Durant la nit, ni la son m'empara. No m'abraça amb les seves mans vellutades donat-me el consol de l'oblit, sinó que es converteix en una massa oliosa que m'asfixia fins a perdre el sentit.
Els malsons se succeeixen infinitament, les mateixes imatges, les mateixes preguntes sense resposta, el mateix dolor que fa que m'agiti entre els llençols.
El despertar, brusc, em recorda un i un altre cop que voldria estar lluny d'aquí, potser fins i tot desaparèixer en un instant. Les meves mans són tan buides com el meu cos i la meva ànima, no em queda res. Tot s'ha escolat per aquesta foscor que tinc al pit
I sóc incapaç de pensar, d'actuar, de ser. Em sento com un autòmat programat pel dolor sense voluntat pròpia, sense humanitat, passant els dies fins a la fi d'aquest no-món on ara estic confinada.
Ultra el sentiment, compartit, és remarcable la qualitat literària.
ResponEliminaQuan et deixin els malsons, persisteix en les paraules. Els mots són el què transcendeix de nosaltres si algú els pot aprofitar.