Consideracions sobre l’art medieval
Degut a la ràpida extensió del cristianisme pel territori que s’inicià a l’occident amb la legalització de la religió cristiana per part de l’Emperador Constantí en l’Edicte de Milà de l’any 313, hi hagué una transformació de la visió estètica iniciada pels filòsofs grecs. L’Ars medieval no es refereix al que ara coneixem com Belles arts. En aquella època – tot i que en trobem exemples en la Gràcia Clàssica amb Aristòtil- es va fer una separació del que s’anomenen arts servils o mecàniques, que tenien una funció i es consideraven arts menors – amb aquesta afirmació es pot veure quin estrat de la societat era promotora de l’art- i hi podem trobar els oficis artístics, i arts lliberals, aquelles que servien per entretenir, estaven separades en dos, el trivi que englobava a la gramàtica, la dialèctica i la retòrica i el quadrivi on hi havia l’aritmètica, la música, la geometria i l’astronomia –el que es podia considera scientia. La teoria de l’art doncs, es pot considerar una “teoria de l’ofici” (Eco 1990:162), l’art volia imitar la natura, però re-elaborant-la, fent una filosofia de la tècnica humana relacionada amb la natura.
Sovint degut a aquest fet, ens trobem amb certs dificultats a la hora de trobar tractats sobre teoria de les arts de l’època. Tot i així podem trobar diversos escrits, destinats als entesos, que parlen sobre art com per exemple, el Libri Carolini de l’època de Carlemany, actualment atribuït a Teodolf d’Orleans. Aquest document tindrà un paper important en la creació de la visió de la iconografia cristiana, com veurem més endavant. La majoria de la informació en la que ens basem la trobem en els textos i guies de construcció o en els textos que ens parlaven de com es pintava i quines pintures i construccions eren admirades com per exemple Mappae clavícula del segle IX i el De coloribus et artibus romanorum d’Heràclit data del segle X, que eren manuals tècnics amb moltes consideracions estètiques, algunes basades en l’antiguitat.
Figures com Sant Agustí d’Hipona, San Bonaventura i Sant Tomàs d’Aquino tingueren un paper destacat en la creació del nou paradigma de l’estètica basant en les teories del Neoplatonisme, que va unificar la tradició platònica amb la religiositat de l’època. Així com la reformulació dels cànons estètics d’Aristòtil, en un pla més científic que no pas estètic.
En quant a l’arquitectura i la visió clàssica de la perfecció geomètrica hi hagué una continuïtat, tot i que quan ens referim a l’escultura i a la pintura – poques creacions pictòriques gregues havien arribat a aquesta època- hi trobem un canvi importat. A l’occident es passà de la concepció humanista i naturalista que tenien els grecs, on s’intentava ser fidel a la realitat, a una visió sobrenatural, es volia representar no només l’home terrenal sinó també plasmar la seva part espiritual i transcendent, això es va aconseguir mitjançant una sèrie d’efectes com foren l’ús de la representació plana o el protagonisme dels daurats. Donant una gran importància al simbolisme i a la funció didàctica de les obres “pictura est laicorum litteratura” la pintura substituïa la escriptura pels que no sabien llegir, s’usava una representació convencional esquemàtica del paisatge i es simplificaven les representacions fent-les pràcticament esquemàtiques, buscant suscitar certes idees i facilitar la comprensió dels conceptes que es volien representar, que eren partícips de l’imaginari de l’home medieval. En la primera etapa, l’art cristià representà la voluntat d’arribar al món etern a través de símbols, posteriorment en la Baixa edat mitjana es va buscar una harmonització entre els mons, les conviccions medievals sobre l’art eren de caire metafísico-estètiques i estètico religioses.
És a dir, amb el temps es va passar de la representació de símbols i signes convencionals, des de un visió ideològica, al gust per allò bell en si mateix gràcies a la penetració en l’art del món real perseguint alhora i cada cop més una bellesa sensible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada