L’absolutisme, la centralització del poder en la figura del rei, fou un dels trets més característics de la política de l’estat modern entre segles XVI i XVIII. En el present treball s’analitzarà com es realitzà aquest procés, i si realment fou reeixit.
La historiografia clàssica ha anomenat absolutisme a aquesta nova organització, ens descriu un sobirà que té el control absolut, com a contrast a la descentralització del poder existent en el període medieval, donat a l’existència de les jurisdiccions feudals, les corts, les assemblees territorials, etc. Aquest terme, actualment s'anomena Estat modern o Noves monarquies.
El procés de centralització política portat a terme per les monarquies del període té uns trets comuns que es donaren en la majoria d’estats. Aquests són: la fiscalitat reial o pública, la burocràcia i la diplomàcia (usada per fer prevaler la voluntat del rei sobre el territori) i la revolució militar (fet que suposà la creació d’exèrcits professionalitzats). Tot i així, l’estat modern no significà un trencament en “l’estat de les coses”, sinó més aviat una reordenació. És a dir, les noves monarquies es van recolzar en els antics senyors feudals i en la burgesia per tal de consolidar l’autonomia de l’aparell estatal i crear una nova tecnologia del poder polític en una relació simbiòtica. Aquest fet es donà de les següents maneres. En un primer terme i gràcies al patronatge reial, el rei obtenia homes pels seus exèrcits disposant de l’estament militar nobiliari. En segon terme, reclutà burgesos i membres del tercer estat per fer-los participar en la maquinària burocràtica i fiscal. En tercer lloc, les polítiques mercantilistes feren que l’activitat dels mercaders augmentés. Per últim el regent, obtingué crèdits de grans financers, per poder costejar l’art de la guerra i s’endeutà amb els seus propis diners. Així doncs, com es pot veure el poder podia estar concentrat en una sola persona, però era necessària la interacció de molts altres factors. Per tant, el pactisme o contractualisme i el constitucionalisme foren necessaris pel bon funcionament de l’estat modern. Pel manteniment de les Noves monarquies fou necessària la integració de les classes dirigents, l’aristocràcia i la burgesia, que pugnaven fer prevaldre els seus interessos; un cop més els serfs es quedaven sense representació. La França de Lluís XIV (1661-1715) fou un dels exemples més paradigmàtics de l’absolutisme. Es creà la figura dels intendents reials a les províncies i dels magistrats a la ciutat, la seva funció fou vetllar per l’acompliment de les ordres reials. L’estament estava composat per membres de famílies burgeses provinents del món financer. Aquest fet, provocà desavinences amb la noblesa, tot i que a la ruralia els seigneurs continuaren mantenint el control sobre l’administració i la policia (Kinder 2007:277). Un altre exemple seria la Prússia de Frederic Guillem I (1640-1688), on es reduí el poder dels parlaments locals en matèria fiscal i es concedí privilegis a la nobles (junkers). D’aquesta manera aconseguí el suport dels nobles convertint-los en alts funcionaris i oficials mentre ells conservaven l’autoritat en el seu territori i obtenien exempció de tributs. Finalment el cas de Gran Bretanya, fou força diferent i permeté la creació de la primera monarquia constitucional europea. El monarca regnava amb l’ajuda d’un parlament polaritzat per dues faccions, els whigs formats per la burgesia i amb concepcions polítiques lliberals, i els tories cortesans fidels al tron. Després de la Revolució Gloriosa l’any 1688 i la substitució de Jaume II (que durant el seu regnat prescindí del parlament), hi hagué un acord entre la noblesa terratinent i la burgesia ciutadana per tal d’alternar la participació al govern. D’aquesta manera es corona a Guillem III d’Orange, després de signar l’any 1689 la Declaration of rights, que limitava el seu poder per atorgar-lo al parlament.
Com s’ha vist durant el treball, la centralització de poder fou complexa degut a les diverses unitats polítiques dels estats. La majoria de monarquies europees doncs, eren monarquies compostes: formaven un conglomerat polític que governava sobre diferents estats membres units en la figura del sobirà, i que compartien la política exterior. El rei necessitava la cooperació de les classes dirigents locals envers a la corona, però davant de la por dels nobles a la pèrdua de privilegis, estatus i influència hi hagué diverses revoltes, les anomenades revoltes de la terra. Com per exemple la Revolta del Segadors a Catalunya (1640), protagonitzada pel poble i recolzada per les autoritats catalanes, en contra dels excessos dels soldats durant els allotjaments. El seu punt culminant fou el dia 7 de juny en l’anomenat Corpus de Sang, on els segadors linxaren el virrei comte de Santa Coloma i perseguiren els magistrats de la Reial Audiència. Un altre exemple el es troba en la revolució i la guerra civil anglesa. Fou encapçalada pel parlament contra el rei Carles I, que dissolgué la cambra entre els anys 1629 i 1640, per després tornar a buscar el concurs parlamentari per tal de sufragar la guerra amb Escòcia. Acabà amb la “gran rebel•lió” i la guerra entre el rei i el parlament comandat per Oliver Cromwell. L’any 1649 s’executà a Carles I i s’abolí la monarquia (que es restaurà l’any 1660).
El en treball s’ha anat desgranant com les monarquies, tot i la voluntat de portar elles soles les regnes de l’estat modern, han hagut de pactar i recolzar-se en les classe dirigents ja existents, en les institucions provinents de l’antic règim, i en les regulacions i lleis fonamentals ja instaurades. Aquest fet s’ajusta plenament a la definició que Denis Diderot i Jean le Rond d’Alembert, feren del terme monarquia absoluta en l’Encyclopédie (1751-1761).
Bibliografia:
- Kinder, H.; Hilgemann W.; Hergt, M. (2007). Atlas Histórico Mundial: De los orígenes a nuestros días. Madrid: Akal.
- Torres, X.; Puigvert J.M. (2014). L’evolució política europea: estats, revolucions i absolutisme. FUOC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada