ARTS PLÀSTIQUES I ICONOGRAFIA EN L’ART CRISTIÀ MEDIEVAL V: Art romànic I

L’art romànic sorgí entre els segles XI i XIII i es va estendre per França, Catalunya, Llombardia i Renània.  Després de les reformes iniciades per l’ordre benedictina de Cluny, on es predicava un retorn a l’estil de vida monàstica austera i rigorosa, i posteriorment la realitzada per la  l’ordre del Cister amb l’expansió de les ordres religioses que suposà aquest fet. Juntament a la reforma que portà el Papa Gregori VII canonitzat el 1073 i papa fins a la seva mort el 1085 des de Roma. La reforma gregoriana, proclamava la independència del clergat així com la seva reforma, degut als escàndols que es produïren- fills il·legítims, monjos casats,...- i l’afirmació del paper del papa per controlar els afers de l’església. En aquesta conjuntura, els monestirs van esdevenir a més a més de llocs de culte, escoles. Així doncs, foren l’origen de molts teòlegs, moralistes, poetes i historiadors. “La difusió de la litúrgia romana contribuirà també a internacionalitzar les formes de l'arquitectura i de l'art, a fer que hi hagi un panorama creatiu de certa homogeneïtat." D'altra banda, les rutes de pelegrinatge facilitaren la circulació d'esquemes i de models similars.

L’art romànic esdevingué la màxima expressió de la societat feudal, la clericalització de la cultura que dotava a l’església del dret a establir-ne els principis orientadors. Així doncs, l’art estava al servei de déu i dels missatgers a la terra, i “adoptà els principis d’autoritat, jerarquia i teocràcia que van desenvolupar una visió deshumanitzada, antinatural i simbòlic de la realitat” (Campàs 2014: 55). Com s’ha explicat a l’apartat de consideracions de l’art medieval ens trobem amb unes arts plàstiques que se’ns presenten com una teofania, destinades a ensenyar la idea de Déu, el seu poder temible i la salvació. Donat que l’home feudal coneixia les imatges, es pretenia fer un procés metafísic i espiritual que el situés a la realitat superior, la de Déu. Es va donar una important expressivitat artística a la arquitectura molt definitòria d’aquest estil i que influí en gran mesura a les arts plàstiques, això vol dir que la tècnica del romànic era alhora arquitectònica com ornamental, ja que les figures estan sotmeses al marc arquitectònic 

predeterminat. 

Podem parlar de tres etapes, ja que el romànic es caracteritza per ser una corrent molt àmplia, segons la localització geogràfica i al llarg del temps. El preromànic, del qual hem parlat anteriorment, el primer romànic o romànic llombard i el segon romànic o romànic ple.

El primer romànic se situa entre l’any 1010 i el 1075  i està caracteritzat per les construccions simples i funcionals que podien fer-se de manera ràpida, i per la seva decoració austera amb poques escultures, ubicades a la portalada i als capitells. És l’estil més habitual en la Catalunya vella, portat pels mestres de la diòcesi de Como, a la Llombardia. Com a exemples trobem, el monestir de Sant Pere de Rodes i Sant Miquel de Cuixà entre d’altres. En les arts plàstiques és difícil determinar un estil propi encara, sinó que es tendia a seguir la tradició carolíngia.  

Posteriorment entrem en el romànic ple, denominat també romànic internacional o romànic francès, que es donà entre els anys 1175 i 1150 més present en la Catalunya Nova i procedent dels territoris germànics. Ús de carreus grans i ben treballats en arquitectura i incorporació de l’escultura monumental, com a exemples podem citar Sant Joan de las Abadesses o Sant Pere de Besalú entre d’altres. En aquest punt és important explicar la importància de l’estructura de les esglésies, ja que aquesta té un gran significat ontològic. Així doncs, les construccions es feren amb la intenció de reproduir l’espai primordial, la Jerusalem celestial, en trobem un gran exemple amb l’ús que li donaren als absis, ja que els transformaren en una miniatura d’aquest model. Es va definir l’espai interior -el lloc on Déu descendeix cap als homes i els va a trobar- d’una forma hermètica, per tal de resguardar tot allò que es trobava a dins; Tan les imatges, que són partícips d’un temps simbòlic cristià, com els fidels que anaven al temple a contemplar la glòria i magnificència terrible de Déu, seguint un camí rectilini fins a arribar al final, on hi havia l’altar, centre de les litúrgies. Les escultures estaven supeditades a l’arquitectura i la pintura se centra en l’absis i la tècnica que s’usà fou la pintura en fresc. “El programa iconogràfic de la portada és marcat gairebé sempre per la presència de la divinitat, amb referències a l'apocalipsi i al judici final. Apareixen també al·lusions a l'encarnació i a la mort redemptora de Crist.”

L’escultura romànica es caracteritza per tenir una dependència important de l’arquitectura i per l’horror vacui. Així doncs, les figures adopten les proporciones i les formes de la superfície on es troben esculpides- canviant les formes reals per d’altres deformades- i a més a més aquesta, està totalment esculpida. Les trobem majoritàriament a portades, capitells, mènsules i cornises i als púlpits. Als pòrtics apareix Crist com a figura central, a la part inferior es poden veure figures dels sants o lluites d’animals –símbol de la lluita del bé contra el mal- i a les arquivoltes símbols geomètrics. S’usà un nou tipus de capitell denominat cúbic o campaniforme, que es caracteritza per tenir esculpides les quatre cares amb figures de l’Evangeli, animals i escenes quotidianes –que donava una concepció més humanista. L’escultura també tenia una funció pedagògica, podem dir que eren “enciclopèdies romàniques que no només explicaven conceptes teològics sinó  que també ho eren de les ciències naturals” (Tatarkiewicz, 1989:151)3 També podem destacar les talles religioses realitzades amb fusta i policromades amb colors vius.

La pintura també complementa a l’arquitectura. La pintura mural la trobem característicament en l’absis de les esglésies, seguint les regles del marc arquitectònic i l’esquema geomètric, i ordenada segons el programa iconogràfic. Al nivell més alt hi trobem el Maiestas Domini o la Maiestas Mariae, tot seguit, els apòstols i el sant patró i finalment representacions de cortinatges i motius florals, tot el conjunt disposat en un ordre jeràrquic. La tècnica usada fou el fresc. 

La pintura sobre taula, la que ens trobem a l’entorn de l’altar, pot estar realitzada: sobre el frontal de l’altar anomenat també antependi o pal·li  i es tracta d’una “peça rectangular situada davant de l’altar [...] sovint acompanyada de panels laterals” (Campàs 2014: 66), sobre el baldaquí, i al retaule. La simplicitat i la ordenació jeràrquica –segons un ordre teocèntric- també són una de les seves característiques principals, per tal d’acomplir la seva funció pedagògica.

En paraules de J. Campàs, l’artista romànic era un compositor. Amb l’ús de la línia, el grafisme i els colors, juntament amb la disposició espacial dels personatges es volia crear obres que fossin agradables a la vista. Aquest és un dels principals conceptes filosòfics de la teoria de l’art medieval que postulà Sant Tomàs d’Aquino. La superfície és vista com a mitja diferenciador, s’usen les bandes cromàtiques per donar estructura al conjunt, amb una alternança i una paleta de colors simbòliques que explicarem posteriorment. El pintor treballa fent dibuixos, usant la línia com a transició entre el fons i la figura. N’hi ha tres tipus diferents: la línia-contorn és fina que serveix per delimitar  o contraposar superfícies, la línia-expressió és més gruixuda i dóna sensació de volum i finalment la línia-grafisme és una expressió de virtuositat artística de l’autor. Amb el color, es pretenia crear harmonia sense voler fer un mimetisme amb la natura. La paleta contenia blanc- que dóna vivesa i lluentor a les figures-, ocre, groc vermell, carmí, siena, verd clar, verd terra, dues tonalitats de blau i negre –usat com a delimitador o estructurador. L’art romànic s’ha caracteritzat per estar supeditat a les estructures que el contenen, per tant també ho estarà la composició. S’usà la simetria, com veurem en les descripcions posteriorment, i la contraposició cromàtica –la inversió de colors entre túniques i mantells dels personatges, les màndorles- com a elements compositius amb una major presència en la pintura.

Com s’ha explicat anteriorment, les imatges en forma d’icones, són imatges simbòliques. Per tant, estan allunyades de tot naturalisme, ja que la seva funció és denotar el seu marcat caràcter sobrenatural. La Maiestas Domini o Crist en majestat és la característica principal de les icones, envoltada del tetramorf i basada en l’Apocalipsi de Sant Joan. La figura humana és la protagonista, els esquemes de relació quan n’hi ha més d’una, són binaris o ternaris. Està representada de tres quarts, de manera frontal i vestida amb túniques i mantells. De vegades hi podem trobar representacions d’animals que tenen també la seva font en la bíblia. Com en l’art bizantí, s’usaven programes per tal de realitzar les decoracions tant dels absis com de la resta de l’església.

Estaven decorades de la següent manera:

• Cúpula: Nivell diví, a la banda superior. Dedicat al Maiestas Domini o Maiestas Mariae amb el fons de color negre o gris, que significava l’eternitat o el més enllà.
• Semicercle a l’alçada de les finestres: Nivell intermedi, de transició. Dedicats als apòstols, sants patrons o Maria. Amb un fons blau que podria significar el cel.
• Part baixa del semicercle: Nivell humà, a la banda inferior. Representacions ornamentals amb motius florals o cortinatges. Un dels colors emprats pel fons era l’ocre, símbol de la terra.