En el present article es donarà una visió general de les idees bàsiques de Hans Jonas -filòsof alemany d’ascendència i creences jueves- desenvolupades en el llibre de 1973 El principi de la responsabilitat: assaig d’una ètica per a la civilització tecnològica en clau bioètica, d’avenços tecnològics i ecologia. Alhora, s’intentarà fer una lectura crítica i personal de la qüestió.
Els avenços tecnològics que s’han succeït d’ençà de la dècada dels anys 40-50 del segle passat han forçat a un replantejament de les accions humanes en els àmbits de la ètica. La tecnologia s’ha erigit com a un eix important de la societat, entrant a casa nostra i fins i tot a dins del nostre propi cos; és per tant imperatiu donar resposta a les qüestions que es deriven de l’ús i potser abús de les noves tecnologies.
La necessitat de repensar la ètica prové bàsicament de la ineficàcia de les ètiques tradicionals per donar resposta a tot un seguit de situacions que s’han plantejat en els últims temps. Fets com, laprolongació de la vida a través de la medicina i les noves teràpies farmacològiques, el control de conducta gràcies a nous procediments invasius o la manipulació genètica provinent del Projecte del Genoma humà, o de l’ús de les cèl·lules mare, necessiten un abordament nou que transcendeixi a les ètiques tradicionals. Les premisses d’aquestes ètiques són: La condició humana és fonamentalment immutable; el bé humà és fàcilment determinable; l’abast de l’acció humana i de la responsabilitat subseqüent està perfectament delimitat (Jonas, 1973:23). Les ètiques tradicionals, amb les seves concepcions, són ètiques de la immediatesa, i per tant, són incapaces de resoldre els problemes que es plantegen actualment; la nova ètica ha de ser no escatològica i anti utòpica (Jonas, 1973:48).
Donat que les condicions humanes en relació a nosaltres mateixos i a l’entorn natural han canviat totalment a causa de la tecnologia o a les aplicacions, cal una regulació pròpia fonamentada en les necessitats d’ús pràctic que se’n deriven: lesètiques aplicades. L’avenç de la tècnica ha supeditat la natura a l’home, i l’ha fet vulnerable. El nostre deure és assegurar la seva protecció –deixant l’antropocentrisme de banda- i tenir en compte les condicions globals de la vida i la supervivència de l’espècie, mirant al futur.
La idea bàsica de l’autor és el Principi de la Responsabilitat, en quant l’home és l’únic ésser conegut que té responsabilitat. Aquesta apareix com a conseqüència de la possibilitat de destrucció del medi ambient i de l’espècie humana a causa de l’avenç de la ciència i la tecnologia “A nadie se le hacía responsable de los efectos posteriores no previstos de sus actos bien-intencionados, bien-meditados, y bien–ejecutados.” (Jonas, 1973:31). És obligació moral, doncs, salvaguardar el planeta per assegurar la continuïtat de la vida i de les generacions futures; que el actes d’avui no destrueixin la futura possibilitat de vida en el planeta. Per tal d’obrar en aquest sentit, Jonas proposa el següent:
- “Obra de tal modo que los efectos de tu acciónsean compatibles con la permanencia de una vida humana auténtica en la Tierra.”
- “No pongas en peligro las condiciones de la continuidad indefinida de la humanidad en la tierra.”
- “Incluye en tu elecciónpresente, como objetotambién de tu querer, la futura integridad del hombre.”
La responsabilitat, fruit de la llibertat de l’home conscient per prendre decisions, és una exigència moral, un deure, un imperatiu categòric, donada la situació d’emergència en la qual es troben els humans i la biosfera. No només s’ha de cercar el bé comú, sino allò relacionat amb la naturalesa extrahumana, puig que preservar la natura és un fi en sí mateix i és absolutament imprescindible per la conservació de la vida humana. A diferencia de l’imperatiu categòric Kantià, que era de caire individual i privat,l’autor postula que la responsabilitat ha de ser una qüestió pública i comunitària, on els individus, els governs i els agents socials l’assumeixin “[...] el nuevo imperativo se dirige más a la política pública que al comportamiento privado [...]” (Jonas, 1973: 40). “Els humans són col·lectivament responsables en la mesura que la continuïtat de la vida depènde tots i no solament de l’acció individual” (Alcoberro, 2106:25).
Donat que la humanitat està amenaçada pels canvis tecnològics, tant en el sentit de la seva permanència, com en el de la seva supervivència com a espècie, Jonas introdueix allò que anomena Hermenèutica del Temor(Heuristik der Furcht), que hauria de ser allò que ens impulsa a obrar i ens obliga a actuar imperativament. És la por el que ens ha d’esperonar a actuar “Anteconsecuencias que a nosotros mismos nos amenazan directamente y que nos acosan, el miedo puede ser –a menudo lo ha sido- el mayor sustitutivo de la auténtica virtud y sabiduría.” (Jonas 1973:58)
En resum, només la responsabilitat podrà salvar al món de les amenaces tecnològiques que planen sobre l’home i per la biosfera. Cal pensar en el futur, en com es deixarà el planeta a les noves generacions i apostar per polítiques globals que garanteixin la protecció del nostre hàbitat.
Finalment i com a opinió personal puc dir que estic més o menys d’acord amb les propostes de l’autor, tot i que hi ha certs aspectes que no m’acaben de satisfer. Crec fermament en la defensa de la biosfera més enllà del conservacionisme, ja que com diu Jonas ens hem de treure aquesta llosa antropocèntrica i començar a pensar en clau extrahumana. A diferència de l’autor no penso que la por als desastres o als efectes indesitjables dels avenços tecnològics hagi de ser el leitmotiv per prendre partit i ser responsables. Tenir cura del planeta és tenir cura de la humanitat, perquè al cap i a fi és el lloc on pertanyem tots els éssers vius; per tant cuidar el planeta hauria de ser un fi en sí mateix.
D’alta banda, assimilar la tècnica amb el mal tampoc em sembla massa encertat; tot i que entenc que l’autor, degut a les seves vivències personals i a la seva religiositat, tingui aquesta visió. Em sembla una pobre justificació per tal d’enfocar un imperatiu com el que proposa, com si els humans no poguéssim prendre decisions morals sense justificació religiosa; com si fóssim immadurs i haguéssim de tenir alguna excusa per actuar. Tot i així el missatge és clar, el nou imperatiu és necessari per tal de mantenir les esperances de salvació per les generacions futures.
Però la responsabilitat i la prudència moderada de Jonas només són un principi. Cal un canvi de paradigma per tal de poder lluitar contra els que destrueixen sistemàticament la biosfera i cal usar el potencial dels avenços tècnics i científics al servei del planeta sencer. Potser cal aturar-se, el progrés pel progrés no té sentit.
Bibliografia
- Alcoberro, R. (2016) Ètica aplicada. FUOC
- De Siqueira, José Eduardo. (2001) “El principio de responsabilidad de Hans Jonas”[article en línia]. Acta Bioethica.(vol.7, núm. 2)[en línia].Universidad de Chile. [Data de consulta 22 de novembre de 2016] http://www.scielo.cl/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1726-569X2001000200009
- Jonas, H. (1975) El principio de responsabilidad: Ensayo de una ética para la civilización tecnològica. Barcelona: Herder.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada