La cultura mesopotàmica es va mantenir relativament
homogènia al llarg dels quatre mil·lennis de la seva història, tot i que els
trets principals van quedar establerts en l’inici sumeri-acadi, durant el III mil·lenni
aC. amb la creació de ciutats estat que posteriorment van anar perdent pes. Ens
queden pocs vestigis de la seva arquitectura -degut principalment al clima de
la zona i als conflictes bèl·lics- del que fou aquesta gran i expansiva
cultura, la seva visió política d’universalisme els va portar a tenir un bast
territori. La cultura i la religió es van transmetre sense alteracions
substancials fins al final de la història mesopotàmica, foren una de les grans
civilitzacions literàries de l’antiguitat. Les seves creences religioses es
basaven en un panteó de déus ocupat per Marduk,
Isthar, Shamash, Anu –van anar
canviant de nom i de funció en les diferents èpoques i ciutats- i com en la
majoria de les civilitzacions antigues, aquests estaven assimilats a la
naturalesa i a la societat humana. Eren déus cosmològics i astrals, dels
elements, de la vegetació i la fecunditat, inclús els déus polítics estaven
imbuïts d’aquestes característiques naturals.
La religió, així com el fat i els oracles,
van tenir molta importància social i política, així doncs els temples i palaus
tenien una significació en la vida diària tant pel poble com pels mandataris.
El poble mesopotami, com l’egipci,
concebia l’estructura de l’hàbitat humà, tant a nivell més ampli en ciutats i
pobles, com a un nivell més concret, en temples i cases, com una imatge del
cosmos. Volia reflectir l’estructura del cel, el prototip diví, en les seves
construccions, és per això que en moltes d’aquestes, els vèrtexs coincidien amb
els punts cardinals, també les ciutats tenien aquestes característiques
assimilades en constel·lacions: Sippar
amb Càncer, Nínive amb la Ossa Major i Assur
amb Artur per posar un exemple. “Aquesta participació de les cultures urbanes
en un model arquetípic és el que els confereix la seva realitat i la seva
validesa” (Eliade, 1972: 23). Al centre dels edificis trobem el centre del món,
el punt des d’on s’origina la creació, el lloc de trobada entre cel i terra.
Babilònia
i Etemenanki
Babilònia (Bab-ilani, porta dels déus) fou
una de les ciutats més importants durant el principi del s. XVIII aC. gràcies
al rei Hammurabi, en el període anomenat paleobabiloni. Des del segle XVI aC.
Babilònia va ser governada per altres dinasties, entre les quals destaquen els
Cassites que van continuar les
tradicions polítiques i culturals de l’època d’Hammurabi, el període s’anomena
neobabiloni. La ciutat, era de planta rectangular, segons un eix est-oest, i
estava travessada pel riu Èufrates de nord a sud. Tenia dues muralles que la
circumdaven, un fossat
Inundat d’aigua del riu i 9 portes d’entrada, entre la que destaca la
Porta d’Isthar, decorada amb figures en relleu i maons esmaltats.
 |
| Maqueta d'un ziggurat. Museu Pergamon de Berlín |
No en sabem gaire d’aquest edifici, en
trobem informació en algunes tauletes en cuneïforme i en la descripció que en
feu Heròdot quan el temple ja havia estat derruït pel rei persa Xerxes.
El santuari de Zeus Belo (Marduk),
amb les portes de bronze, que encara va
durar en els meus dies, és una plaça de dos estadis de costat. Al bell mig del recinte hi ha una torre enorme que mesura un estadi
de llarg i d’ample. En aquesta torre se’n aixeca una altra i després d’aquesta
una tercera, fins a vuit torres. L’escala que hi porta està construïda per
fora, en forma de cercle, al voltant de totes les torres, i a la meitat de
l'escala hi ha un replà amb seients on reposen els que hi pugen. A l'última
torre s’hi troba un gran temple i a
l’interior del temple, hi ha un gran llit, molt ben posat i al costat una taula
d'or. No hi ha cap estàtua del Déu i cap ésser humà pot romandre a la nit,
excepte una sola dona, filla del país, que és triada d’entre tots pel Déu
(...). Al recinte sagrat de Babilònia avall hi ha un altre temple, on hi trobem
una gran estàtua d'or de Zeus (Marduk) assegut; al seu costat hi ha una gran
taula d'or, i el tron i el pedestal són també d'or i el conjunt, segons diuen
els caldeus, està fet amb 800 talents d’or. Històries I 181-183.
La seva funció seria fer “observatori
astrològic, de lloc de culte, i de centre d’endevinació”.(Campàs, 2014: 64)
 |
| Esquema frontal d'Etemenanki |
Segons Mircea Eliade, el ziggurat està construït com
una muntanya artificial, i al escalar-la el peregrí s’acosta al centre del món.
Quan arriba al lloc més alt, realitza una ruptura de nivell transcendint a
l’espai profà per arribar a una regió pura.
Bibliografia:
- Müller, W; Vogel,G. (1984).
Atlas de arquitectura 1. Generalidades.
De Mesopotamia a Bizancio. Madrid: Alianza.
- Eliade, M. (1972). El
mito del eterno retorno. Madrid: Alianza.
- Campàs, J. (2014). “Mesopotàmia”. A: Prehistòria i antiguitat. Del paleolític al món romà. (cap. 4)
(pàg. 60-90) FUOC.
- Cervelló, J. (1999) “Aspectos de la civilización
mesopotámica. Realeza, religión, literatura, urbanismo y arte en los siglos
neoasirio y caldeo (S.X-IV a.c)”A: Los imperios
mesopotámicos. Tudela: Edilibro.
- Cervelló, J; Torras, N. (2013). Civilitzacions afroasiàtiques antigues. FUOC
- Frankfort,
H. (1996): Arte y arquitectura del
Oriente Antiguo. Madrid: Cátedra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada