Les migracions, el motor de la història
Les migracions han estat una constant en tota la història de la humanitat. La mobilitat, sigui escollida o forçosa, ha vehiculat tota una sèrie de relacions entre persones diferents: les que hi són i les que hi venen.
En aquest petit monogràfic ens endinsarem doncs a l’estudi de les migracions que es produïren en el primer mil·lenni d.n.e. Més concretament ens centrarem en els processos que van portar al col·lapse de l’Imperi Romà a mans de la gentes barbarae i quin impacte tenen en la nostra percepció de l’alteritat.
A cavall entre el segle XIX i principis i a mitjan del XX es va intentar justificar la preeminència de certs estats o ètnies basant-se en les migracions i conquestes -Völkerwanderungszeit- que es donaren entre els segles III i V, justificant l’origen d’una identitat col·lectiva entre aquells grups d’immigrants i les nacionalitats europees homònimes (Heather, 2010). Aquesta teoria del “Gran relat” es basa en el Primordialisme, que postula que la identitat ètnica està arrelada a l’experiència històrica de les persones i, per tant, els lligams ètnics de les persones són “naturals”; un dels seus elements clau és la història compartida i la filiació ètnica (Llobera, 2015). La Völkerwanderungszeit o "època de les migracions dels pobles", ha estat objecte d’interpretacions diverses al llarg de la història, des d’enfocaments nacionalistes fins a lectures més crítiques i matisades des del món acadèmic contemporani. Tot i que s’han rebatut aquestes interpretacions simplistes, en l’actualitat encara ens queda un important pòsit, que dona ales a la xenofòbia.
La construcció del relat: ètnies, identitat i alteritat
Per a poder dir que algú és diferent, hem de crear-nos una identitat pròpia que ens defineixi a nosaltres mateixes i alhora ens permeti establir qui és l’altre; la diferent no és del mateix barri, del mateix grup, del mateix país, no parla la mateixa llengua... L’únic factor que defineix l’etnicitat (del grec ethnos que vol dir poble) és la creença en la nostra pròpia realitat, la del nostre grup i l’existència de l’alteritat. Formem doncs la nostra identitat social a partir de la comparació amb els altres, com un estat mental i conductual, ja que no té res d’innat (Halsall, 2012). La identitat és quelcom relacionat amb la percepció: la percepció que una té de si mateixa i com aquesta identitat és percebuda per les altres persones (Heather, 2010). A més a més, no existeix una sola capa d’etnicitat, puix que la nostra identitat pot ser múltiple, dinàmica i flexible.
La dinàmica de l’alteritat ja era present en la historiografia grecoromana. Els etnògrafs antics també feien una partició entre la civilització o humanitas enfront de la barbàrie, ja que tenien la creença que els bàrbars eren més primitius. Tot i que darrera d’aquesta nomenclatura hi havia una voluntat de classificar el seu món entre nosaltres i els altres (Halsall, 2012). La paraula bàrbar era un mot onomatopeic grec que usaven els romans per referir-se a les poblacions estrangeres (Espluga, 2012) i que literalment significava algú que parla una llengua inintel·ligible (Halsall, 2012). Així doncs, qualsevol persona que vivia més enllà de les fronteres polítiques i geogràfiques (limes) i s’oposava al govern de Roma, era un bàrbar.
Els romans eren etnocentristes, que es pot definir com a “actitud de superioritat cultural que cada grup humà mostra amb relació als altres grups” (Llobera, 2015). Així i tot, havien incorporat persones considerades foranies, la romanitas era quelcom superior al lloc de naixement i es basava més en la idea de civilització que tenien: viure de manera raonada i d’acord amb la llei establerta; d’aquesta manera, una de les característiques dels bàrbars era la incapacitat de seguir aquests preceptes (Halsall, 2012).
Les relacions que establia Roma amb els forans era de clientelisme per tal de mantenir l’equilibri als seus limes, on sovint van recolzar líders bàrbars. D’altra banda, quan un poble es romanitzava, és a dir que reorganitzava la seva estructura cultural, social i mental, assolien els mateixos drets que els ciutadans de la Roma imperial (Veyne, 1991). És a dir, es va afegir un nivell a la mateixa identitat dels bàrbars, ja que els que van servir a l’Imperi creien ser romanis i així es presentaven davant dels seus (Halsall, 2012).
La terminologia que usaven per descriure’ls reflecteix els seus propis interessos polítics i geoestratègics (Heather, 2010). Les fonts literàries són un bon exemple sobre la visió de la imatge i el concepte que tenien dels bàrbars, que sovint no tenia res a veure amb la realitat (López, 2008). L’escriptor romà Dion Casidi caracteritzava als germani com a grans, violents, temeraris i impetuosos; unes actituds totalment oposades al comportament racional que pregonaven els romans. Aquestes característiques es podrien extrapolar també a tots els pobles entre els rius Rin i Danubi i també als d’Escandinàvia (Halsall, 20212). Tot i això, entre els romans també es lloava als pobles bàrbars per la seva capacitat de viure de manera frugal, la seva independència, l’absència d’ostentació i la seva capacitat envers les adversitats (Espluga, 2012). No s’ha pogut fer una analogia objecte o cultura arqueològica amb una ètnia concreta a través de l’estudi de la cultura material de les gentes barbarae. Així doncs, encara és difícil confirmar els moviments migratoris que s’expliquen en les fonts literàries, amb la presència de conjunts d’objectes en àrees distants en temps i espai (López, 2008). Fet que ens fa pensar que la majoria dels relats no eren basats en allò que s’esdevingué realment.
En paraules de Halsall “la representació romana dels bàrbars no forma part d’un diàleg entre nosaltres i ells [...], sinó entre nosaltres i nosaltres, que som d’aquesta manera perquè ells són així”. És curiós com els mateixos romans van instrumentar els bàrbars per tal de criticar o emfatitzar certes actituds pròpies, posant en relleu que les categories nosaltres i els altres, a la realitat, estaven (i estan) poc definides.
Roma, un gegant amb peus de fang
Tot i que els romans intentessin mantenir la seva essència més “pura” la realitat és que l’Imperi acabà convertit en un gresol de cultures, degut, principalment a les migracions que es produïren durant aquesta època. Però les migracions no són processos que tinguin una sola causa, sinó que s’esdevenen per un cúmul de diversos factors de caràcter estructural que “es desclouen estimulades per esdeveniments de tipus conjuntural” (López, 2008).
Així doncs, cal fer un repàs històric dels fets per tal de copsar quins foren els factors que portaren a la transformació -més adient que caiguda- del món Romà. La situació sociopolítica de Roma entre els segles III i V fou molt canviant. L’Emperador Dioclecià (284-305) va descentralitzar l’Imperi -per tal de buscar estabilitat- i introduí la Tetrarquia. Quatre prefectes que administren quatre parts de l’Imperi, que s’estenia des de les Illes britàniques fins a la conca mediterrània d’Àfrica i des de sota del Rin fins a Palestina (com es pot veure en la imatge 1).
Després del fracàs de la Tetrarquia a causa d’enfrontaments interns, Constantí el Gran (324-337) es convertí en sobirà únic de l’Imperi. Constantí traslladà la capital a Bizanci, rebatejada com a Constantinoble, i va promoure el cristianisme com a nova religió imperial, en substitució del paganisme romà tradicional. Les seves reformes militars debilitaren els campaments de legionaris que estaven destinades a protegir els limes de l’Imperi, especialment a les fronteres del Rin i del Danubi, convertint-les en punts vulnerables davant els embats externs. (Espluga, 2012).
Les primeres friccions amb els pobles germànics daten del 59-51 a.n.e quan Cèsar conquerí les Gàl·lies. (Espluga, 2012). Des d’aquella època hi havia contactes, tan pacífics com violents, als limes de l’Imperi.
El lapse de temps entre el 376 i el 409, foren un període clau en la formació dels anomenats regnes germànics. El món bàrbar era cultural, econòmica i políticament complex i el formaven societats ben desenvolupades. Una de les principals causes de l’inici de les grans migracions fou la destrucció l’any 375 del regne Ostrogot per part els Hiong-nu (huns), fet que provocà una migració de caràcter polític on grans grups mixtos es posaren en moviment. A més a més, els canvis climàtics que s’esdevingueren en els territoris germànics i l’increment demogràfic portà a una escassetat de mitjans de subsistència i, per tant a la necessitat de marxar d’aquell territori. Malauradament, aquests esdeveniments continuen passant en l’actualitat, tal com recorda Heather: l’any 1994, per culpa de les neteges ètniques a Ruanda, es van desplaçar més de 250.000 persones en un mes. Entre 2008 i 2016, segons les dades d’Oxfam, va haver-hi 21,8 milions de desplaçats interns a causa de fenòmens meteorològics extrems (Cabayol, Baiges i González, 2019).
Els emigrants van arribar a l’Imperi en grans blocs on es trobava l’elit, juntament amb guerrers lliures, militars organitzats i les seves famílies. Tanmateix, no eren grups de “pobles” cohesionats, ja que no tenien un sentiment de pertinença ni cap consciència de ser bàrbars (López, 2008). No ens trobem davant d’una Europa germànica, per què no hi havia sistemes homogenis de creences o de pràctiques socials (Heather, 2010), més aviat van fer aliances entre ells per ser més nombrosos. El model de migració massiva que empraven era d’arrencada i parada automàtica (Heather, 2010), és a dir, podien fer migracions successives i tenien una tradició de desplaçaments.
Els pobles germànics es van dividir en criteris lingüístics per tal de poder-los estudiar: germànics del nord, germànics occidentals i germànics orientals.
Els germànics del nord vivien entre el Rin i l’Elba a la península de Jutlàndia i a les costes d’Escandinàvia. Estaven dividits en nombroses tribus: alamans, saxons i francs, entre d’altres. Dins del grup de germànics occidentals hi havia multitud de tribus heterogènies: angles, saxons, juts, frisons, francs, sueus, entre d’altres. Angles, saxons i juts van arribar a les illes britàniques i a la Bretanya francesa, fent fugir a la població autòctona celta. Els francs -grup format per tribus heterogènies fins al segle V- van assentar-se entre el Rin i el Mosel·la.
Els germànics orientals -gots, vàndals i burgundis- procedien de la costa septentrional del Mar Negre i es desplaçaren fins a França entre els anys 376-411.
Els vàndals van travessar Europa per arribar a les províncies centrals d’Àfrica (406-439) passant per Hispània el 409 on s’hi estableixen en qualitat de federats. A causa de les hostilitats amb els visigots marxaren a Àfrica on establiren un gran regne vàndal amb capital a Cartago entre els anys 429 i 534 (Espluga, 2012).
Els gots es dividiren en visigots, que vivien a les zones orientals. I en ostrogots, que vivien en zones occidentals, i que quedaren sota domini dels huns fins a la mort d’Àtila l’any 453.
Durant el segle VI (376) es va establir una aliança dels visigots amb l’Imperi romà en el qual tenien la qualitat de federats (aliats) a canvi de protegir-ne les fronteres. Després de sentir-se explotats i humiliats per Roma es rebel·laren i obtingueren la victòria davant de l’emperador Valent a la Batalla d’Adrianòpolis a Tràcia, l’agost de 378. Posteriorment, Teodosi el Gran (379-395) van renovar els pactes amb els visigots, però aquests l’any 410 sotes les ordres d’Alaric (370-410) saquegen Roma. Aquest fet causà una gran commoció a social, ja que a ciutat no s’havia vist atacada des de l’incendi dels gals entre el 390-386 a.n.e. (Espluga, 2012). Tots aquests segles de contactes van modificar les estructures socials i sobretot les econòmiques dels pobles germànics. A causa dels intercanvis comercials d’excedents agraris aparegueren diferents estrats socials, com per exemple els nobles.
Durant el regnat del rei visigot Ataülf (410-415) es renovaren els pactes, moment en què els romans els cediren terres a canvi d’ajuda en campanyes militars. El fet d’actuar com a contingents militars dins l’exèrcit Romà juntament amb el seu paper com a mà d’obra barata van ser fets que comportaren una integració de facto dins de la cultura i la vida quotidiana de romana. El casament del Rei amb Gal·la Placídia filla de Teodosi - qui acabà controlant una part de la política de l’Imperi Romà d’Occident- marcà la fusió real entre les dues cultures (Espluga, 2012). El fenomen de la romanització continuà, molts líders bàrbars adoptaren el llatí com a llengua oficial, mantingueren estructures administratives romanes i no van dubtar a usar com a instrument de domini i propaganda un dels elements que simbolitzava d’una manera més clara el poder de Roma: la moneda (López, 2008).
Un dels moments importants va ser la marxa del rei hun Àtila (441-453) contra una Roma ja quasi desintegrada. L’exèrcit Romà nodrit per tropes visigodes i franques- fet que demostra fins a quin punt les línies entre bàrbars i romans ja estaven difuminades- aconseguiren repel·lir l’atac d’Àtila que tenia com a aliats ostrogots i alans en la batalla dels Camps Catalàunics l’any 451.
L’any 476 després d’un motí dels soldats liderats per Odoacre contra l’emperador Ròmul Augústul, s’acabà l’Imperi Romà. Amb aquest gest simbòlic, es tancava una era i començava una altra: la de l’Europa medieval, híbrida, fragmentada i hereva de Roma.
Els bàrbars eren un element aliè en el món dels romans: tenien fisonomia diferent, vestien diferent, actuaven diferent,... En canvi, pels bàrbars, l’Imperi es presentava com un lloc de riquesa i d’abundància (Ubric, 2009). Aquesta afirmació recorda a les raons que donen migrants subsaharians per arriscar la vida per arribar a Europa, encara que no és l’única. Fugir de la guerra i dels seus estralls també és un factor decisiu per emprendre el viatge.
Tornant al primer mil·lenni, un dels factors clau per la integració dels bàrbars foren els contactes que es produïren entre ells i els romans abans de les migracions. Això és per què les relacions de tipus comercial així com l’existència de presoners de guerra d’ambdós bàndols, ja existien abans de l’assentament massiu (Ubric, 2009). Molts d’aquests presoners s’interessaren per les cultures que els tenien retinguts i fins i tot van arribar a predicar el missatge de Crist. La conversió al cristianisme fou un fet summament important per la humanització, per part dels romans, de les gentes barbarae. També alguns romans van tenir l’oportunitat d’intervenir en assumptes de política interior bàrbara. Per exemple, el rei alamà Fraomar fou acollit després de trencar amb els seus (Ubric, 2009). La participació de bàrbars en l’exèrcit Romà, com s’ha explicat anteriorment, fou una via d’integració principal, que més o menys els va permetre viure i ser tractats com a romanitas. Molts dels militars, portaven les seves famílies, així que grups familiars van passar a viure en el món Romà. Els bàrbars que vivien sota l’Imperi i després tornaven als seus llocs d’origen van contribuir amb la informació de les seves vivències a bastir un pont entre les persones.
Aquests diversos tipus de relacions van forjar llaços d’amistat, d’afectivitat i inclús hi havia matrimonis mixtos. Les relacions íntimes que es van esdevenir entre les persones, sense dubte, van contribuir a superar els prejudicis, els estereotips, les pors i van ajudar a trencar la barrera entre nosaltres i ells.
Més enllà de la caiguda, la transformació
La història de les migracions del primer mil·lenni és també la història de la capacitat d’adaptació i canvi. Foren necessaris diversos segles, però un factor essencial per deixar les diferències enrere fou la convivència quotidiana entre els romans i els seus veïns bàrbars. L’Imperi Romà no va ser derrocat, sinó transformat per unes societats que no només el van desafiar, sinó que van contribuir a mantenir-ne part de l’estructura. Els bàrbars, tan sovint retratats com a agents del caos, foren també constructors d’un nou ordre.
Els debats al voltant de les migracions del primer mil·lenni no són merament acadèmics. En una Europa que continua debatent-se entre la integració i l’exclusió, els discursos sobre identitat, frontera i alteritat tenen una vigència inquietant. Les narracions essencialistes del passat —com les que associaven les tribus germàniques amb les nacions modernes— han estat usades per moviments xenòfobs que busquen legitimar polítiques excloents. Per això, resulta fonamental recuperar una visió crítica, històrica i matisada d’aquells processos. Cal entendre que les identitats són construccions, que els bàrbars eren tan diversos com els romans, i que la història d’Europa és, en el fons, una història de trobades, intercanvis i migracions. Comprendre el passat amb mirada crítica ens permet repensar el present.
Tant de bo, aquests pensaments i reflexions ens acompanyin a tots i a totes quan tractem amb una persona migrant. Si deixem enrere allò que ens separa, molt probablement podrem abraçar tot allò que ens uneix. Per què al final la transformació (o caiguda) acaba arribant a tots els Imperis, ho vulguem o no.
Bibliografia
• Cabayol, J. [Josep], Baiges, S. [Siscu] i González, E. [Ester]. (2019).
Refugiats ambientals: la conseqüència silenciosa del canvi climàtic. Crític. https://www.elcritic.cat/reportatges/refugiats-ambientals-la-co
nsequencia-silenciosa-del-canvi-climatic-28213
• Espluga, X. [Xavier]. (2012). El món clàssic II. FUOC
• Halsall, G. [Guy]. (2012). Definiendo identidades. A G. [Guy] Halsall, Las migraciones bárbaras y el Occidente romano (p. 51-78). Publicacions de la Universitat de València.
• Heather, P. [Peter]. (2010). Emigrantes y bárbaros. A P. [Peter] Heather, Emperadores y bárbaros: el primer milenio de la historia de Europa (p. 19-56). Crítica.
• Heather, P. [Peter]. (2010). Migración y colapso de fronteras. P. [Peter] Heather, Emperadores y bárbaros: el primer milenio de la historia de Europa (p. 181-242). Crítica.
• Kinder, H. [Hermann], Hilgemann, W. [Werner] i Hergt, M [Manfred]. (2007). Atlas Histórico Mundial. De los orígenes a nuestros días. Akal.
• Llobera, J.R [Josep]. (2015). Antropologia social i cultural. FUOC.
• López, J. [Jorge]. (2008). ¿Sabían los barbaros que eran bárbaros? Nuestra imagen de las gentes barbarae a través de las fuentes. Antigüedad y cristianismo, 25, 19-36.
• Ubric, P. [Purificación]. (2009). Hacia la superación de los prejuicios: la integración del bárbaro en la vida cotidiana del Imperio romano tardío. A G [Gonzalo] Bravo i R [Ricardo] González Salinero, Formas de integración en el mundo romano (p. 59-73). Signifer.
• Veyne, P. [Paul]. (1991). Humanistas: los romanos y los demás. A A. [Andrea] Giardina, El hombre romano (p.397-422). Alianza.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada