En el món
grec clàssic hi trobem molts contrasts. Per una banda ens trobem amb una societat on la influència de la mitologia és important en la seva vida diària. Grècia tenia un panteó de déus i herois molt ampli, amb moltes relacions entre
ells, com podem veure en la seva literatura, els poetes s’encarregaven de
transmetre aquesta saviesa, fent d’enllaç entre els déus i el homes. Ningú
dubtava de la veracitat d’aquelles històries dels poetes. Els ciutadans de la
polis, rendien homenatge a aquestes deïtats en festivals, pelegrinatges als
temples i sacrificis. Tot i que, a diferència d’egipcis i mesopotamis els déus
no estaven separats de la vida humana, sinó que hi participaven. D’altra banda,
els canvis polítics esdevinguts amb la caiguda de la monarquia, la instauració
de la república i la democratització de la cultura, van propiciar la
racionalització dels mites clàssics, així com el canvi ontològic. El pas del
mite al logos esdevingut durant l’època de Pèricles a finals del s. V aC.
doncs, influí en totes les esferes de la societat grega, i per descomptat, també
en la concepció de les seves expressions artístiques.
El concepte de l’home a
la polis, va portar a l’elevació dels seus valors, la vitalitat i la individualitat de la persona humana, així
doncs no trobem grans monuments funeraris. L’escultura humana és el motiu
principal i els déus tenen forma antropomòrfica. Ha arribat l’era de l’home, és ell mateix qui controla el seu destí.
L'art que es desenvolupa a Grècia
assimila, en els seus orígens, els corrents artístics que hi conflueixen, com
l'egipci, el del Pròxim Orient i l'egeu. Es caracteritza per un exquisit sentit
de l'equilibri, producte d'una nova concepció estètica (la de la
"sofrosyne" o harmonia), que en l'arquitectura es manifesta en
l'eurítmia o harmonia de les proporcions.
Els temples de la Grècia clàssica deriven
de les construccions micèniques mègaron.
Tenien la base rectangular, amb sòcol de pedra, murs de maó cru i coberta de
fusta, tot i que posteriorment s’usà la pedra per la seva construcció. Les
seves característiques eren: la columnata
que envolta el nucli de l'edifici, els frontons esculpits i els frisos decorats.
La funció principal del temple, era la
protecció de la figura del déu que hi albergava, i de les ofrenes que se li
feien, així és com esdevingueren la “casa de déu”. L’altar estava situat a
l’exterior, separat per un mur que denominaven tèmenos (espai segregat) o
recinte sagrat.
Era una construcció clarament artificial,
la seva forma geomètrica, fruit d’elaborades abstraccions formals i
matemàtiques, contrastava amb la natura circumdant, enclavada en el paisatge
com si fos quelcom aliè, de manera que reafirmés la racionalitat de l’home,
enfront a les forces obscures i ancestrals de la natura.
Tenien una estructura més o menys regular,
tot i les diferències en funció dels detalls i les proporcions. La sala central
rectangular (cel·la o naos) que contenia la imatge de déu, estava rodejada per
un pòrtic de columnes pel davant (pronaos) o pel darrera (opistòdom). Tenia
columnes a l’interior per suportar la coberta així com, una columnata perimetral
(peristil), una plataforma (basament) amb tres graderies, un altar situat al
capdavant i un espai circumdant amb locals annexos. Per col·locar les pedres
s’usaven grues, s’empraven grapes metàl·liques per unir-les horitzontalment i
clavilles per unir-les verticalment.
 |
| Esquema de temple grec |
b. Tríglifs
c. mètopes
d. acroteris
e. cornisa
f. fris
g. columnes
dòriques
h. pòrtic
o pronaos
i. naos
j. dos
graons (estereòbat)
k. estilobat
l. pòrtic
lateral (peristil)
m. arquitrau
L’ornamentació es basava en una fórmula: “base llisa,
columnes acanalades, capitells decorats, arquitrau llis, fris decorat, parets
llises i la coberta adornada amb, antefixes, gàrgoles i acroteris.” Richter
(1979).
Segons el nombre de columnes de la façana i de pòrtics o l’absència
d’aquests, rebien noms diferents.
En arquitectura
clàssica s’ha denominat ordre a les característiques pròpies d’un edifici que
el doten d’un determinat llenguatge, així com d’un determinat estil històric. Un
conjunt d’elements que conformen un
conglomerat de regles ideals, una forma intel·lectual, per tal de donar
harmonia, unitat i proporció. Tot i així, el dissenyador gaudeix de llibertat en l’execució de la seva obra. Hi ha tres
ordres, el Dòric, el Jònic i el Corinti (molts autors creuen que aquests deriva
de l’anterior). Difereixen principalment en la forma de les columnes.
 |
| Ordres grecs |
El Partenó
 |
| Partenó |
L’Acròpoli es començà a reconstruir l’any 448 aC i s’acabà el 430 aC, en
un projecte fomentat per Pèricles, està situada en un turó (156m.) a la ciutat
d’Atenes. Les seves funcions eren la defensiva, degut a la seva ubicació, i
alhora, era la seu dels principals llocs de culte a on els atenencs realitzaven
peregrinacions.
Està formada per un conjunt de temples que, tot i que van anar canviant durant
la història, tenien les seves bases assentades des de l’edat de bronze al 6000
aC. El Partenó n’és l’edifici més important, tot i que també n’hi ha d’altres,
la Porta Beule, el petit temple de Nike Àptera, els Propileus, l'Erectèon, el
teatre de Dionís, l'Asclepeion i l'odèon d'Herodes Àtic.
Com s’ha dit, Pèricles
impulsà diverses remodelacions dirigides per els arquitectes Ictinos i
Mnèsicles com foren: el revestiment del bastió de l'antiga muralla, al costat
de l'accés a l'Acròpolis, i la construcció dels propileus, que eren les portes
monumentals amb columnes de marbre del Pentèlic. El
Partenó, que va substituir un temple més antic anomenat Hekatómpedon destruït per Xerxes l’any 480 aC., és un temple dedicat a Atena Parthénos (donzella, verge). S’inicià la
seva construcció entre els anys 448-447 aC i es finalitzà l’any 438 aC, els
seus arquitectes foren Ictinos i Cal·lícrates dirigits per Fídies. Està fet de
marbre pentèlic de color rosat o blanc i teules de marbre de Paros i de fusta.
 |
| Planta del Partenó |
Temple dòric amb
barreja de jònic, perípter –té columnes al voltant de la naos-, octàstil –té 8 columnes a les façanes- i
amfipròstil -té dos pòrtics-, i 17 columnes als costats llargs. El sistema de
construcció fou l’arquitravat. “Equilibri i eurítmia o harmonia de proporcions,
ordre, correcció òptica i construcció geomètrica racional són els seus
paràmetres” (Campàs, 2014: 194). La seva zona exterior està especialment
dissenyada per ser vista, pels seus efectes òptics o correccions constructives,
entre les quals hi trobem: curvatura línies horitzontals cap a l'interior de
l'edifici, èntasi (17cm.) de les columnes dels angles, desigual distància
d'intercolumnis en funció de la perspectiva, per evitar la monotonia i la
pesadesa. L’estilòbat i l’arquitrau no
són uniformes, sinó que són més baixos a la part central.
Dins dels
elements no constructius trobem els relleus escultòrics de Fidies, les 92
mètopes representen la Història de Grècia: el combat dels déus contra els gegants
(Gigamtomàquia), la centauromàquia, la destrucció d’Ílion i la lluita amb les amazones (Amazonomàquia).
El frontó occidental representava la lluita d’Atena i Posidó i a l’oriental hi
havia representat el naixement de la deessa. En el fris, hi trobem un baix
relleu de la processió de les Panatenees.
 |
| Mètopa de la centauromàquia |
Bibliografia:
- Campàs, J. (2014). “Grècia”. A: Prehistòria i antiguitat. Del paleolític al món romà. (cap. 7) (pàg. 150-214). FUOC
- Cervelló, J; Palet, J.M. (2013). Civilitzacions europees antigues. FUOC
- Eliade, M. (1972). El mito del eterno retorno. Madrid: Alianza.
- Müller, W; Vogel,G. (1984). Atlas de arquitectura 1. Generalidades. De Mesopotamia a Bizancio. Madrid: Alianza.
- Richter, GMA. (1979). El arte griego. Una revisión de las artes visuales de la Antigua Grecia. Barcelona: Destino.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada