Arquitectura de la Roma clàssica

La característica principal de la ordenació de l’espai a Roma és la seva funcionalitat i  racionalitat. Tot i aquest fet, la visió ontològica romana està formada pel discurs lògic i alhora pel discurs mític. El primer fou el predominant en l’àmbit polític, social, acadèmic, judicial i institucional, en canvi, el segon, era de caire íntim i familiar. 


El panteó romà està format per multitud de déus, la majoria procedents de la mitologia grega i romanitzats, posseïen un sistema molt desenvolupat de rituals i escoles sacerdotals fins a l’arribada del cristianisme. A més a més, hi destaca el conjunt de mites històrics –o la racionalització sobre els mites- sobre la fundació i auge de la ciutat de Roma, protagonitzada per humans (herois semítics) amb ocasionals intervencions divines. En tenim un exemple en la llegenda de Ròmul i Rem.

La ciutat, era vista pels romans com “[...] la cúspide de tot el progrés humà i social [...] l’ordre contra el caos, la civilització enfront a la barbàrie” (López, 1992). La organització espacial a Roma, la divisió del territori en centúries, la creació del cadastre, les seves obres públiques, juntament amb els seus grans monuments van tenir un impacte cabdal en el manteniment de la pax romana.

L’arquitectura romana, és hereva de l’etrusca i alhora està influïda per la grega. Vitruvi (75-10 aC.) en el seu llibre De Architectura , en va assentar-ne les bases al s. I aC. cosa que va permetre la seva uniformitat a llarg del temps i la seva influència en altres èpoques.

Els materials de construcció emprats, el maó i el formigó, van fer possible, gràcies a les seves característiques de solidesa i facilitat d'obtenció, erigir les grans construccions romanes. A diferència dels grecs, que es caracteritzen per l’ús de la arquitectura arquitravada amb predomini de la línia recta, que li confereix un aspecte més estàtic, les construccions romanes usen la volta, l’arc i la cúpula, cosa que els dóna un aspecte més dinàmic.

Ordres romans

Usaven els ordres clàssics –dòric, jònic i corinti-  d’una manera diferent, els van combinar, i inclús en crearen de nous; el toscà, simplificació del dòric i el compost una “combinació de les volutes jòniques i les fulles del capitell corinti”. (Campàs, 2014: 227). L’art grec, es caracteritza per donar importància a l’espai exterior, pel contrari el romà concep l’espai com una cosa interna en la qual l’individu se submergeix.

La volta i les cúpules són una de les principals innovacions dels romans que heretaren dels etruscs, permetent la creació de grans espais coberts. En van fer servir de diversos tipus en les seves construccions: arc de volta de canó, volta per aresta, volta esfèrica o cúpula. Els arcs, que servien per tancar portes i finestres, eren elements molt usats. En van usar de diferents tipus: arc de mig punt, arc rebaixat i arc escarcer.

Composició de la volta

Els tipus de construccions que realitzaren foren:

• Edificis religiosos: temples.
• Edificis civils: termes, basíliques.
• Edificis d’oci: circ, amfiteatre i teatre.
• Obres públiques: ponts, aqüeductes i calçades.
• Arquitectura commemorativa: arcs de triomf i columnes historiades.
• Arquitectura domèstica

Panteó d’Agripa

Façana del Panteó d'Agripa

Construït  entre els anys 27-25 aC. a petició de Marc Vipsani Agripa (63-12 aC.) cònsol de Roma en aquell moment, com es pot llegir en el fris. Fou reconstruït en temps de l’emperador Adrià (117-138) degut a un incendi que va patir l’any 80, es creu que fou inaugurat l’any 124. Estava dedicat a tots els déus, a més a més de exaltar la figura d’August i la seva família. També tenia una funció política, s’hi celebren els actes suprems de l’estat i del tribunal. La forma de l’edifici ens mostra una cúpula, assimilada al la volta de cel, i una planta esfèrica perfecta, que simbolitza la proporció ideal segons les idees d’Aristòtil. El conjunt és una representació de l’univers.

Està construït de formigó, el mur i la coberta, maons pels arcs i el revestiment  i marbre en la  columnata exterior, les cornises, el paviment i l’interior. La seva planta, construcció intermèdia en forma esfera i cilindre, mesura 43,76x19,82 metres. La cúpula mesura 43,3 metres de diàmetre  donant un efecte en proporció 1:1 i està inscrita en el cilindre de manera que la seva part superior cobreix el cilindre com a cúpula semiesfèrica.

Planta del Panteó

El Panteó consta de dues parts molt diferenciades, la pronaos, amb un pòrtic octàstil de columnes corínties que descansen sobre un podi amb escalinata i un frontó triangular sense relleus. Els intercolumnis estan repartits entre dos pòrtics laterals –amb absis per estàtues dels fundadors August i Agripa- i un central, que és més ample. Cada un està cobert amb arcs de volta de canó decorats.
Entre la pronaos i la cel·la hi ha dos contraforts adossats a la cel·la que flanquegen l’entrada a la rotonda, als laterals hi trobem unes escales d’accés a la part superior de la cúpula. A l’interior de la rotonda, el mur està organitzat en dos anells de cornises, la construcció consta de dos pisos. Al nivell inferior hi trobem una alternança entre exedres de planta arquitravada (capelles rectangulars) i semicirculars (capelles semicirculars), estan emmarcats en un ordre de columnes i pilastres corínties formant la alineació ideal del mur sobre la línia circular. A més a més alterns hi trobem edicles amb estàtues de les divinitats celestes romanes: el Sol, la Lluna, i els cinc planetes Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Al segon nivell hi trobem grups de pilastres i nínxols de finestres interromputs per voltes de canó sobre la entrada i sobre el nínxol principal.

Interior de la rotonda

La cúpula s’assenta sobre un anell mural de formigó, que consta de 8 pilons de 6 metres d’espessor amb arcs de descàrrega entre ells. Està construïda de formigó amb diferents materials, com la pedra tosca, per tal de que sigui més lleuger.

Hi trobem també un sistema de nervis de maons que la travessen de forma longitudinal i transversal. Hi ha cinc anells de cassetons en ordre decreixent a la cúpula, al 1/5 superior l’intradós queda llis i al vèrtex, hi trobem una obertura circular, que realitza las tasca d’anell superior de compressió, de 8.72 metres de diàmetre, hi entrava la llum del sol i la pluja.

Bibliografia :

• Campàs, J. (2014). “Roma”. A: Prehistòria i antiguitat. Del paleolític al món romà. (cap. 8)(pàg. 215-270). FUOC 
• Cervelló, J; Palet, J.M. (2013). Civilitzacions europees antigues. FUOC
• Clavel-Lévêque, M. (Febrer, 1993). “La cadastració en l’espai imperial. Memòria i Raó”. L’Avenç (núm. 167, pàg. 18-20)
• Eliade, M. (1972). El mito del eterno retorno. Madrid: Alianza.
• Müller, W;  Vogel,G. (1984). Atlas de arquitectura 1. Generalidades. De Mesopotamia a Bizancio. Madrid: Alianza.
• Paz, P. L. (1992). La ciudad romana ideal: El territorio (Vol. 1). Editorial de la Historia.