LA FRACTURA SOCIAL: L’ESQUERDAMENT DEL PROJECTE LIBERAL?

"Die Philosophen haben die Welt 

 nur verschieden interpretiert; 

 es kömmt drauf an, sie zu verändern" 

Karl Marx, Thesen über Feuerbach, 1845.

En el present article es tractarà de donar una visió global sobre la nova societat del segle XIX esdevinguda després de la caiguda de l’Antic Règim, des d’un punt de vista polític, econòmic i social. Posant èmfasi en les condicions de vida i treball del proletariat i les conseqüències del procés industrialitzador en aquesta població que inspiraren el pensament obrer de la època altament influent també a posteriori.

Des de ben entrat el segle XV es van començar a gestar una sèrie de canvis econòmics i socials que gradualment portaren al que hom anomena “modern sistema mundial” (Aróstegui, 2011: 33) que culmina a l’actualitat amb la seva total consolidació. Un dels pilars o de les etapes d’aquesta transició és donà durant el s. XIX i durà fins la Primera Guerra Mundial. És en aquesta fase, durant el procés més madur de la Industrialització (Segona Revolució Industrial), amb l’arribada del Liberalisme polític -mitjançant les revolucions burgeses- i la lluita de classes, on es forjà el pensament socialista –sintetitzat en gran part en el Manifest del Partit Comunista de 1848- encapçalat en gran mesura per Karl Marx i Friedrich Engels. 

D’ençà del segle XIX, el poder econòmic va esdevenir una característica important en la definició social dels individus i va organitzar la societat en dos grups ben marcats, la burgesia, posseïdora dels mitjans de producció, i el proletariat, la força del treball. En aquesta conjuntura nasqué el conflicte de classes, un nou tipus de conflicte social que posava èmfasi en la lluita per la igualtat social. 

Durant el període de 1820-1848 s’esdevingueren arreu d’Europa una sèrie de revolucions encapçalades per la burgesia, amb la col·laboració d’intel·lectuals i classes populars. Les revoltes portaren a la caiguda de l’Antic Règim, tot i que hi ha alguns autors com Mayer que creuen que aquest encara perdurà degut a la permanent hegemonia aristocràtica, la importància de la religió  i la rellevància de l’economia agrària. En aquest moment, s’assentaren les bases per un nou sistema d’organització social, el liberalisme i el capitalisme –impulsat per la revolució industrial. L’home passà a tenir una nova condició, ja que esdevenia igual davant la llei i la fiscalitat. També l’estat es transformava, s’introduïren règims constitucionals i se separava els poders executiu, legislatiu i judicial. Altrament, la nova condició social estava lligada a les llibertats individuals i ciutadanes com: la obtenció individual del dret a vot (tot i que era censatari), la llibertat de premsa, de culte i de reunió. 

Malgrat tot, després de les revolucions burgeses la societat estamental es continuà mantenint, ja que en el terreny econòmic imperava la directriu liberal Laissez faire, laissez passer, on es proclamava el dret il·limitat a la propietat privada i la llibertat d’indústria i de contractació. Així doncs “L’estat lliberal es convertí en un instrument al servei de la burgesia dominant” (Grau, 2016: 12), que fou la guanyadora de les revoltes i seria la dominadora del món financer i, en gran part, del polític.

En aquest context, la societat quedà organitzada de la següent manera: Per una banda, l’antiga noblesa realitzà un gir com a estament privilegiat però formà a passar part de la nova classe burgesa, ja que va mantenir el seu poder econòmic capitalista i el seu patrimoni (Aróstegui 2001: 42). Per l’altra hi trobem la classe burgesa formada per persones de diferent origen noble i plebeu i dedicades a professions liberals, el comerç i la indústria. Finalment, hi ha els grups inferiors o classes populars, que formen el gruix de la població, entre els quals hi trobem la classe treballadora o quart estat , formada pels camperols, els artesans i els proletaris industrials, producte del sistema fabril i el capitalisme de mercat. (Aróstegui, 2001:43) 

La revolució industrial esdevinguda gràcies als avenços tècnics i als nous sistemes de producció juntament amb les noves polítiques liberals, va significar, tant a nivell econòmic com social, un empitjorament de les condicions de vida dels treballadors. Tot i que teòricament el liberalisme econòmic i el creixement de la producció havien de portar riquesa i benestar per a tothom, no estan exempts de contradiccions. La realitat era que mentre alguns van enriquir-se i van millorar molt el seu nivell de vida tant material com cultural, les masses immenses de proletaris van ser obligades a viure en condicions infrahumanes. El somni capitalista dels empresaris, d’obtenir el màxim benefici i de dur a terme una gran acumulació de diners, va comportar no només uns salaris ínfims sinó també unes pèssimes condicions de treball als assalariats.

Masses d’homes, dones i infants van abandonar el camp degut a l’inici de les pràctiques d’explotació capitalista de la ruralia i a la privatització dels espais comunals, i s’instal·laren en les grans ciutats industrials, així doncs “La burgesia ha sotmès el camp al domini de la ciutat” (Marx, 1976:58). En aquest moment els camperols es transformaren en proletaris, ja que esdevingueren treballadors sense terra que vivien d’un salari (Aróstegui 2001: 50). Per altra banda, ja existien els treballadors fabrils i els petits artesans assimilats; aquest últims, com que no podien competir en el mercat degut a l’impuls del maquinisme, passaren a formar part dels treballadors assalariats de les fàbriques. Tota aquesta massa forma el proletariat, aquell que només posseïa la seva força de treball i la de la seva descendència. Els assalariats van esdevenir la força del treball necessària per tal de fer anar les màquines o manipular objectes; l’especialització o habilitat per realitzar les tasques, havia passat a un segon pla.

Les ciutats bullien d’activitat, l’augment de població va generar diverses transformacions urbanes que afectaren d’una manera o altre als obrers. Per una banda hi hagué un procés de segregació urbana segons l’estatus econòmic (Figuerola, 2016: 24), fet que va portar als obrers a instal·lar-se en barris o ravals que no tenien les condicions necessàries de salubritat i higiene en relació al clavegueram, instal·lacions d’aigua corrent i d’altres infraestructures. Aquestes circumstàncies possibilitaven la propagació de malalties infeccioses i per aquest motiu hi hagué un augment de la mortalitat en aquestes zones (Figuerola, 2016: 25). D’altra banda, les males condicions en els habitatges feren que la població s’amuntegués en cases petites, on arribaven a conviure fins a deu o dotze persones en habitacions insalubres. Així doncs, les condicions de pobresa, atur i els problemes familiars encara feien més difícil la vida per aquests treballadors, que en ocasions trobaven en l’alcohol la única manera de poder oblidar totes aquestes adversitats. Per les dones les condicions foren encara més difícils, ja que a part de treballar a la fàbrica i a casa, moltes es veien obligades a exercir la prostitució per tal de tenir un sobresou (Figuerola, 2016: 25). 

Les condicions de les fàbriques no eren millors, es treballava fins a l’esgotament, durant dotze i setze hores diàries, en condicions ambientals força adverses de fums i sorolls, per un sou que permetia estrictament la subsistència. No hi havia cap legislació o garantia social que fixés les condicions laborals, els obrers podien ser acomiadats en qualsevol moment i si s’estava malalt, no es cobrava. Fou en aquest moment on paulatinament la classe obrera es començà a organitzar formant sindicats, ja que s’adonaren que significaven una gran força social i començaren a reivindicar millores en la seva situació laboral, ja que “Fa uns quants decennis que la història de la indústria i el comerç no és altra cosa que la història de les revoltes de les forces productores modernes contra les modernes condicions de producció i contra el règim de propietat que són les condicions d’existència i de domini de la burgesia” (Marx, 1976:59). Paral·lelament a aquests procés, es començaren a forjar les tesis socialistes tan Marxistes com Anarquistes.

El pensament obrer es converteix en un ampli moviment que convergeix en el socialisme que lluita per la millora de les condicions de treball, de llibertat d’associació i vaga i pels drets polítics del proletariat (Aróstegui, 2001: 51). Hi ha dues corrents de pensament molt importants, el Marxisme proposat per Karl Marx i Friedrich Engels i l’Anarquisme basat en les tesis de Proudhon, Bakunin i el príncep Kropotkin.  

A mitjans segle XIX, Karl Marx i Friedrich Engels van elaborar una teoria que no solament refusava el capitalisme, sinó que proposava un programa d’acció per transformar la societat tot denunciant l’explotació de la classe obrera per part de la burgesia i defensant la necessitat d’una revolució obrera que posés fi al capitalisme. La filosofia de Marx fou altament influïda per la dialèctica Hegelina però sense la seva concepció metafísica. És a dir, Marx creu que el pensament és un procés actiu que incideix sobre el món i el transforma; i la relació entre la ment i el món és dialèctica com ho és la relació entre els objectes que composen el món (Giner, 2013:543). Però no posà especial èmfasi en qüestions epistemològiques, ja que preferí dedicar els seus esforços als problemes socials (Giner, 2013:544), postulant que dins de la base material es desenvolupen dialècticament forces productives (instruments, treball humà) i relacions de producció. Les seves reflexions estaven emmarcades en el que Engels anomenà Materialisme Històric, on “en cada moment històric el règim econòmic i l’estructura social que en deriva fonamenten les estructures polítiques i ideològiques” (Figuerola, 2016: 27), dotant al socialisme d’una sòlida base científica. Segons Marx, l’home està en un constant estat d’alienació –fora de sí-, i les causes d’aquesta s’han de buscar en les condicions socials d’explotació, la distribució desigual dels béns i dels mètodes de producció (Giner, 2013: 545). Però l’home pot alliberar-se a sí mateix emancipant-se de la societat que el té esclavitzat, mitjançant la praxis revolucionària (Giner, 2013:548) que deslliuraria a la classe treballadora dels mecanismes d’explotació de la classe dominant creant un estat obrer al servei dels treballadors: la societat comunista. 

L’expressió de la doctrina sociopolítica Comunista la trobem en el document revolucionari “Manifest del Partit Comunista”, escrit per Marx i Engels per encàrrec de la Lliga dels Comunistes l’any 1848. Al text s’exposen en línies generals la concepció marxista de la lluita de classes i la revolució socialista o dictadura del proletariat. Aquesta és un element inseparable que portarà cap a una societat més humanitzada i justa, on la expropiació dels mitjans de producció farà desaparèixer els contrastos entre classes. Finalment s’arribarà al Comunisme, alliberant així la classe dominada per construir una societat sense opressors ni oprimits (Figuerola, 2015:27). Els pilars del Comunisme són entre d’altres: L’expropiació de la propietat de la terra, la centralització del crèdit a través d’un banc nacional, la creació de fàbriques nacionals, de mitjans de producció, de cultiu i millora de les terres segons un pla conjunt, el treball obligatori i igual per a tots, l’educació pública i gratuïta pels nens i l’eliminació del treball infantil (Giner, 2013:554).

D’altre banda, l’Anarquisme o doctrina llibertària també tingué una influència cabdal en el moviment obrer del segle XIX i inici del XX. Creien en una convivència harmònica dels individus mitjançant l’abolició de qualsevol ordre coercitiu -la negació de l’autoritat pública o privada- com són l’Estat, la legislació o l’església (Ni Déu, ni amo, ni patró). 

La principal font d’idees es troba en l’obra de Pierre Joseph Proudhon. Ell mateix donà nom al moviment i en les seves tesis hi destaca la defensa del socialisme llibertari i del mutualisme basades en el contracte social en el sentit d’aportació de l’individu a la societat i la recepció a canvi per part dels seus congèneres (Giner, 2013:521), formant una solidaritat social. També va criticar la democràcia liberal burgesa, el paper de l’Estat i les organitzacions polítiques i la propietat privada.

Els autors anarquistes tenen en comú l’exaltació de la llibertat individual i de la solidaritat social; el refús de qualsevol autoritat, la crítica de la propietat privada i la defensa de formes de propietat col·lectives, i la crítica de la societat capitalista.

Un dels altres pensadors del moviment fou Bakunin, deixeble de Proudhon i enfrontat a Marx a la I Internacional. Ell proposava el control directe de la indústria i de l’agricultura per part dels obrers (en oposició a la visió Marxista de que l’Estat en tingués el control), a més a més de l’abolició de l’aparell estatal. Bakunin tenia una visió força radical i considerava que l’activitat revolucionaria podia ser terrorista i fins i tot bèl·lica.

Piotr Kropotkin, teòric de l’anarquisme però no tan influent a la pràctica com ho fou Bakunin, va crear la variant anarquista del comunisme llibertari. Creia en l’existència de la benevolència universal, així doncs va basar el seu programa polític en la cooperació i l’ajuda mútua fonamentada alhora en els principis de la racionalitat, eficiència i explotació del progrés científic (Giner, 2013:528). Segons l’autor, la cooperació ha d’estar basada en el comunisme que es donaria gràcies a la educació progressiva del poble; la societat futura estaria cohesionada a través de l’ensenyament i de la cooperació altruista, per tant, no necessitaria lleis.

Totes les tesis esmentades anteriorment foren portades a terme, ja que com s’ha comentat, la revolució era un part intrínseca i important en la lluita de classes; com apunta el Manifest “El proletariat la capa més ínfima de la societat actual, no pot redreçar-se, no pot enlairar-se sense fer saltar tota la superestructura de les capes que formen la societat actual” (Marx, 1976:65) . La creació de sindicats i de partits polítics fruit de la unió dels treballadors era necessària doncs per tal d’articular totes les demandes dels socialistes “(els obrers)... Fins i tot funden associacions permanents, a fi i efecte de no estar desprevinguts per les revoltes ocasionals” (Marx, 1976:62). Fou en aquest moment quan es creà la Associació Internacional de Treballadors, també anomenada I Internacional (1864), que tenia a Karl Marx com a primer secretari i que es va dissoldre el 1872 enmig de les lluites internes entre Marxistes i els partidaris llibertaris de Bakunin. Més tard, després d’una gran repressió del moviment socialista i obrer, es fundà a Paris la II Internacional (1889), que fou una gran federació de partits i sindicats on els anarquistes en foren exclosos. A finals del segle XIX els sindicats són reconeguts com a representants legítims dels treballadors, anul·lada per fi la seva prohibició.

I doncs, quines foren les conseqüències polítiques i socials de les revoltes del moviment obrer i de la nova forma de pensament socialista? Per començar, es realitzaren millores progressives en les condicions dels treballadors de les fàbriques. Com per exemple reducció de la jornada de treball a deu hores als tallers i a vuit a les mines, prohibició del treball a menors de dotze anys, repòs obligatori els diumenges, millores salarials i millora de les condicions laborals –assegurances obligatòries i cobertura davant d’accidents, malalties i invalidesa. Les conseqüències de la lluita obrera a llarg termini queden paleses ja en el s. XX on la política social transforma l’estat liberal en un estat assistencial o del benestar. L’estat del benestar és el que aspira a produir justícia social, retribuir béns i millorar les condicions de vida dels ciutadans  a través de polítiques socials (Giner, 2013:496).

Actualment i gràcies en gran part al pensament Marxista i els seus tres aspectes fonamentals que són l’anàlisi del passat a través del materialisme històric i la lluita de classes, la crítica del present a través de l’anàlisi econòmica del capitalisme i el seu  projecte de societat futura articulada en el comunisme, es pot dir que vivim en una societat del benestar en quant a garanties socials, tot i que cada cop més ens volen arrabassar el que va costar tant de guanyar. 

Els bancs i les grans corporacions han usat la suposada crisi econòmica com a excusa per tal de prendre al poble la seva sobirania (si és que algun cop l’ha ostentat) a través de governs corruptes. Les ànsies capitalistes són el motor d’aquest món altament globalitzat, i els constructes de la classe dominant, fets a partir de l’explotació, la pobresa, la incultura i controlats pels mass media; estan un altre cop subjugant les masses, unes masses que ni tan sols se’n adonen. Però sembla que un espectre plana sobre Europa, ha arribat l’hora: Proletaris de tots els països, uniu-vos!

BIBLIOGRAFIA: 

-Aróstegui, J.; Buchrucker, C.; Saborido, J.(dir.) (2001). El mundo contemporáneo: historia y problemas. Biblos-Crítica: Buenos Aires-Barcelona.

-Giner, S. (2008). Historia del pensamiento social. Barcelona: Ariel.

-Kinder, H.; Hilgemann W.; Hergt, M. (2007). Atlas Histórico Mundial: De los orígenes a nuestros días. Madrid: Akal.

-Grau, J. (2016) La Restauració i les revolucions burgeses (1815-1848). FUOC: Barcelona.

-Figuerola, J.  (2016).Expansió del capitalisme. FUOC: Barcelona.

-Marx, K.; Engels, F. (1976).  Manifest del Partit Comunista. Undarius: Barcelona.