Arquitectura de l'Antic Egipte

L’Antic Egipte fou una cultura on la religió hi tingué un paper cabdal. Trobem un panteó de déus assimilats a éssers naturals i identificats en processos de la natura; hi ha per exemple, un déu xacal, Anubis, encarregat del trànsit al més enllà, un déu ibis, Thoth, relacionat amb la saviesa i l’escriptura, una deessa vaca, Hathor, un déu falcó Horus,... . Els déus són sagrats, sobrehumans i poden intervenir en el cosmos i l’esdevenir. Una de les figures més importants de la cultura egípcia és el faraó, considerat un déu assimilat als humans. És l’encarregat de mantenir l’ordre còsmic o maat i és l’enllaç entre els déus i els homes.

Tenien un estat monàrquic territorial, la seva organització social estava altament lligada a la seva visió ontològica, creien que totes les accions i tots els objectes reals o sagrats foren creats en el sep tepy (el primer cop); la realitat doncs, està basada en la repetició cíclica d’allò esdevingut en el temps primordial. La seva arquitectura per tant, està influïda per la seva visió mítica del món.

Esquema temple egipci

Les característiques dels temples egipcis construïts durant l’imperi nou (1580-651 aC.) són les següents:

• Es van usar carreus sobreposats sense argamassa, els murs en forma de talús per aconseguir més alçària i millorar l’assentament damunt del sòl de sorra, la coberta arquitravada i la columna com a element de suport.
• Avinguda amb esfinxs, flanquejada d’animals sagrats, que simbolitzen la protecció que els déus confereixen a aquell lloc i als que hi entren.
• Sala dels obeliscos, plaça on s’aixequen un o dos obeliscos amb gravats.
• Pilons d’entrada (dues torres laterals atalussades) i porta monumental. El piló s’assembla a l’akhet, els monticles orientals pels quals el Sol emergeix cada matí, segons la mitologia egípcia.
• Sala hípetre (sense sostre), una antecàmara oberta al patí. Aquí és on s’acaba la part pública del temple.
• Sala hipòstila (amb sostre pla suportat per columnes) zona on només podien accedir els ciutadans de cert rang.
• Santuari, cel·la, naos o sancta santorum, habitació on només hi podia accedir el faraó o els sacerdots, s’hi trobava la estàtua del déu a qui estigués dedicat el temple.

Són temples construïts de manera que el seu eix ens condueix al santuari. Durant tot aquest trajecte ens trobem amb una sèrie d’entrades, portes, espais oberts i tancats que van creant el que es denomina ritme d’obertura i tancament, usant amb aquest propòsit la il·luminació també. Així doncs, el poble podia peregrinar i arribar a les portes del temple, els ciutadans de rang i els iniciats se’ls deixava entrar fins a la sala hipòstila, on ja hi havia menys llum, però només podia entrar dins del santuari el faraó mateix i els sacerdots ja que ells eren els que coneixien els misteris, eren els posseïdors dels coneixements, la sala es trobava completament a les fosques.

Els temples, eren considerats la casa dels déus i tenien diverses funcions:

• Recordar l’origen diví del faraó i enaltir la seva personalitat. Sovint les seves parets estaven decorades amb baix relleus que descrivien la concepció i el naixement reial o els fets més representatius com: campanyes militars, ofrenes a la divinitat, annals històrics, cerimònies religioses.
• Eren edificis funcionals on es realitzaven també actes litúrgics. Els temples eren edificats per tal d’adorar als déus, d’aquesta manera es podia mantenir la maat i per tant la renovació del cicle de la vida i de la creació.

Eren considerats la representació del cosmos -del món conegut enfront del caos de fora- tenien en el seu centre el santuari, al lloc del turó primordial, l’axis, el centre del món. Aquest és el lloc de trobada entre el cel, la terra i l’inframón. Per decidir la seva ubicació es realitzava el ritual de “tirar la corda”  a través de la observació dels astres i les constel·lacions  es buscava la orientació perfecta de l’edifici. També es realitzaven ofrenes al posar la primera com per exemple, eines, plats, cistells,... . Al acabar la construcció, es feia la purificació i la presentació del temple a les divinitats així com el ritual de la obertura de boca.

Tipus de columnes

És per això que, en molts temples, el sostre reprodueix el cel, les columnes estan decorades en forma de vegetació del Nil – columna lotiforme (flor de lotus), columna palmiforme (palmera) o papiriforme (planta de papir)- així com l’arquitrau representa els cicles solars o lunars i el terra la terra d’Egipte.

Temple de Ramsès II  i  Neferatari a Abu Simbel

Fou construït 1250 aC. sota la XIX Dinastia durant l’Imperi Nou. El material emprat és gres o pedra arenosa egipci. La façana fa 32 metres d’alçada, 38 metres d’ample a la base i 63 metres de profunditat.

Temple d'Abu Simbel

El temple té una particularitat, està excavat en roca, aquest tipus d’edificació s’anomena de tipus espeu. Tot i  que no té pilons ni patis,  hi trobem tots els altres elements arquitectònics que conformen un temple egipci.

Ramsès II el féu construir després de guanyar la batalla de Kadeš (1274 aC.), estava dedicat al culte a Amon, Ra-Harakhti i Ptah, així com a ell mateix.

Planta temple de Ramsès II

La façana, d’una gran riquesa escultòrica i molt inclinada, consta de quatre estàtues sedents de Ramsès II, en una imatge que ens recorda a com era en la seva joventut, d’uns 20 metres d’alçada, amb figures humanes més petites al voltant de les seves cames, que representen els seus familiars. A l’entrada sobre la porta, hi trobem un baix relleu que representa dues imatges del rei adorant a Ra-Harakhti. El déu té a la deessa Maat a la seva esquerra i la seva mà dreta porta una ploma i un bastó en forma de cap de gos. A la façana també hi podem trobar 22 cinocèfals amb els braços estesos al sol.

Sala hipòstila

A l’interior trobem la gran sala hipòstila de 18 metres de llarg i 16,7 d’ample amb 8 pilars osiríacs (Ramsès assimilat al déu Osiris), que dóna pas a 8 sales laterals per ambdós costats que servien com a magatzem. Les parets de la sala estan decorades amb baixos relleus que simbolitzen la batalla de Kadeš.

Després trobem una sala hipòstila més petita, que s’aguanta amb quatre columnes,  decorades amb escenes d’ofrenes als déus. Posteriorment trobem el santuari, en una paret trobem quatre figures assegudes representan Ra-Harakhti, Ramsès II deïficat, Amon i Ptah.

Planta temple de Nefertari

El temple contigu, de 28 metres d’alçada, està dedicat a una de les esposes de Ramsès II, la reina Nefertari i consagrat a la deessa Hathor. La façana està decorada amb 6 estàtues del mateix tamany –fet poc habitual- de les quals 4 són de Ramsès II i 2 de Nefertari. A l’interior hi trobem una sala amb sis columnes amb capitells decorats amb el cap de la deessa. En aquesta sala hi ha escenes dels reis oferint sacrificis als déus i en el santuari hi trobem una estàtua de Hathor.

Temple de Nefertari

Com a curiositat podem dir que en aquest temple els dies 21 de febrer i 19 d’octubre, coincidint amb l’inici de les estacions de peret (germinació) i shemu (recol·lecció)els equinoccis, els rajos de sol penetren fins a l’interior del temple, fins al santuari.

Bibliografia:

- Müller, W;  Vogel,G. (1984). Atlas de arquitectura 1. Generalidades. De Mesopotamia a Bizancio. Madrid: Alianza.
- Eliade, M. (1972). El mito del eterno retorno. Madrid: Alianza.
- Cervelló, J; Torras, N. (2013). Civilitzacions afroasiàtiques antigues. FUOC
- Campàs, J. (2014). “Egipte”. A: Prehistòria i antiguitat. Del paleolític al món romà. (cap. 5) (pàg. 91-133). FUOC