ARTS PLÀSTIQUES I ICONOGRAFIA EN L’ART CRISTIÀ MEDIEVAL VI: Art Romànic II

Catalunya disposa d’una bona mostra d’art romànic, tot i que no es conserva cap pintura en la seva totalitat. S’ha escollit l’Absis de Sant Climent de Taüll i el pòrtic del monestir de Santa Maria de Ripoll per tal de fer-ne un estudi més acurat i així poder aprofundir en les característiques definitòries d’aquest corrent.

Conjunt iconogràfic de Sant Climent de Taüll

 Realitzat l’any 1123 per un  autor desconegut que és anomenat el Mestre de Taüll.  La tècnica usada és fresc i tremp.  Pertany a l’església de Sant Climent de Taüll a la Vall de Boí, a la comarca de l’Alta Ribagorça. Actualment es troba ubicat en el Museu Nacional d’Art de Catalunya a Barcelona.

Ens trobem davant d’una de les icones més importants del romànic català i de l’europeu, per la seva majestuositat i divinitat, sent una bona mostra de les característiques del romànic ple.

Cal destacar-ne la simetria, amb l’ús de cercles concèntrics i de figures geomètriques en la seva composició, que en faciliten la lectura simbòlica, el triangle significa la Trinitat cristiana i els cercles simbolitzen l’eternitat. Gràcies a aquest fet, queda palesa la importància de la mesura i de les proporcions adequades també en aquesta època i heretada dels clàssics amb algunes diferències, conferint-li al conjunt un sentit intel·lectual també. En aquesta obra podem veure com l’art romànic va trobar la transcendència simbòlica a través de l’ordre lògic i geomètric del seu art.

Les primeres imatges que ens trobem, situades als arcs presbiterals o triomfals, són l’Agnus Dei i la Dextera domini. 

L’anyell de Déu simbolitza a Crist i el sacrifici que feu per la humanitat, com al corder que es sacrifica, així crist fou la ofrena per expiar els pecats dels homes com podem veure en l’evangeli de Isaïes (53, 7-12) “[...] Com els anyells portats a matar o les ovelles mentre les esquilen, ell callava. [...]El Senyor s'ha complagut en el qui ell havia triturat i afligit. Quan haurà ofert la vida en sacrifici per expiar les culpes, veurà una descendència, viurà llargament: per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme.” I el de Joan (1, 29) “Mireu l'anyell de Déu, el qui treu el pecat del món! Els set ulls de l’anyell, representen els set atributs de Déu. “Després d'això, vaig veure que hi havia una multitud tan gran que ningú no l'hauria poguda comptar. Eren gent de totes les nacions, tribus, pobles i llengües. S'estaven drets davant el tron i davant l'Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans,  i proclamaven amb veu forta: -La salvació ve del nostre Déu, que seu al tron, i de l'Anyell.  I tots els àngels que s'estaven drets al voltant del tron, dels ancians i dels quatre vivents es van prosternar davant el tron amb el front a terra i adoraven Déu dient: Amén. Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força al nostre Déu pels segles dels segles. Amén.” (Apocalipsi 7,9-12). 

La mà dreta de Déu apareix sola, sense cap tipus de context, com si flotés a l’aire. És una representació usada comunament usada per les religions monoteistes que significa el poder i la severitat del pare, així com l’acció de Déu creador “Tot ho ha fet la meva mà, i per això tot existeix.” (Isaïes 66,2).

Les dues imatges anteriors en marquen el camí endavant cap a la petxina absidal on hi ha el Maiestas Domini, la imatge central de Crist en majestat, envoltat dels quatre vivents, el tetramorf i per dos àngels, que representen el cel. A sota, en el nivell intermedi, hi trobem representades les figures de Sant Tomàs, Sant Bartomeu i de Maria, Sant Joan i Sant Jaume i una altra figura no identificada, representants de l’església. Sembla que tercer nivell se’n conserva poc, seria el que representaria als homes.

A la part superior hi ha el Maiestas entronitzat amb un nimbe crucífer, a sota els seus peus hi trobem un cercle que representa el món i la humanitat. “Així diu Jahvé: Els cels són el meu tron i la terra l’escambell dels meus peus” (Isaïes 66, 1). La figura s’insereix dins d’una màndorla i és representada amb una grandària sobrehumana respecte a les altres figures que hi apareixen.  El seu rostre és allargat conferint-li així un caràcter sobrenatural i la seva expressió és severa, aixeca la mà dreta en posició de grandiloqüència demostrant la seva força i autoritat divines, i té uns ulls grossos i penetrants que tot ho veuen “Els ulls de Déu veuen el que ell ha creat; ell coneix tot el que fa cadascú” Llibre de Jesús fill de Sira (15, 15-20). A l’altra mà, aguanta el Llibre de la vida on hi ha escrit “Ego sum lux mundi” que podem interpretar com la llum de la veritat que ens revela el coneixement de Déu, així com la llum com a símbol de bé oposada a la foscor com es descriu en aquest vers de Evangeli segons Joan (1, 9) "Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes". “Així doncs, les idees de creació, revelació i salvació donen sentit a la representació de la majestat en aquest fresc”. (Campàs 2014: 108). Als costats del seu cap hi trobem una alfa, la primera lletra de l’alfabet grec i omega la última, simbolitzant que Crist al centre del temps, és el principi i final de totes les coses introduint la temàtica apocalíptica “Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el Principi i la Fi” (Llibre de l’Apocalipsi, 21, 6).

Les seves robes, amb una túnica blanca i grisa i un mantell de color blau, ricament decorades amb perles figurades, recorden a la tradició bizantina pels seus dissenys, com el dibuix de rombes blaus i vermells dels seus fistons i els seus plecs –que doten a la imatge de cert moviment.

Al voltat de la figura central hi trobem quatre figures els quatre vivents o Tetramorf. Podem definir el Tetramorf com cadascun dels quatre escriptors als quals hom atribueix la redacció definitiva dels evangelis. Són Mateu representat en forma d’home o àngel, Marc representat en forma de lleó, Lluc en forma de bou i finalment Joan en forma d’àguila i coneguts com els quatre vivents. En la visió d'Ezequiel i a l'Apocalipsi acompanyen la carrossa de Jahvé. “Jo, Ezequiel, vaig veure que venien del nord un vent de tempesta, un gran núvol nimbat de resplendor i un foc arborat. Al bell mig es veia un esclat de llum com el del metall incandescent. Al centre hi havia la figura de quatre vivents d'aparença humana. Cada un tenia quatre cares i quatre ales. Les seves cames eren rectes i tenien els peus com les peülles d'un vedell. Els vivents brillaven com el bronze brunyit. A més de les cares i de les ales, tots quatre tenien mans d'home sota les ales, pels quatre costats. Les seves ales es tocaven l'una amb l'altra. Els vivents no es giraven quan avançaven; cada un avançava de dret endavant. Les seves cares tenien, la del davant, aspecte d'home; la del costat dret, aspecte de lleó; la del costat esquerre, aspecte de toro, i la del darrere, aspecte d'àguila.”  Ezequiel (1, 4-11). També podem trobar referències del tetramorf als llibre de l’Apocalipsi: “El tron espurnejava de llampecs, seguits pel retruny de la tronada. Davant el tron cremaven set torxes enceses, que són els set esperits de Déu, i per terra s'estenia com un mar de vidre semblant al glaç. Als quatre costats del tron hi havia quatre vivents plens d'ulls, que miraven endavant i endarrere. El primer vivent era semblant a un lleó; el segon, a un toro; el tercer tenia aspecte d'home, i el quart era semblant a una àguila en ple vol. Cada un dels quatre vivents tenia sis ales, i estaven plens d'ulls que miraven tot al voltant i cap al tron. Nit i dia no paraven de repetir: Sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l'univers, el qui era, el qui és i el qui ve”. (Apocalipsi 4, 5-8). Aquest passatge és el que està retratat en la Maiestas d’aquest absis.

Aquest quatre personatges tenen altres simbologies com per exemple els quatre punts cardinals, els quatre elements o al temps històric de Crist – encarnació, crucifixió, resurrecció i ascensió. Així com d’altres interpretacions com a éssers assimilats a animals de les tradicions egípcies i mesopotàmiques. Tancat aquest nivell completa la imatge dos serafins amb tres parells d’ales plenes d’ulls, símbol de la revelació segons l’evangeli d'Isaïes: “L'any de la mort del rei Ozies, vaig veure el Senyor assegut en un tron molt elevat. Els plecs del seu mantell omplien el santuari. Uns serafins l'assistien. Cada un tenia sis ales: dues per a cobrir-se la cara, dues per a cobrir-se els peus i dues per a volar.” (Isaïes 6, 1-2). A l’extrem superior hi trobem dos serafins testimonis de l’escena.

Al nivell intermedi hi trobem les figures de Sant Tomàs, Sant Bartomeu, Maria, Sant Joan, Sant Jaume i un personatge no identificat. Estan separats per arcades amb columnes i capitells i separades en un grup de tres i l’altre de dos, per la finestra de l’absis.

La Mare de Déu, porta a la seva mà esquerre un calze amb brases enceses, símbol de la llum que il·luminarà el món, i la dreta té una posició de pregària. La imatge de Maria en la iconografia romànica simbolitza la dona que possibilitarà la redempció de la humanitat, una espècie d’anti-Eva, també simbolitza l’església. El conjunt els apòstols evoquen la imatge de la parusia, quant per fi Crist retornarà a la terra per jutjar a la humanitat i establir el regne de Déu. La incorporació de sants en les pintures tenia la funció de recordar les seves virtuts, així com d’ensenyar als homes a seguir el camí recte, privant-lo de pensaments nocius i fent d’aquests un model de comportament.

Les principals diferències entre el Pantocràtor bizantí i el Maiestas Domini del romànic és el moment que narren en la vida de Crist. Mentre que la primera ens representa a Déu totpoderós, la segona ens presenta l’epifania de crist, la glòria de Déu.