Quan una fa l’exercici de remuntar-se a la Roma clàssica pot tenir al cap els edificis amb les seves línies senzilles i pures; o les escultures i els bustos de marbre de factura perfecta, blanques i fredes. També és fàcil pensar en les proeses militars amb les quals Roma es va fer amb un territori francament extens; o en la República romana, normativa i ordenada. Però després de veure la pel·lícula Satyricon (1969) de Federico Fellini pensa: estan bojos aquests romans? Res més lluny de la realitat, ja que el que coneixíem fins ara de Roma, no era tota Roma.
Un relat fragmentari i delirant de la vida romana
El Satryricon de Fellini es rodà durant l’any 1968 i s’estrenà el 1969 i es basa de manera lliure en el llibre Satiricó (Salvador, 1999). De l’original, una de les dues úniques novel·les de literatura llatina de l’època (Bermúdez, 2014), només se’n conserven dos llibres el XV i el XVI. És una obra composta per fragments que es poden organitzar de manera cronològica, i es creu que podria haver-hi molts més llibres dels que actualment se’n té constància (Beltrán, 2023). L’obra s’adjudica a Petroni, de qui no se’n sap gaire, però podria ser que visqués en l’època de Neró, a principis de la segona meitat del segle I d.n.e (Beltrán, 2023). La importància del llibre rau en el fet que és un document on narra en primera persona l’època Julio-Clàudia (29 a.n.e al 69 d.n.e), és a dir, de la societat imperial romana (Bermúdez, 2014). En aquest sentit, el Satiricó, reflexa -en un to irònic, exagerat i caricaturesc- la vida de la gent corrent. És a dir, els desposseïts, els esclaus, els lliberts enriquits, les prostitutes i les persones sense recursos que convivien amb els ideals socials establerts per la classe dirigent (Bermúdez, 2014) i que Fellini va saber captar a la perfecció.
A Satyricon es narra les peripècies i aventures de quatre personatges principals: Encolpio, Ascilto, Gitone i Eumolpo (noms de l’original italià). Els personatges passen per una sèrie d’escenes i situacions des de visites a bordells, sopars fastuosos amb nous-rics, relacions agitades homoeròtiques, terratrèmols, segrestos que els porten com a esclaus a galeres i fins i tot, una passejada al laberint del minotaure. Escenes que majoritàriament beuen de la novel·la de Petroni, tot i que Fellini va usar també material d’altres èpoques i cultures de l’Antiguitat (Salvador, 1999). La voluntat del director no era la de mostrar la perfecció del món clàssic, sinó un retrat d’una sèrie de personatges que ronden per l’època, evitant representar la societat romana d’una manera asèptica segons criteris Humanistes, sinó més aviat fer una pel·lícula de fantascienza, de ciència-ficció (Salvador, 1999).
L’estructura narrativa del film és fragmentària i al principi pot semblar inconnexa, però tenint en compte com ens ha arribat la novel·la, Fellini optà per mantenir aquest format (Bermúdez, 2014). Aquest estil narratiu pot provocar certa perplexitat, però sens dubte és un cop d’efecte que ressalta el toc oníric del film. I separa, d’una manera marcada, a l’espectadora de l’època en què està ambientada l’obra (Salvador, 1999).
En definitiva, Fellini mostra uns personatges toscos, poc refinats, bruts, espontanis, voluptuosos, sensuals, histriònics i completament genials que viuen en una societat que sobrevalora els plaers carnals i els béns materials, que contrasta amb tot allò que tradicionalment s’ha ensenyat del món Romà.
Context històric: de la República a l’Imperi
Però anem a pams, per tal d’entendre la societat de l’època en què està ambientada l’acció, el segle I d.n.e, cal tirar una mica enrere per conèixer quina era la situació prèvia de Roma.
La República romana va estar vigent des de l’any 509 fins al 31 a.n.e. Durant l’època tardorepublicana es donen una sèrie de crisis que abocaran al canvi de règim i a l’inici de l’època imperial. Les crisis tingueren diverses causes, econòmiques, socials i polítiques, que van evocar a la caiguda del règim l’any 31 a.n.e. Les econòmiques foren entre d’altres, el desenvolupament del latifundi i la desaparició de la petita i mitjana propietat, el comerç a gran escala i les vil·les esclavistes. Les socials estan relacionades sobretot amb la pèrdua del consens social i les posicions contraposades dels agents socials. I en l’àmbit polític les rivalitats familiars de les classes dirigents i l’afebliment del sistema republicà de facto (Espluga, 2012). Un dels fets disruptors que portà al canvi fou la guerra civil entre Pompeu i Juli Cèsar. Cèsar es proclamà vencedor i esdevingué un dictador que dominà completament la política de Roma durant els anys 49 al 44 a.n.e. El seu assassinat l’any 44 a.n.e i la crisi de poder posterior portà a Roma a la batalla d’Actium (31 a.n.e) on es prengué la ciutat d’Alexandria i posteriorment es restaurà el poder a mans d’Octavi (net de la germana de Juli Cèsar), que l’any 27 a.n.e obté el títol d’August. A partir d’aquí i amb el principat d’August (31 a.n.e – 14 d.n.e), s’instaurà el règim imperial.
Posteriors a August en el segle I hi hagué una sèrie d’emperadors, dels quals en destacarem a Neró -sota el que suposadament visqué Petroni- i a Vespasià.
Neró era un dèspota i sota el seu mandat feu assassinar a uns quants familiars. Una de les primeres coses que va fer, va ser construir la Domus Aurea, un palau magnificent i opulent, que representava tot el contrari dels valors tradicionals de roma. Després de ser deposat l’any 68 d.n.e, se suïcidà, no sense abans haver vist cremar el centre històric de Roma (64 d.n.e), literalment. En el seu llibre, Petroni fa una crítica a les costums de Neró i del seu seguici i també dels de la gent corrent. Tota aquesta opulència contrasta en grau considerable amb quines eren les condicions de vida de la població en general, que gràcies als seus mateixos testimonis la historiografia moderna ha pogut recompondre.
Vespasià fou emperador de Roma entre els anys 68 i 79 d.n.e., i s’encarregà de la restituto. La restituto fou el retorn a l’ordre establert per August tan a nivell cultural com artístic, amb li finalitat de “renovar l’esperit de la ciutat i de l’imperi [...] per tal de recuperar el consens i restablir l’equilibri del passat” (Espluga, 2012). L’eix central d’aquest pla fou desmantellar la Domus Aurea. Retornant d’aquesta manera l’espai públic al poble després de l’ús abusiu que en feu Neró.
Els valors i la sensualitat Romana
Un relat fragmentari i delirant de la vida romana
El Satryricon de Fellini es rodà durant l’any 1968 i s’estrenà el 1969 i es basa de manera lliure en el llibre Satiricó (Salvador, 1999). De l’original, una de les dues úniques novel·les de literatura llatina de l’època (Bermúdez, 2014), només se’n conserven dos llibres el XV i el XVI. És una obra composta per fragments que es poden organitzar de manera cronològica, i es creu que podria haver-hi molts més llibres dels que actualment se’n té constància (Beltrán, 2023). L’obra s’adjudica a Petroni, de qui no se’n sap gaire, però podria ser que visqués en l’època de Neró, a principis de la segona meitat del segle I d.n.e (Beltrán, 2023). La importància del llibre rau en el fet que és un document on narra en primera persona l’època Julio-Clàudia (29 a.n.e al 69 d.n.e), és a dir, de la societat imperial romana (Bermúdez, 2014). En aquest sentit, el Satiricó, reflexa -en un to irònic, exagerat i caricaturesc- la vida de la gent corrent. És a dir, els desposseïts, els esclaus, els lliberts enriquits, les prostitutes i les persones sense recursos que convivien amb els ideals socials establerts per la classe dirigent (Bermúdez, 2014) i que Fellini va saber captar a la perfecció.
A Satyricon es narra les peripècies i aventures de quatre personatges principals: Encolpio, Ascilto, Gitone i Eumolpo (noms de l’original italià). Els personatges passen per una sèrie d’escenes i situacions des de visites a bordells, sopars fastuosos amb nous-rics, relacions agitades homoeròtiques, terratrèmols, segrestos que els porten com a esclaus a galeres i fins i tot, una passejada al laberint del minotaure. Escenes que majoritàriament beuen de la novel·la de Petroni, tot i que Fellini va usar també material d’altres èpoques i cultures de l’Antiguitat (Salvador, 1999). La voluntat del director no era la de mostrar la perfecció del món clàssic, sinó un retrat d’una sèrie de personatges que ronden per l’època, evitant representar la societat romana d’una manera asèptica segons criteris Humanistes, sinó més aviat fer una pel·lícula de fantascienza, de ciència-ficció (Salvador, 1999).
L’estructura narrativa del film és fragmentària i al principi pot semblar inconnexa, però tenint en compte com ens ha arribat la novel·la, Fellini optà per mantenir aquest format (Bermúdez, 2014). Aquest estil narratiu pot provocar certa perplexitat, però sens dubte és un cop d’efecte que ressalta el toc oníric del film. I separa, d’una manera marcada, a l’espectadora de l’època en què està ambientada l’obra (Salvador, 1999).
En definitiva, Fellini mostra uns personatges toscos, poc refinats, bruts, espontanis, voluptuosos, sensuals, histriònics i completament genials que viuen en una societat que sobrevalora els plaers carnals i els béns materials, que contrasta amb tot allò que tradicionalment s’ha ensenyat del món Romà.
Context històric: de la República a l’Imperi
Però anem a pams, per tal d’entendre la societat de l’època en què està ambientada l’acció, el segle I d.n.e, cal tirar una mica enrere per conèixer quina era la situació prèvia de Roma.
La República romana va estar vigent des de l’any 509 fins al 31 a.n.e. Durant l’època tardorepublicana es donen una sèrie de crisis que abocaran al canvi de règim i a l’inici de l’època imperial. Les crisis tingueren diverses causes, econòmiques, socials i polítiques, que van evocar a la caiguda del règim l’any 31 a.n.e. Les econòmiques foren entre d’altres, el desenvolupament del latifundi i la desaparició de la petita i mitjana propietat, el comerç a gran escala i les vil·les esclavistes. Les socials estan relacionades sobretot amb la pèrdua del consens social i les posicions contraposades dels agents socials. I en l’àmbit polític les rivalitats familiars de les classes dirigents i l’afebliment del sistema republicà de facto (Espluga, 2012). Un dels fets disruptors que portà al canvi fou la guerra civil entre Pompeu i Juli Cèsar. Cèsar es proclamà vencedor i esdevingué un dictador que dominà completament la política de Roma durant els anys 49 al 44 a.n.e. El seu assassinat l’any 44 a.n.e i la crisi de poder posterior portà a Roma a la batalla d’Actium (31 a.n.e) on es prengué la ciutat d’Alexandria i posteriorment es restaurà el poder a mans d’Octavi (net de la germana de Juli Cèsar), que l’any 27 a.n.e obté el títol d’August. A partir d’aquí i amb el principat d’August (31 a.n.e – 14 d.n.e), s’instaurà el règim imperial.
Posteriors a August en el segle I hi hagué una sèrie d’emperadors, dels quals en destacarem a Neró -sota el que suposadament visqué Petroni- i a Vespasià.
Neró era un dèspota i sota el seu mandat feu assassinar a uns quants familiars. Una de les primeres coses que va fer, va ser construir la Domus Aurea, un palau magnificent i opulent, que representava tot el contrari dels valors tradicionals de roma. Després de ser deposat l’any 68 d.n.e, se suïcidà, no sense abans haver vist cremar el centre històric de Roma (64 d.n.e), literalment. En el seu llibre, Petroni fa una crítica a les costums de Neró i del seu seguici i també dels de la gent corrent. Tota aquesta opulència contrasta en grau considerable amb quines eren les condicions de vida de la població en general, que gràcies als seus mateixos testimonis la historiografia moderna ha pogut recompondre.
Vespasià fou emperador de Roma entre els anys 68 i 79 d.n.e., i s’encarregà de la restituto. La restituto fou el retorn a l’ordre establert per August tan a nivell cultural com artístic, amb li finalitat de “renovar l’esperit de la ciutat i de l’imperi [...] per tal de recuperar el consens i restablir l’equilibri del passat” (Espluga, 2012). L’eix central d’aquest pla fou desmantellar la Domus Aurea. Retornant d’aquesta manera l’espai públic al poble després de l’ús abusiu que en feu Neró.
Els valors i la sensualitat Romana
Val la pena parar-se un moment en una de les preocupacions que tenien els escriptors antics, ja que creien que la crisi de l’època tardorepublicana es devia també a la progressiva l’hel·lenització que es portà a terme durant els segles anteriors. Aquests proclamaven que s’estaven perdent les virtuts dels avantpassats- les mos maiorum- que eren les virtuts privades ideals del món romà.
Per començar, es fomentava la defensa de la llibertat individual, el patriotisme, el respecte a l’autoritat i les virtuts militars. A més a més, la fortalesa d’esperit i l’observança dels deures religiosos també eren molt importants. I finalment, la moralitat amb relació a una vida senzilla, la frugalitat en el menjar, l’austeritat i la continència foren unes de les grans màximes de comportament social de l’època. Però una no pot evitar pensar: qui complia amb aquests preceptes? La gent corrent també estava regida per aquestes virtuts? O eren un ideal majoritari de les elits?
Qui i com eren les persones corrents a la Roma del segle I d.n.e representades a Satyricon de Fellini? Després del visionament de la pel·lícula i d’una reflexió posterior, juntament amb l’aprofundiment en el coneixement de la societat romana, una es pregunta: Com es va construir el miratge de Roma i com era Roma realment?
Per a poder entendre com l’elit i el poble van arribar a un enteniment tan simbòlic com de facto i que serví per superar la discòrdia social, s’ha de repassar d’una banda què és el concepte d’evergetisme. I de l’altra quina era la seva concepció de la sensualitat, com experimentació a través dels sentits.
L’evergetisme és un “model de comportament social i econòmic en el qual els representants de l’estat o classes dirigents [...] senten l’obligació moral de procurar el bé dels seus conciutadans i de subvenir econòmicament a les necessitats dels seus conciutadans” (Espluga, 2012). N’hi ha de tres tipus: l’annonari que es basa a proveir aliments de manera gratuïta o subvencionada, el lúdic que consisteix en l’oferta de jocs i passatemps i l’edilici, on els rics subvencionen la construcció d’edificis. També fou usat sovint per fer propaganda política i la promoció social (Espluga, 2012).
La cultura romana era una cultura sensorial i tenia un concepte de la sensualitat molt diferent de la nostra. És a dir, que l’experimentació del món a través dels sentits: oïda, olfacte, tacte, vista i gust eren no solament una vivència física sinó també mental. Els sentits eren la porta d’entrada als individus i intercedien entre la persona i el món social, afectaven tan al cos com a l’ànima i podien influir en gran manera al comportament i a la salut dels romans i les romanes.
Les persones corrents vivien en un món sensorial molt diferent a l’elit. La cultura popular enaltia els sentits i els plaers físics mentre que l’elit mantenia els sentits controlats, mantenint-se distanciats a través de l’educació i el bon gust (Toner, 2020). La societat romana va experimentar un canvi progressiu i una confusió sensorial que anà des de l’època tardorepublicana fins a principis de l’imperi. La crisi de valors es gestà a partir d’un canvi en l’ordre de l’univers sensorial i, per tant, formava part d’una malaltia social (Toner, 2020).
El miratge de Roma: ideal i realitat
Com s’ha comentat prèviament, els erudits de l’època pensaven que hi havia una forta crisi de valors en la societat romana. Així mateix, ens els narra el film de Fellini, un món on els luxes, el sexe, l’ostentació i el color brillaven per si mateixos. August també ho pensava i va fomentar tota una sèrie de mesures per tal de restituir les tradicions i virtuts dels avantpassats, tot i que gràcies a llibres com el Satiricó de Petroni sabem que aquesta represa dels valors antics no fou especialment reeixida i que el canvi era ja un fet. A banda de les lleis (lleis júlies) per fomentar la natalitat, atacar el luxe i l’adulteri, August va utilitzar l’arquitectura i l’urbanisme com experiència sensorial per tal d’arribar a un consens social davant del canvi imminent que s’esdevindria. Així doncs, en les construccions públiques es volien reflectir els valors que emanaven del poder (Espluga, 2012). És a dir, es volia crear una geografia moral i sensual a través de diverses actuacions que tenien a més un significat simbòlic.
Però, com era Roma en realitat? En època imperial hi vivien un milió d’habitants i era la capital més extensa d’occident (Toner, 2017). Tot i que disposaven de clavegueram (Cloaca Maxima), només n’hi havia en les principals zones públiques, així doncs el més probable és que la ciutat fes pudor de femta i escombraries tot i l’existència d’abocadors als afores de la ciutat. Moltes persones morien al carrer, els tractaments mèdics eren cars i normalment la gent pobra optava per remeis casolans o màgics – mètode molt popular de diagnòstic- per tractar les malalties (Toner, 2017). Així doncs, Roma pudia a cremat, ja que els cadàvers es traslladaven fora la de la ciutat per ser incinerats. La religió i la màgia eren presents en tots els moments de la vida. La societat romana era molt lliure amb relació als cultes, existien els déus del panteó oficial, però hi havia un ampli ventall de déus i deesses locals a qui adorar. No era estrany fer una pregunta a l’endeví sobre un somni que s’hagués tingut o anar a l’astròleg per intentar trobar alguna solució a un problema del dia a dia (Toner, 2017).
Un altre tret de la ciutat era el soroll, els sons de les carretes dels mercaders, els venedors ambulants, el soroll eixordador d’una munió de persones al circ... Els carrers eren estrets i el frec entre persones era constant. Fellini dona una gran mostra d’aquest fet en diverses escenes del film, moltes persones passant o simplement estàtiques que parlen llengües diferents com el llatí i el grec (que no està subtitulat en la versió original), creant un efecte cacofònic marcat. L’imperi romà era una entitat multicultural, és per això que persones d’ètnies diferents convivien, com també mostra Fellini a Satyricon.
La sexualitat estava molt present, com també podem veure en el film, on l’acció en algunes escenes es desenvolupa en bordells. A més a més, en una de les històries Encolpio es veu afectat per una maledicció de Príap i ha d’anar a curar-se a una espècie de monestir sexual. Les relacions homosexuals – com la del trio format per Encolpio, Ascilto i Gitone- eren normals, inclús entre dones, encara que no gaire comunes. S’han trobat multitud d’imatges fàl·liques en mosaics, que fan palès que el desig, el sexe i les seves representacions eren una part sana i normal de la vida.
Era aquesta forma de vida i els valors que pregonaven les elits? Sembla que aquesta Roma s’allunya bastant de l’ideal del mos maiorum. Vivien tots el romans i les romanes d’aquesta manera? Majoritàriament sí. Les desigualtats socials eren molt acusades i no existia pràcticament una “classe mitjana”, per tant, hi havia dues maneres de viure: la de l’elit i la de la gent corrent. Cada un dels grups tenia la seva pròpia cultura i els seus propis valors. En la pel·lícula de Fellini podem veure una escena, el banquet de Trimalcione, un llibert que s’ha fet ric fent negocis de vi, on s’ajunten persones de diferents classes socials. La gent de poble menja les sobres a part, mentre que els rics estan reclinats sobre coixins i són servits per un nombrós grup d’esclaus. Les diferències entre les vestidures – la qualitat i el color de la roba indicava tan l’estatus de les persones com el seu estat moral íntim (Toner, 2020)-, els pentinats i els maquillatges dels uns i dels altres, estan molt ben treballats. El banquet de Trimalcione condensa moltes de les tensions de la societat romana: el contrast entre classes, la confusió de valors, la teatralitat del poder i la presència constant del cos i dels sentits. I tot, embolcallat en una atmosfera d’exageració i absurditat que és, paradoxalment, molt real.
La majoria d’habitants de la ciutat eren marginals, esclaus i gent estrangera. Les dones eren un grup especialment vulnerable. L’ideal de la dona -tan per les elits com pels homes corrent- era: la fidelitat, la modèstia, l’obediència al marit, la castedat (Knapp, 2011) i el fet de ser una bona matrona. El seu paper destacat era l’administració de la casa i sobretot, garantir i educar la descendència. L’alta mortalitat infantil feia que les dones estiguessin embarassades sovint, tot i disposar de mètodes anticonceptius (Knapp, 2011). De totes maneres, les dones van saber trobar petites escletxes per les quals fer-se valer en una societat dominada pels homes. Treballaven teixint a casa, o fora de casa com a botigueres i al camp. Tenien un paper destacat en el culte on participaven activament i a més a més, es relacionaven i feien xarxa entre elles. També podien ser propietàries, compraven i venien terres i en algunes ocasions, sota condicions, podien dependre només d’elles mateixes. Les dones corrents tenien un paper destacat en tots els àmbits socials, tot i que l’elit s’entestés a tractar-les com a un mer adorn (Knapp, 2011).
L’arribada del consens social
Com s’ha apuntat més amunt August adoptà una sèrie de mesures que tenien diverses funcions. D’una banda, la promoció de la seva persona i de l’altra, disminuir les tensions i desigualtats socials de l’època. Així doncs, i en consonància amb l’evergetisme, es va dedicar a renovar la ciutat. Va fomentar el circ i la redistribució dels aliments i els béns de primera necessitat, reduint el descontentament i augmentant el grau de cohesió social (Espluga, 2012). August fou qui donà al poble: panen et circenses.
El pla urbanístic d’August donava molta importància als colors i als materials emprats pels edificis i monuments. La jerarquia dels colors i l’ús del marbre i de pedres de zones llunyanes marcaven quines eren les àrees de prestigi. Es van crear zones amb ombra on la gent corrent es pogués sentir com un ciutadà. Les flors i arbustos embriagaven amb les seves fragàncies, fent oblidar al poble que Roma i ells mateixos pudien. Els paviments de pedra dels carrers separaven els cossos de la brutícia i de les femtes -era comú trobar excrements humans pel carrer i també era molt habitual que caiguessin dels edificis quan una persona buidava l’orinal. Només les persones que s’ho podien permetre, l’elit, tenien latrines privades, encara que també n’existien de públiques. En resum, aquells carrers per on totes les persones que habitaven Roma podien passar, estaven dissenyats per elevar la moral de quin experimentava les sensacions que brollaven a l’espai públic. Fins i tot es construïren banys públics per què tots els romans i les romanes tinguessin accés a les dutxes – disminuït d’aquesta manera la ferum característica de la gent pobre.
August també promocionà els jocs i els espectacles. En aquest cas, la seva funció era ambivalent ja que beneficiava a tothom, al poble i als emperadors (Toner, 2017). Els jocs funcionaven com a espectacle de masses i com a cohesionar social. Era un lloc on el poble podia validar o mostrar obertament el seu descontentament amb el poder establert. Establint, d’aquesta manera un diàleg, que ajudava a legitimar el poder de les elits (Espluga, 2012). Al circ el poble podia gaudir d’una nova forma de plaer, en què els seus gustos es tinguessin en compte sense posar massa en qüestió la dominació de les elits, en una mena de fusió entre els valors dels uns i dels altres. Era un entreteniment disciplinat i ordenat, la plebs sempre sabia què havia de passar i com s’havien de sentir. Al circ, els sentits reproduïen l’ordre social establert (Toner, 2020).
Roma més enllà del mite
El pla urbanístic d’August donava molta importància als colors i als materials emprats pels edificis i monuments. La jerarquia dels colors i l’ús del marbre i de pedres de zones llunyanes marcaven quines eren les àrees de prestigi. Es van crear zones amb ombra on la gent corrent es pogués sentir com un ciutadà. Les flors i arbustos embriagaven amb les seves fragàncies, fent oblidar al poble que Roma i ells mateixos pudien. Els paviments de pedra dels carrers separaven els cossos de la brutícia i de les femtes -era comú trobar excrements humans pel carrer i també era molt habitual que caiguessin dels edificis quan una persona buidava l’orinal. Només les persones que s’ho podien permetre, l’elit, tenien latrines privades, encara que també n’existien de públiques. En resum, aquells carrers per on totes les persones que habitaven Roma podien passar, estaven dissenyats per elevar la moral de quin experimentava les sensacions que brollaven a l’espai públic. Fins i tot es construïren banys públics per què tots els romans i les romanes tinguessin accés a les dutxes – disminuït d’aquesta manera la ferum característica de la gent pobre.
August també promocionà els jocs i els espectacles. En aquest cas, la seva funció era ambivalent ja que beneficiava a tothom, al poble i als emperadors (Toner, 2017). Els jocs funcionaven com a espectacle de masses i com a cohesionar social. Era un lloc on el poble podia validar o mostrar obertament el seu descontentament amb el poder establert. Establint, d’aquesta manera un diàleg, que ajudava a legitimar el poder de les elits (Espluga, 2012). Al circ el poble podia gaudir d’una nova forma de plaer, en què els seus gustos es tinguessin en compte sense posar massa en qüestió la dominació de les elits, en una mena de fusió entre els valors dels uns i dels altres. Era un entreteniment disciplinat i ordenat, la plebs sempre sabia què havia de passar i com s’havien de sentir. Al circ, els sentits reproduïen l’ordre social establert (Toner, 2020).
Roma més enllà del mite
A tall de conclusió i com a petita reflexió, Fellini va copsar de manera magistral a Satyricon la societat que retratà Petroni. El director convida a deixar de costat el relat clàssic, pur i estàtic de Roma, i mirar cap a un món viu, sensual, contradictori i, sobretot, humà. El film és una finestra oberta, no exempta de reminiscències contemporànies, a la Roma tardorepublicana i imperial. No només és una obra d’art, sinó una crítica lúcida a qualsevol idealització excessiva del passat.
La seva estructura feta de petites històries, que sovint no estan relacionades, recorda a la historiografia mateixa. On un grup de persones intentem entendre i recompondre a partir de petits trossets, les cultures d’altres èpoques. La Roma que mostra el film és caòtica, plena d’excessos i desigualtats, però també rica en matisos, color i vida. Una Roma que parla, en definitiva, de la humanitat.
La seva estructura feta de petites històries, que sovint no estan relacionades, recorda a la historiografia mateixa. On un grup de persones intentem entendre i recompondre a partir de petits trossets, les cultures d’altres èpoques. La Roma que mostra el film és caòtica, plena d’excessos i desigualtats, però també rica en matisos, color i vida. Una Roma que parla, en definitiva, de la humanitat.
Bibliografia:
- Beltrán Armando, A. (2023) “La propuesta cinematográfica de Federico Fellini de El Satiricón de Petronio”. A: F. Delmar, A. Miquel, i A. Tornero (coords), Literatura y cine: Acercamientos críticos y teóricos (pp. 71-102). Universidad Autónoma del Estado de Morelos.
- Bermúdez Ramiro, J. (2014). Un retrato social de las mujeres en el Satiricón de Petronio. Asparkia: Investigació feminista (25), 68-91.
- Espluga, X. (2012). El món clàssic II. Barcelona: FUOC.
- Fellini, F. (director). (1969). Satyricon [pel·licula]. Produzioni Europee Associati (PEA).
- Knapp, R C. (2011). "Sus propias vidas: mujeres corrientes". A: R. C. Knapp, Los olvidados de Roma. Prostitutas, forajidos, esclavos, gladiadores y gente corriente (pp 67-114). Ariel.
- Toner, J. (2017). "Un mundo antiguo distinto". A: J. Toner, Mundo antiguo. (pp. 9-31). Turner.
- Toner, J. (2020). "Sentidos comunes". A: J. Toner, Sesenta millones de romanos. La cultura del pueblo en la Antigua Roma. (pp. 179-232 i 308-316). Crítica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada