Quan es parla d’ètica moderna sovint es pensa en Kant i en la seva ètica deontològica, basada en complir un deure, que es fonamenta en la raó i en com hem d’actuar en el supòsit que som éssers racionals. Però no ens podem oblidar que hi ha altres accepcions i que existeix una branca de la ètica coneguda com a metaètica. En aquesta classificació de la ètica, es troba l’Emotivisme moral, que neix al s. XVIII amb David Hume, i pregona que “els grans mots de l’ètica (bé, virtut i justícia) no tenen significat objectiu sinó que senzillament descriuen estats d’ànim, emocions i sentiments” (Alcoberro, 2016: 12). En el present text s’intentarà contestar les preguntes següents: Es pot basar la moral en les emocions? Quina és la perspectiva històrica de l’Emotivisme i com ha influït en les teories ètiques modernes?
David Hume (1711-1776), filòsof escocès emmarcat en l’Empirisme Britànic que feu una filosofia sobretot antidogmàtica (Camps, 1989: 8). Considerava que les emocions són les que ens permeten efectuar un judici moral, ja que l’origen dels sentiments morals rau en les emocions i no en la raó. I per tant, no es poden mesurar empíricament, ja que provenen de dins nostre. La suposició anterior no contempla la moral com quelcom irracional, sinó que indica que no hi ha criteris objectius i universals per jutjar si un acte és moral o no ho és. Aquest fet s’entén degut a la teoria del coneixement de Hume; ell creia que tota idea deriva d’una impressió sensible. Totes les idees provenen de la informació que ens donen els nostres sentits. L'Emotivisme de Hume és una teoria relativista amb una mescla d'elements analítics i psicològics, que inclou una avaluació realista de les conseqüències dels nostres actes. Es pot dir que Hume va realitzar un gran esforç per tal de posicionar la ètica en un àmbit psicoantropològic (Saoner, 2000:290), visió que va influir a d’altres filòsofs.
Posteriorment Alfred Juls Ayer (1910-1989) a la seva obra Language, Truth, and Logic (1936) va ajudar a desenvolupar la teoria Emotivista, analitzant els termes ètics que consten en els judicis ètics. Ho feu de la següent manera: els judicis de valor, si són significatius, són proposicions reals i no proposicions científiques, és a dir, són expressions dels sentiments i les emocions, no susceptibles a ser veritables o falsos, per exemple: “robar és dolent” o “això no és just”. Així doncs, els conceptes no aporten res al possible contingut empíric, no són cognoscibles, ja que compleixen la funció de mostrar aprovació o desaprovació: expressen sentiments morals. Per tant, es pot dir que els enunciats ètics compleixen una funció emotiva. Una distinció fonamental en la seva filosofia és que no és subjectivista, ja que tot i que els enunciats ètics són valoratius (no poden declarar-se ni vertaders ni falsos), i tot i que no poden confirmar-se empíricament, no deixen de ser enunciats ètics enlloc de ser merament manifestacions de l’humor personal. (Ferrater, 1994: 996)
En aquesta línia Charles Leslie Stevenson (1908-1979) arribaria a la culminació de l’Emotivisme en el seu llibre Ethics and Language (1944) i en els articles The emotive meaning of the ethical Terms i Persuasive definition. Segons l’autor, el terme bo, no té un ús descriptiu sinó dinàmic, expressa un interès de la persona que l’usa (una reacció afectiva), i manifesta sentiments de índole ètica. També afirma que les emocions morals han de ser persuasives en el sentit d’influir en la conducta dels altres (el que denomina definició persuasiva).
Richard Mervyn Hare (1919-2002) és l’abanderat del Prescriptivisme Universal, que podríem dir que és un compendi de diferents teories ètiques, l’Emotivisme entre elles. Ferrater Mora el descriu el Prescriptivisme com la tendència segons la qual diversos grups d’expressions considerades enunciatives o informatives no porten cap informació sinó que es tracta de normes, regles o prescripcions, en el sentit “haver de fer”.
Aquestes dues últimes corrents que es comenten, conflueixen en l’estudi de la ètica contemporània que ens diu que el llenguatge de la moral és una espècie del llenguatge prescriptiu (i persuasiu alhora), que els judicis morals guien la conducta (en base emotivista) i que existeix el raonament moral (en base intuicionista). En el seu llibre The Language of Morals (1952) postula que els judicis de valor són imperatius i universals, i altrament són racionals en quant proveeixen a la raó d’un judici moral, evitant la fal•làcia naturalista -s’incorre en la fal•làcia naturalista quan es fonamenta una proposició ètica a partir de la definició del terme bo com a quelcom amb propietats naturals. És a dir, es pot trobar un ordre moral, un haver de ser en l’ordre de la natura.
Per últim, l’autor diu que és possible el raonament o argumentació moral ja que és possible la relació lògica en els judicis prescriptius.
Es pot fonamentar llavors la moral en les emocions? Les teories emotivistes han estat criticades en diferents aspectes. D’una banda s’han titllat de subjectives en quant les emocions són quelcom intrínsec dels éssers humans i poc objectiu. En quant a aquest tema es pot argumentar que, en un primera fase, l’individu estableix la seva opinió moral amb el propi sentiment interior com a guia (Mestre, 2003). I posteriorment, en una fase col•lectiva, és a través de la dialèctica i la convivència o potser la imposició, que el grup forma les normes morals de compliment obligatori, pel que podem establir que aquesta seria una fase racional i no arbitrària. Per tant, els sentiments morals no són fruit d’una societat particular ni es deuen a decisions d’individus aïllats, precisament per la seva triple naturalesa personal, interpersonal i transpersonal tenen una qualitat intersubjectiva ja que són generats per a la convivència i repercuteixen en la vida comunitària.
Sovint s’ha criticat a la corrent emotivista de ser relativistes, en quant no entren en la valoració del que és bo i del que no ho és, ja que la seva postura es basa en una argumentació lògica del llenguatge ètic com a justificació de les seves teories. Així doncs des del punt de vista emotivista, el llenguatge de la ètica no té contingut. Perquè una idea sigui correcta només cal que un grup es posi d’acord (Alcoberro, 2016:13), per tant tota ètica estarà a subjecte al relativisme en quant un grup pot coincidir o no amb un altre. Tot i així, el relativisme és una postura poc pràctica, en quant postula que tot és relatiu d’una manera dogmàtica que el converteix en un cercle viciós.
Finalment també s’ha titllat als emotivistes d’irracionals, en quant a que els sentiments morals no són avaluables i per tant no verificar objectivament. Amb aquesta crítica es vol aconseguir que els judicis morals recuperin una objectivitat veritable. Però com a tal, cap concepte moral té una existència objectiva. Com diu Alcoberro, podem ser seduïts per significacions morals, però no racionalment convençuts.
Personalment penso que es pot arribar a donar per vàlida la concepció dels emotivistes, ja que el seu discurs lògic, malgrat les diferents crítiques, és correcte. Tendeixo a estar força d’acord, tot i que amb matisos, amb la teoria del coneixement de Hume. Vull dir que tendeixo a ser escèptica i necessito que certes coses se’m demostrin empíricament per poder-hi estar d’acord. Amb això no vull dir que no “cregui” en allò que no conec o que és, de moment, no demostrable. Crec que la veritat és un concepte relativament volàtil, i que sí que estem supeditats en gran mesura als nostres sentits, que al cap i a la fi són els instruments i les eines que fem sevir per relacionar-nos amb allò que ens envolta i amb els altres. També trobo molt positiu que l’emotivisme pregoni que els sentiments morals no són únicament quelcom individual, que només l’individu en pugui sentir el dinamisme o li susciti interès, sinó que també tingui en compte el grup; en el sentit que els sentiments morals han de ser persuasius.
En aquesta línia faig una aposta per la doble vessant emotivista-racional (si és que es pot dir així) que proposa Mestre Chust en el seu article Emotivismo moral y Diálogo racional. On incorpora les tesis emotivistes des d’una vessant personal i individual i els confereix un caire racional en quant serveixen a la comunitat o al col•lectiu, separant el procés de la creació de les entitats morals en dos fases. L’autor fa de les proposicions morals quelcom eminentment pràctic i necessari per la convivència posant com a exemple un marc ètico-moral comú com són els drets humans. I és que quelcom tant complex no pot ser només ideat des de l’utilitarisme, obviant que som éssers sensibles, i que les emocions tot i no ser objectivables, ens aporten en tots els àmbits i des de la infantesa, i són eminentment morals.
D’altra banda, els estudis sobre el desenvolupament de la consciència social fets des de la Psicologia, aporten més informació empírica i racional. Piaget en el seu treball El criteri moral del nen (1932), ens diu que en un primer moment la moral infantil prové de l’exterior, per tant és heterònoma. Però posteriorment s’assoleix l’autonomia de la consciencia i la moral es basa en la cooperació i la solidaritat amb els altres. Per acabar, crec fermament que els humans som éssers biopsicosocials i per tant, som un tot indestriable on hi ha cabuda per totes les manifestacions racionals o emocionals possibles i que aquestes són el nostre marc de referència en totes les decisions que prenem. Per tant, la nostra moralitat està impregnada i floreix també a partir de les nostres emocions, emocions que confereixen el nostre propi jo.
En resum, l’emotivisme és una teoria moral no cognitiva que diu que els conceptes morals són descripcions d’emocions, que poden ser aprovades o no aprovades pel grup. D’aquesta manera, els conceptes morals provoquen sentiments i tenen la capacitat de provocar emocions i accions en els individus. La configuració moral és el que ens confereix estabilitat i equilibri, ja que permet als individus identificar allò moralment rellevant. A més a més, va acompanyada de diferents nivells de sensibilitat moral amb els que mesurem i valorem quina ha de ser la nostra actuació al respecte. Així mateix, ens ajuda a copsar la realitat i a ponderar les reaccions possibles davant d’un succés determinat permetent-nos establir la línia del comportament moral. És, doncs, un element que deriva de les estructures cognitives i afectives de la persona.
Bibliografia:
- ALCOBERRO, R. (2016). Nocions ètiques bàsiques. FUOC.
- ALCOBERRO, R. (2016). Els principals models de l’ètica. FUOC.
- FERRATER, J. (1994) Diccionario de filosofia. Barcelona: Ariel.
- HARE, R.M. (1995). “El prescriptivismo universal”. A: Peter Singer (ed.) Compendio de Ética (pàg. 605-621). Madrid: Alianza Editoral.
- MESTRE, José Vicente. (2003 setembre). “Emotivismo moral y Diálogo racional”. A: A parte Rei. Revista de Filosofía. [en línia] [data de consulta: 4 d’octubre del 2016]
- http://serbal.pntic.mec.es/~cmunoz11/chust.pdf
- RACHELS, J. (1995). “Subjetivismo”. A: Peter Singer (ed.) Compendio de Ética (pàg. 581-592) Madrid: Alianza Editoral.
- SÁBADA, J. (2000) “Ética analítica”. A: Victoria Camps (ed.) Historia de la Ética (pàg. 163-220) Barcelona: Crítica.
- SAONER, A. (2000) “ Hume y la Ilustración Británica”. A: Victoria Camps (ed.) Historia de la Ética (pàg. 282-314) Barcelona: Crítica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada