El Monestir de Pedralbes: Context cultural i religiós

Un dels motius de la fundació del monestir, a part de la devoció de la Reina Elisenda, fou la  preocupació per la salvació de la seva ànima, compartida pels cristians d’aquella època. La societat benestant i sobretot les dones, demanaven que es realitzessin misses especials per assegurar-se un lloc al paradís. La idea de la salvació de l’ànima davant de la mort corporal fou una creença directament relacionada amb la mentalitat de l’època i les seves noves esperances, així com en la convicció de l’existència del purgatori.

Una de les activitats pròpies de les monges de clausura era recordar als morts, des de dues vessants. Per una banda en el que s’anomena pro anima defunctis, que servia per fer d’intercessió pel difunt arribada la hora del Judici Final. I per l'altra mitjançant la iconografia del fundador del convent per tot l’edifici, el record servia per reafirmar la seva identitat, recordant-lo a ell i al seu llinatge des de un punt de vista històric.

La vida al monestir

El 3 de maig del 1327 entraren al Monestir de Pedralbes 14 monges de la Orde de Santa Clara i 6 novícies. La comunitat sempre hi ha estat present, amb l’abadessa al capdavant, escollida pel convent i confirmada pel cardenal de l’orde. Ella escollia el procurador  a més a més de tenir moltes tasques, com les de repartir, vestits, les pensions, portar els comptes així com funcions jurisdiccionals de la zona de Sarrià. Les monges al seu torn, també tenen funcions organitzatives com ara encarregar-se de la tresoreria, de la infermeria, del celler, de la fleca, de l’oli i d’altres. Així tenim els papers de la monja vicària, la monja procuradora, la monja infermera, la refetonera, la cellera, l’oliera... . Es feien distincions jeràrquiques en funció de la monja, per exemple les que sabien llegir i cantaven al cor i les que no. A més a més de distincions relacionades amb el poder adquisitiu. En la vessant espiritual, les monges realitzen resos a unes hores determinades i es dediquen a la vida contemplativa, així com a la clausura.

Al monestir també hi havia frares, de la Ordre de Sant Francesc, que eren els encarregats de tenir cura de l’esperit de les sors, els feien missa i actuaven de confessors.

Podem dir que hi ha un gran nombre de persones, no nomes religioses que tenien una relació estreta amb el monestir, així es podien atendre totes les seves necessitats espirituals i terrenals. En podem destacar la Companya, que vivia dins del monestir i estava formada per personal que ajudava a les monges en diferents tasques. En aquest monestir també es tingueren esclaus i esclaves, sobretot fent feines del camp i domèstiques.

Viure sota la Regla

Donat l’enriquiment de les ordres religioses afavorida per la bonança econòmica, que féu que una part dels fidels pobres es veiessin desplaçats aparegueren les ordes de mendicants. Els seus postulats es fonamentaven en la pobresa com a única via per arriba a Déu. Amb aquest ideal i com a reacció al caire materialista que havia pres la societat urbana, creien que la ciutat era el millor emplaçament per predicar la pobresa evangèlica i la caritat. 
Un dels màxims exponents d’aquest moviment fou sant Francesc d’Assís que creà la Orde dels fra menors. Redactà ell mateix una regla, basant-se en la Regla de san Benet. Santa Clara, influïda per sant Francesc, redactà una nova regla, la Regla de santa Clara, ha estat la única dona que ha escrit una regla religiosa.

A l Monestir de Pedralbes s’usà la Regla de santa Clara modificada segons la butlla del 18 d’octubre de 1263 del papa Urbà IV i composta pel cardenal Gaietà Orsini, que es coneix com a Regla Urbaniana. Aquesta permet a les monges tenir béns en comú, sent menys rigorosa  i infringint el privilegi de la pobresa.

Del noviciat i la professió: les novícies havien de ser joves i sanes. Un cop se’ls explicava el rigor de la norma de vida, eren escollides amb el consentiment de tot el capítol. Vestien un vel de color verd i durant un any tindrien una mestra que les instruïa en les normes del monestir. 

De la clausura: aquesta és una qüestió fonamental de l’Orde de Santa Clara. Ha de ser seguida per totes les monges. La clausura només s’entén sota la visió de la dona com a incitadora del pecat, ja que les forces del mal se serveixen d’ella com a objecte de temptació. Així doncs, degut a la seva fragilitat, aquestes han de ser confinades. Aquest fet planteja problemes a la hora de cobrir les necessitats quotidianes, per això les monges servicials n’estaven exemptes. L’assistència espiritual, era realitzada per homes, que vivíem en una altre secció del monestir.   Només es podrà trencar la clausura en casos d’extrema necessitat, com per exemple un incendi. L’entrada de persones alienes també estarà restringida i es donen un seguit de normes d’entrada per les portes dues portes del monestir. El contacte amb gent de l’exterior el tindran a través del torn, ubicat en el mur de la clausura; el parlador, ubicat preferentment al claustre; i a través de les reixes de la capella, per on podran seguir els oficis.

Del silenci i l’actitud al parlar: el silenci és estrictament observat i necessari pel recolliment interior. Quan s’hagi de parlar no es farà amb actitud supèrbia, i es minimitzaran les converses entre les monges.

Del vestit: “L’ús del cilici i l'estamenya es deixen a l'elecció de les sors. Cosit a la gonella caldrà portar el mantell. Es obligatori també l'escapulari sense caperó. [...]El cap ha d'estar cobert amb sàvenes blanques, tapant la cara, el coll i la gargamella, i s'obliga el seu ús davant de persones estranyes. Les professes han de dur també un vel negre cobrint les espatlles i el cabeç de la gonella.” (González; Rubió 1982: 17-18) Les teles emprades pels vestits han de ser pobres.

De l’alimentació: les monges hauran de dejunar des de la Nativitat de la Verge, el dia 8 de setembre fins a Pasqua i la resta de l’any tots els divendres. Excepte els diumenges i el dia de Nadal. No podien menjar carn i segurament s’alimentaven de les verdures del seu hort. 

Del treball: a part de la seves activitats religioses, les monges també han de realitzar treballs materials, ja que la ociositat és enemiga de l’ànima. Com hem vist anteriorment s’ocupaven de moltes de les tasques de la vida quotidiana del convent.

Del descans: totes les monges han de dormir en un dormitori comú, en llits separats i amb les llums enceses. Han de dormir vestides i amb el cinturó posat.

De les monges malaltes: han d’estar separades de la resta ja que la seva condició comporta un irregularitat en les normes. S’ubicaran a la infermeria.

De les pràctiques religioses: l’activitat principal és la pregària. Les sors que llegeixen i saben cantar, hauran de participar en els oficis. Les que no en saben, hauran de resar un nombre estipulat de parenostres.

Dels homes adscrits al monestir: Hauran de fer els mateixos vots de pobresa i castedat que  les monges.                                                                                                                                               

De la organització i la gestió: Com hem explicat anteriorment l’abadessa designa tot un seguit de càrrecs per tal de realitzar aquestes funcions, com eren el procurador, que s’encarregava de la gestió econòmica; i el visitador, que s’encarregava d’assegurar el compliment de la Regla, designat pel cardenal.

La Regla era portada d’una manera més o menys laxa en el Monestir de Pedralbes, una prova d’aquest fet el trobem en la seva arquitectura singular, com veurem més endavant.