L’art gòtic es desenvolupa entre els segles XII i XIV. Així doncs, conviu tan amb el període Romànic com amb el Renaixement, depenent de la zona geogràfica. S’inicià a l’Europa del nord, Normandia i Anglaterra al segle XII, arribà a la central implantant-se a França i a la part occidental. El significat de la paraula gòtic, fou una denominació acadèmica associada als bàrbars, els gots, equivalent a un estil no subjecte a cànons.
Així doncs, l’inici del període Gòtic se situa a França amb la reconstrucció de l’abadia de Saint-Denis, panteó reial, portada a terme pel seu abat Suger (1122-1151). Tot i que caldrà tenir en compte les aportacions de l’ordre del Cister, en el que anomenen protogòtic, en la seva nova concepció d’una arquitectura funcional, amb la racionalització de l’ús dels elements, que féu possible l’aparició de l’arc ogival. En les arts plàstiques trobem diferents denominacions en funció de l’època. Pels inicis del segle XII tenim gòtic lineal o francogòtic, al segle XIII la Italogòtica amb pintors com Duccio, Giotto i l’escultor Niccolò Pisano. Al segle XIV, aparegué el gòtic internacional amb Jean Pucelle, els germans Limbourg, André de Beauneveu i Jacquemard de Hesdin, que constitueixen dues escoles que influeixen sobre les corts europees. I finalment entre els segles XV i XVI el gòtic flamenca als Països Baixos, Van Eyck, des dels primers anys i més tard Van der Weyden i Memling. Moviments que anirem explicant en funció de les seves característiques.
El nou concepte de ciutat sorgit de l’època, el ressorgiment urbà, degut a diferents factors com foren la migració de les zones rurals a zones més poblades, l’excedent agrícola que augmenta el comerç, així com el creixement del treball especialitzat i dels artesans, juntament amb els avenços tecnològics sobretot la volta en creueria en arquitectura. Tots aquests factors feren que la vida urbana augmentés formada pels gremis, les universitats i les ordres religioses i l’aparició de la burgesia. Però d’altres factors van influir en les creacions artístiques de l’època, l’hegemonia del pensament escolàstic, les noves interpretacions de la filosofia clàssica realitzades per Sant Tomàs d’Aquino (1225-1274), així com d’altres il·lustrats com Dante Alighieri (1265-1321) o Ramon Llull (1232-1314) i la seva visió racional, laica i humanista del món. La visió ontològica es desplaça, passant de la por a un final escatològic del romànic a la importància d’allò racional i empíric, viu i sensible, canviant la visió degut a la nova concepció de que Déu està en totes les coses, per tant, la natura també expressa allò que és diví. Així doncs, es passà d’un concepte de bellesa espiritual a un concepte de bellesa psicofísic, practicant els dos vessants, d’una banda l’espiritual i de l’altra el naturalista. “En tot l’art de la Baixa edat mitjana és possible advertir [...] elements reals i ideals, sensibles i intel·lectuals, ideològics i estètics.” (Tatarkiewicz, 1989:152).
L’escultura gòtica
Es caracteritza per deixar d’estar supeditada a l’arquitectura, i tot i continuar tenint temàtica religiosa, ja que s’usava habitualment per decorar les façanes de les esglésies, va tendir a la humanització de les imatges i al realisme, fent una certa tornada al clàssics però reinterpretant-los. Es tendeix a la diversificació, cap a escultura exempta -de reis o personatges importants-, imatges de devoció, grans retaules o grups monumentals de caràcter funerari. Desapareix la rigidesa romànica i amb l’aparició de la línia corba, les figures adquireixen moviment; els gestos i les actituds dels personatges eren més detallats i es buscava mostrar-ne els sentiments.
En un primer moment parlem de gòtic primitiu del segle XII, tot i que sovint la separació entre el romànic i el gòtic queda certament borrosa. Es tracta d’un fenomen francès, de la regió de París, en podem trobar exemples a la basílica de Saint-Denis decorada entre 1137 i 1144 i posteriorment a la catedral de Chartes iniciada l’any 1145, amb escultures ben conservades. Les imatges de la iconografia gòtica també formaven un programa, explicant l’inici de la fe cristiana fins a l’adveniment de Crist. I distribuïdes de la següent manera: sobre l'entrada principal hi havia sempre una escena de Crist, Judici Final, Maiestas o crucifixió; a les arquivoltes sants i àngels i a les columnes i frisos apòstols. Les escenes del Judici Final foren molt freqüents, però amb nova concepció filosòfica; enlloc de la predominança de l’amenaça i la severitat del Déu- com al romànic-s’inclinaven a la misericòrdia. Les imatges del Judici. Foren dissenyades per emfatitzar l’ordre i l’esperança en el camí de la salvació mitjançant el penediment.
En següent lloc tenim el Gòtic clàssic o protogòtic, es donà cap al 1200, emmarcat dins de la nova filosofia de San Tomàs D’Aquino i l’humanisme emergent. Amb un augment de la importància del naturalisme en tenim un bon exponent en Nicolau de Verdun orfebre de la regió de Mosa, que deixà la seva empremta a la hora de tractar els gestos, les figures i els plecs de les vestidures d els seves peces. Podem trobar mostres de l’època a la catedral de Reims i Notre-Dame de París. Es va començar a usar drenatges d’aigua a les teulades de les catedrals i van néixer les gàrgoles, animals fantàstics.
Al 1400 amb el gòtic internacional hi hagué una eclosió de l’escultura a nivell europeu i amb una gran diversitat de produccions artístiques. A Borgonya hi trobem Claus Sluter, amb el Pou de Moisès com a obra significativa. La fase final de l’estil gòtic la trobem entre els segles XV i XVI en l’anomenat Gòtic tardà, que fou substituït pel Renaixement. En aquest període s’arribà a la màxima sofisticació i complexitat, destacant els retaules com a il·lustració didàctica. Eren peces que representaven escenes de Crist, els àngels i els Sants a més a més de la jerarquia civil i de figures del poble. Sovint tenien panells plegables que s’obrien per actes solemnes.
La pintura gòtica
Podem dividir la pintura gòtica en quatre èpoques, com hem comentat abans. La primera, l’anomenat Gòtic lineal caracteritzada pels vitralls de les catedrals, la miniatura de caràcter sagrat i la pintura sobre taula, que originà l’aparició dels retaules d’una o de diverses peces, situats darrera de l’altar. La segona l’Italogòtic, al Trecento italià, amb Florència i Siena com els seus punts neuràlgics. S’inicia un moviment racionalista iniciat per la nova burgesia oligàrquica, que promou els moviments artístics. En aquest període, es dóna un canvi de mentalitat de l’església envers l’art, permetent així la humanització de la imatge de Déu. Així doncs, l’art pretenia apropar Déu a l’home i per tant, hi ha un predomini dels elements narratius, representats amb nou suport, el retaule. En la iconografia ens mostren una humanització de la divinitat, fent-los més personals i accessibles. Les obres d’art gràcies a la seva qualitat narrativa esdevenen històries reals. Es busca el vincle sentimental entre la peça i l’espectador. Els temes recreats foren: l’anunciació, la nativitat, el cicle de la passió, els judici final i les escenes de la vida i el martiri dels sants. Tots aquests temes són tractats d’una manera innovadora, fent-los partícips de la quotidianitat i el realisme. Així doncs, la Mare de Déu apareix a la seva alcova amb els utensilis del part o amb actitud afectuosa cap al seu fill; Crist crucificat se’ns mostra com una imatge de patiment i de dramatisme; els reis mags de l’adoració són homes benestants i apareixen ricament vestits. Aquesta humanització de la iconografia constata el canvi de mentalitat d’aquesta època en relació a la concepció romànica de les imatges. Hi destaquen dues escoles la Florentina, amb Cimbaue i Giotto com a artistes destacats, de fet aquest últim és el que tingué més influència. I l’escola Sienesa on hi participaven els germans Lorenzetti. Giotto inicià la perspectiva, visualitzant l’espai de manera tridimensional donant més realisme. Les obres es caracteritzen per tenir un grau elevat de naturalisme, un augment de la diversitat cromàtica i l’ús dels daurats, una influència de la maniera greca, l’art bizantí.
Posteriorment ens trobem amb el Gòtic internacional del segle XV aparegut al nord de França. La pesta negra, la Guerra dels Cent Anys, l’augment demogràfic i les diferències socials marcaren aquesta època, tot i que segueix havent-hi producció artística per les classes benestant i per l’església, per tant, fou un fenomen que es degué al mecenatge, amb obres cares i eclèctiques. Tant a Itàlia, que continuaria la seva evolució amb els inicis del Renaixement com els Països Baixos van tenir una força influència en el període. En la pintura, hi ha una accentuació de naturalitat i en alguns artistes inclús un cert patetisme i interès per la mort i el judici final degut a la conjuntura. S’usen colors rics i decoratius, tendeix al detall, és naturalista, es representa a la naturalesa i als seus animals. Tot i que els temes continuen sent religiosos es canvia a una visió profana dels protagonistes de les obres. En destaquen els Germans Limbourg, amb el seu quadre Très riches heures du duc de Berry, que és un anàlisi naturalista del paisatge.
Finalment entre els segles XV i XVI es desenvolupà el Gòtic Flamenc -a Flandes- també anomenat Gòtic tardà –molt a prop de l’inici del Renaixement-els pintors fan encàrrecs privats d’aristòcrates. Es continua amb la predominança de la temàtica religiosa, tot i que els donants –qui encarreguen la obra-tendeixen a aparèixer, amb l’aparició del retrat com a gènere. S’inicia l’ús de la pintura a l’oli, que va permetre representar la realitat d’una manera més versemblant. Es caracteritza per una gran minuciositat en la seva execució, en la representació dels detalls, teixits, fidelitat dels rostres. Hi ha autors que mostren un cert hieratisme en les seves composicions, tot i que la amb freqüència estaven carregades de simbolisme convertint-se en al·legories. Cal dir, que també s’intentà representar allò que pertorbava a l’home de l’època, les seves pors més profundes, en tenim un exemple en Hieronymus Van aeken, el Bosco. Com a autors importants podem citar a Robert Campin, Roger van der Weyden i Jan Van Eyck.
Anunciació i Visitació
Escultura de pedra, realitzada entre els anys 1230 i 1260, ubicada a la façana occidental de la Catedral de Notre-Dame de Reims a França. La imatge ens mostra dos grups escultòrics adherits al mur i sobre un pedestal- escultura exempta-, realitzades per tres autors diferents.
La Visitació, feta per un mateix artista, es troba a la dreta amb les imatges de la Mare de Déu i Isabel, com està descrit en l’evangeli de Lluc: “Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. “ (Lluc 1,39-41). És de factura clàssica, com es pot veure en les seves túniques, com si fossin “draps mullats” i “en l’ús “del contrapposto [...] que consisteix en el desplaçament del pes del cos mitjançant la torsió dels malucs, tal com havien fet els artistes greco-romans.”1 Sembla que entre les dues dones hi ha comunicació, per la posició de les mans, el que podria semblar una conversa. Es troben en una situació quotidiana, per tant realista, amb el contrast que això significa en les representacions d’èpoques anteriors, caracteritzades per la nul·la relació entre figures. A l’altre costat hi trobem l’Anunciació, realitzada per dos escultors diferents, on l’arcàngel Gabriel anuncia a la Verge Maria que està embarassada. “El sisè mes, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'àngel entrà a trobar-la i li digué: -Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu- Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué: No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.” (Lluc 1,26-33) Com podem veure les dues escenes pertanyen a un mateix evangeli, estan relacionades, tot i que siguin de diferents autors. En el cas de l’Anunciació podem veure l’estil francès en la realització del la vestimenta, tractada d’una manera vertical com poden veure en els plecs. El cap de la Verge es troba lateralitat en símbol d’acceptació del missatge. L’àngel apareix amb una major expressivitat, des de la seva túnica, que s’agafa amb la mà esquerre i es plega donant una sensació de moviment i un cànon més allargat i esvelt, fins a les seves faccions, jovials i somrients. En aquesta figura queda palesa la intenció del seu autor, l’anomenat “Mestre de Josep” de dotar de psicologia al personatge, a més a més de demostrar la cara més amable de la religió i de les idees de la redempció de l’època.
Les molt riques hores del Duc de Berry
Aquesta obra és el còdex més ric de tota l’edat mitjana. Està realitzada sobre pergamí, i cada full mesura 22,5 x 13,6 cm. Els autors foren els Germans Limbourg- Pol, Herman i Jehanequin Maelweel- i l’encàrrec fou del duc Jean de Berry, tot i que es té la hipòtesi que d’altres autors van participar-hi. Actualment es troba al Museu Condé de Chantilly. Ens trobem davant d’un llibre d’hores, un llibre d’oracions per cada una de les set hores canòniques del dia. També era un calendari i estava il·lustrat amb temes profans sobre les dotze estacions, on es reprodueixen temes de la vida quotidiana de cadascuna d’elles, que evoquen escenes del nou testament. Es caracteritza per la seva gran qualitat, així com el realisme donat en gran part pels detalls i pels colors emprats, ja que l’observador té la sensació de mirar per una finestra. Els escenaris són recognoscibles gràcies a les reproduccions d’edificis o dels personatges reals.
La miniatura de la que es parlarà correspon al mes d’octubre i retrata una escena de sembra. En primer pla i trobem un camperol tirant les llavors a la terra, just al darrera un altre personatge muntat a cavall que llaura el camp. Hi trobem garses i corbs que mengen les llavors, i en un tercer pla un espantaocells amb un arc que és el centre d’un tendal amb plomes. Al fons i trobem un imponent castell, representant amb tota mena de detalls, que ens permeten saber que és el castell del Louvre de París, a la riba del Sena amb alguns personatges passejant-hi. La imatge representa les possessions i la família del duc de Berry. En aquesta obra tornem a veure el gust pel realisme i pel naturalisme de l’època, tant en relació a les activitats de la vida diària com en la representació de la natura, en contraposició al romànic i al bizantí, que modificaven les formes de la natura a la seva voluntat.
Matrimoni Arnolfini
Aquest quadre va ser pintat per Jan Van Eyck i retrata a Giovanni Arnolfini i la seva muller Giovanna Cenami. Una de les hipòtesi de la significació del retrat fou anunciada per Erwin Panofsky, que proposà en un assaig que es tractaria del casament dels personatges amb el pintor com a testimoni. Tot i així, hi ha moltes interpretacions sobre la iconografia del retard. L’escena es desenvolupa en una estança amb la finestra oberta, per que hi entra la llum, l’ambient és intimista i reservat. El quadre se centra més aviat en la descripció de l’escena que en la recerca de la psicologia dels personatges. Hi podem veure dues figures, a la dreta una dona, amb riques vestidures de color verd maragda- el verd és el color de la fertilitat i sembla que la parella no podia tenir-ne-, també porta anells i un cinturó d’or tots aquests objectes denoten la riquesa de la parella. La seva posició és de submissió, podem veure el gest clar en la posició de la seva mà a sobre la del marit i en la posició del cap; l’altra mà la té col·locada sobre el ventre- símbol del matrimonial de l’època- i sembla que estigui embarassada, es pot suposar que aquest és un gest de la seva culminació com a dona. La figura d’ell té un posat hieràtic, i vesteix pells, fet que indica la seva posició benestant, junt amb d’altres objectes com la presència de taronges, que eren importades . La seva mà dreta està en posició de beneir la unió, però d’altres diuen que és un gest de perdó ja que era un adúlter. La mà esquerra la dóna a la muller agafant-la símbol de potestat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada