una època convulsa tan a l’orient com a l’occident. L’Islamisme i el Cristianisme, dues de les religions monoteistes, van tenir inicis diferents però durant els 600 anys que va durar l’Alta Edat Mitjana van anar acostant les seves posicions degut a diversos canvis en la mentalitat dels pobles, que van portar a diferents visions del poder, del temps, dels arquetips i de la guerra. L’establiment de la trifuncionalitat europea en el terreny polític, així com la guerra santa i la gihad islàmica ens evoquen als conflictes propis de la societat actual.

Mahoma (571-632) el profeta d’Al·là, fundà l’islamisme com a oposició a la oligarquia tribal àrab existent. Predicava el monoteisme, la resurrecció dels morts, la pau eterna i la igualtat social. L’any 628 La Meca es converteix i s’establí un govern teocràtic absolut amb la substitució de les institucions polítiques per institucions religioses, erigint a Mahoma com a cap polític, religiós i militar. La religió islàmica contemplava des de les seves bases, escrites a l’Alcorà, la gihad de l’espasa entre d’altres –el concepte gihad es refereix a l’esforç en la via de déu-, per tant, els primers islàmics van ser un poble que usà la força per tal de conquerir territori. Els musulmans foren relativament respectuosos amb les anomenades “religions del llibre” així doncs, en els seus territoris es van mantenir la idiosincràsia i institucions de cristians i jueus que pagaven un tribut (dhimma) a “canvi” de protecció.

El cristianisme primitiu que esdevingué durant l’època romana i que tenia en Jesús de Natzaret el seu messies, predicava la no violència i l’amor al proïsme. En els seus inicis els cristians es negaren a fer el servei militar i la guerra, ja que aquesta estava prohibida per Déu. Donada la visió escatològica del món en dos dels seus moments essencials, la creació i la fi del món -que perdurà fins segles enllà- dels cristians, pensaven que els atacs dels bàrbars i dels musulmans, així com les invasions dels llocs sagrats eren orquestrades per déu. Creien que després de la vinguda de l’anticrist –personificat en els invasors- arribaria finalment la salvació i s’instauraria el regne de déu, aquest pensament els permetia suportar el terror històric.

Els conceptes de la guerra i l’ús de la violència van canviar de la mà de Sant Agustí d’Hipona (354-430), els seus escrits han exercit una gran influència en el cristianisme tal i com ara el coneixem. Per una banda, en el llibre De civitate dei, publicat íntegrament l’any 426, assenta les bases del que anomena guerra justa. La finalitat de la guerra ha de ser pura i conforme amb la justícia, ha de fer-se amb amor i sense sentiment d’odi i ha de ser pública, per tant, declarada per la autoritat legítima. Aquest concepte s’entén a partir de l’existència de la teocràcia, l’emperador com a ésser ungit té la legitimitat de convocar una guerra en el nom de déu, ja que és déu mateix el que parla per boca del mandatari. Fou així doncs, com es començà a sacralitzar la guerra, les seves conseqüències les veurem segles més tard en les croades. Per altra banda, Sant Agustí també parlà sobre la concepció del temps dels monoteismes o història sagrada. El temps és una creació de déu, per tant és lineal i l’home gaudeix de lliure albir, ja que aquest és imprescindible per la pràctica de la moral, aquest concepte es mantingué fins al s.IX.

No fou fins al s. VIII, l’any 751, amb l’entronització de la dinastia carolíngia, que es feu un canvi en la visió del poder i del paper de la reialesa franca. Fins a aquell moment els reis tenien un funció guerrera i política. D’ençà de la coronació de Pipí el Breu (714-768) - majordom reial- que fou ungit pel papa Esteve II, els reis francs van esdevenir personatges de caràcter sagrat. Així doncs, la monarquia passà a ser un dret diví i l’emperador s’erigí com a protector de l’església i mandatari alhora, tot i que el patrimoni i la successió passava de pares a fills. D’aquesta manera, la teocràcia s’instal·là a l’occident, com ja havia succeït feia segles entre els musulmans.

El successor de Pipí, Carlemany (742-814), realitzà un política d’expansió sovint violenta i va tenir diversos enfrontaments amb els musulmans a la península Ibèrica. El papa Lleó III, bisbe de Roma, el coronà Emperador l’any 799. També fou un dels personatges històrics més influents de l’època i passà, després de la seva mort l’any 814, a ser un heroi mític de les cançons de gesta i de la èpica, com per exemple a la Cançó de Roland. Degut a l’expansió de l’imperi es potenciaren els vincles de fidelitat personal i de vassallatge: els homes lliures entraven en obediència d’un senyor, qui obtenia un benefici o feu –normalment en forma de terres- i era alhora vassall del rei. L’any 843, l’imperi carolingi es fragmentà formant els tres regnes francs, ja que el concepte d’unitat fou ràpidament superat pels interessos econòmics i pel poder creixent dels senyors feudals.

Amb l’entrada en joc de la monarquia dels Capets l’any 987, i la seva definitiva pèrdua de poder sobirà en profit del feudalisme -que durà fins al s. XII-, ressorgí el concepte de la trifuncionalitat amb la finalitat de conservar la monarquia. Els màxims exponents d’aquests postulats foren els bisbes: Aldaberó de Laon en el seu poema, dedicat al rei capet Robert II el Piadós, Charme al rei Robert; i Gerard de Cambrai, en el capítol 52 del seu llibre Gesta episcoporum camaracensium, obra sense datar que es creu fou escrita aproximadament l’any 1025.

La trifuncionalitat va ser anunciada en dues frases de les anteriors obres (Duby, G. 1893: 33):

-          “En aquest món uns oren, altres combaten i altres a més a més treballen”

-          “Des de els seus orígens, el gènere humà està dividit en tres: oradors, llauradors i guerrers”

Com s’ha dit anteriorment, el poder reial era diví, el rei posseïa la sapientia -la saviesa- a través de la unció, a més a més de mantenir l’ordre mitjançant la funció guerrera. Tenia un doble paper legislador i pacificador, i havia de fer servir totes les eines, inclús la guerra, per tal que l’ordre es respectés. Aquest pensament serà, entre d’altres, el que portarà a la guerra santa. Tot i així, el discurs dels dos bisbes era alliçonador, ja que com a missatgers de déu i únics detentors de la veritat oculta –la tripartició-, havien de recordar els drets i deures al rei i incitar-lo a establir l’ordre. L’ordre per tant, era de caire celestial i estava fora del temps. El model s’emmarca en la Jerusalem celestial, la ordenació de la societat humana havia de ser un reflex de la societat més perfecta.

La trifuncionalitat desapareix de la documentació entre els anys 1031-1173, en l’auge del feudalisme. S’estableix un nou ordre, en aquest cas quaternari: Monjos, clergues, guerrers i treballadors. Aquest fet és degut a la pèrdua de poder reial i episcopal i a l’augment del poder feudal i monacal. A cavall entre el s. IX i XI hi ha un retorn al temps cíclic, la reflexió històrica s’atura, i es torna a la visió del temps primordial pròpia de la societats mítiques, en tenim un exemple en el naixement de la èpica i de la cançó de gesta on no s’usen elements històrics sinó models heroics ideals. També en aquest moment, l’any 1074, degut a la tornada a la visió mítica i arquetípica del món, el papa Gregori VII comença a forjar la ideologia, a partir de la qual esdevingueren les croades.

No fou fins 20 anys més tard que el papa Urbà II, després d’un llarg viatge de propaganda per universalitzar la guerra santa entre els cristians, feu el Concili de Pavia l’any 1096. S’organitzà llavors la Primera croada que durà fins l’any 1099, amb la finalitat d’alliberar el sant sepulcre –a Jerusalem- de mans dels infidels musulmans. Hi hagueren 7 o 8 croades importants i d’altres batalles que duraren fins l’any 1204 en diversos períodes. Els motius foren diversos: l’augment de la població, la necessitat de protegir els béns de l’església –que s’havia convertit en el major terratinent d’occident- i els processos de renovació religiosa que s’esdevingueren. La creença en una fi escatològica i la possibilitat -pels homes lliures que hi participaven- d’esdevenir màrtirs i obtenir recompenses en l’altre món, juntament amb la promesa de redempció de tots els pecats, feren que hi hagués un seguiment molt elevat per part de tota la societat cristiana. En aquest moment la guerra va esdevenir absolutament sagrada i els cristians van posar-se al mateix nivell, en el sentit de sacralització de la guerra, que els musulmans. Així doncs, les croades tenien un sentit religiós profund en els seus inicis, però aquest es va anar perdent i es van convertir en guerres que atenien a d’altres interessos, com per exemple els econòmics. Com podem veure, els cristians van haver de fer una sèrie de modificacions morals per tal de justificar la violència i entrar en conflicte. En comparació, els musulmans han seguit una trajectòria coherent amb les seves creences, perpetuant la guerra santa des dels inicis. D’aquesta manera, el conflicte arriba fins als nostres dies.

En aquesta conjuntura, enmig de les croades entre els anys 1173-1185 va haver-hi una altre canvi de paradigma, la trifuncionalitat tornà a ser anunciada. Benoît de Sainte-Maure escrigué Història dels Ducs de Normandia, introduint la figura de la trifuncionalitat com a imatge de la societat perfecta. El text tenia la finalitat de consolidar el poder del Comte d’Anjou Enric de Plantagenet, també Duc de Normandia i rei d’Anglaterra per aliança matrimonial, davant del seu senyor i rival en prestigi el rei de França. Així doncs, el text tenia una finalitat moralitzant i de ratificació del poder del rei dins del palau. La història va tenir molt d’èxit ja que assimilava les gestes dels ducs de Normandia a la tradició artúrica anglosaxona, conferint-li els valors de la cavalleria i, per tant, arquetípica. En aquest moment hi hagué un canvi molt important, se separà la funció reial de la funció religiosa i així s’acabà la teocràcia. D’aquesta manera es féu una dessacralització de la trifuncionalitat, que va passar de ser una llei divina a ser una llei humana, com es podia veure clarament exemplificada en la cort, on hi havien els serveis d’oració, els d’armes i els d’abastiment; reflex dels estaments socials i de les seves desigualtats. Per tant, la finalitat de la promulgació de l’Ordre era assegurar el poder del rei i resguardar l’equilibri, convertint-se així en una moral civil, assentant d’aquesta manera els ciments de l’Estat francès.

La trifuncionalitat com suport de l’Estat és un concepte molt arrelat a la nostra cultura, i és més vigent que mai en la situació de crisi en la que vivim, on les desigualtats socials es fan més grans cada dia. Extrapolant-la al context actual i fent una abstracció mental, podríem dir: Les grans corporacions i fortunes estableixen l’ordre, els governs fan la funció guerrera i de protecció i la societat civil treballa, fent la funció nutritiva. Els conflictes iniciats a l’Alta edat mitjana, en forma de guerres sagrades, orient contra occident es continuen donant a l’actualitat. La societat musulmana, seguint els seus preceptes sagrats, no ha sabut sobreposar-se al rancor contra els cristians i sembla anhelar l’esplendor cultural que va viure en altres èpoques. I l’Occident actual, tot i que viu en una societat laica, ja va sacralitzar la guerra en el seu moment, i com hem vist, és difícil tornar enrere. En resum, per bé o per mal som hereus de tot allò esdevingut.

Bibliografia:

- Cervelló, J; Torras, N; Palet, J.M.(2013). Orient i Occident en l’Alta Edat Mitjana. Barcelona: FUOC.

- Cervelló, J; Torras, N. (2013). Civilitzacions afroasiàtiques antigues. Barcelona: FUOC.

- Eliade, M. (1972). El mito del eterno retorno. Madrid: Alianza Editorial.

- Flori, J. (2004). Guerra santa, yihad, cruzada. Violencia y religión en el Cristianismo y el Islam. (caps. 1, 2, 4, 13 i 14, pàgs. 15-50, 69-83 i 239-279). Granada: Universidad de Granada.

- Duby, G. (1983). “Los tres órdenes: campo de la investigación” “Primeras enunciaciones”, “Adalberón de Laón y la misión real” i “El verdadero punto de partida”. A: Los tres órdenes o lo imaginario del feudalismo (pàgs. 19-30, 33-43, 75-91, 373-400). Barcelona: Argot.

 - Pili, R. (1998). Història política de l’Occident Medieval. Barcelona: FUOC.