divendres, 22 de juliol del 2016

ARTS PLÀSTIQUES I ICONOGRAFIA EN L’ART CRISTIÀ MEDIEVAL III: Art Bizantí


L’emperador Constantí funda l’any 324 la ciutat de Constantinoble, per motius politico- estratègics com foren la decadència progressiva de la ciutat de Roma i la vigilància de les fronteres orientals de l’imperi, així com la importància creixent del Cristianisme i la voluntat d’allunyar-se de les doctrines paganes. L’Imperi Bizantí, que tenia tant al llatí com al grec de llengües oficials, fou una cultura dipositària tant de la cultura romana com de la hel·lenística. Degut a aquest fet, milloraren les lleis romanes preexistents, destacaren en matemàtiques i física, així com en tecnologia especialment en el domini de tècniques artesanals del treball de pedres dures, precioses, l’orfebreria i dels metalls. Les èpoques de màxim apogeu de l’imperi foren:

  • Primera edat d’or: Època de  Justinià al s.VI (527-726) s’inicià l’art bizantí pròpiament dit.
  • Decadència del s. VIII i crisi iconoclasta (717-867).
  • Segona edat d’or: Època dels emperadors de la Casa Macedònia, del segle II al XII. 
  • Tercera edat d’or: Època dels paleòlegs fins a la conquesta del l’imperi l’any 1453 pels turcs otomans.



Els centres de creació de l’art bizantí foren majoritàriament la ciutat de Constantinoble, on hi havia un gran nombre d’artesans i els monestirs. L’ art tenia dues funcions, degudes  d’una part a l’organització social on l’ordre imperant era la teocràcia i de l’altre a l’estructura econòmica on l’església i la cort acumulaven la major part de les riqueses , esdevenint la única clientela dels treballs artístics. Aquestes eren, la primera eminentment religiosa, les icones o imatges foren idolatrades, eren per tant, objecte de culte; i la segona fou usar l’art amb una voluntat política per tal de reafirmar el poder de l’emperador divinitzat.
La plàstica bizantina pretén ser un gran compendi de la fe cristiana, per això es buscaven representacions transcendents, usaven tot d’aspectes estilístics per tal d’aproximar a l’home  allò diví. Es va desenvolupar majoritàriament en mosaics i en pintures, ja que degut a les crisis iconoclàstiques l’escultura és va desenvolupar en menor mesura. Els materials que s’usaren foren el marbre i la pedra, en l’escultura decorativa, i els metalls i el marfil en les arts de a talla així com el treball del bronze ornamental.

Les seves característiques són:
  • Telons cromàtics de fons i ús majoritari del color daurat.
  • Representació completament conceptual, paisatges, arquitectures,... .
  • La part inferior o “terra” no està relacionada amb els objectes o figures que s’hi dipositen.
  • Ús de perspectives conceptuals en forma de jerarquia.
  • Es buscava crea arquetips intemporals en les figures: Predomini de la línia i supressió de les ombres, impassibilitat i immobilitat, ús de figures estilitzades per dotar-les d’un aire d’espiritualitat, falta de profunditat amb l’ús de només dues dimensions.

Per tal de realitzar els mosaics es cobria la paret de maons amb capes de morter, realitzat amb marbre polvoritzat, calç i cendres volcàniques. La capa final, a on s’aplicaven les tessel·les s’aplicava en forma de pegat, perquè es pogués cobrir en un poc temps. Els artesans treballaven in situ adaptant-se als canvis d’il·luminació i de superfície dels murs. Les pintures eren majoritàriament frescs, aquesta tècnica de pintura mural consisteix a aplicar pigments diluïts en aigua sobre una preparació de calç i sorra quan aquesta encara es troba humida. Es realitza sobre una superfície coberta amb dues capes de morter de calç, la primera (arriccio) de més espessor, feta amb calç apagada, sorra de riu i aigua, i la segona (intonaco) més fina formada per pols de marbre, calç apagada i aigua, sobre la que es van aplicant les pigments.

L’edat mitjana fou una època llarga i convulsa, en aquesta conjuntura es donà el que s’anomena crisi iconoclasta o la destrucció de símbols o icones sagrades esdevinguda al món cristià oriental. Començarem per definir que s’entén com a iconografia per tal de poder entendre quines són les seves repercussions. “És el camp de coneixement que s’ocupa de la descripció de les imatges, de l’estudi del seu significat,  i de la identificació i la classificació dels temes de les obres d’art en relació amb les seves fonts literàries. Per altra banda, un programa iconogràfic és un conjunt d’imatges ordenades amb una intenció determinada (o programa) de manera que conjugant els significats individuals de cadascuna d’aquestes imatges s’arriba a assolir una significació unitària del conjunt.”1 El significat que es donà a les imatges, com a representació de les coses sagrades, en les cultures monoteistes de l’època fou completament diferent, cosa que va portar a diverses revoltes en el món bizantí.  Tant islàmics com jueus consideraven que les imatges de Déu han d’estar prohibides, ja que creuen que la única representació vàlida de Déu és Déu en si mateix, a més a més de que les representacions figurades poden portar a la idolatria. A l’Imperi romà d’Orient, en el món Bizantí, es van produir diversos enfrontaments, que gairebé acaben en guerra civil, entre els defensors i detractors de l’ús de les imatges i el seu paper en la religiositat. L’Emperador Lleó l’any 726 feu destruir la imatge de Crist de la porta del palau imperial, a partir d’aquí les lluites se succeïren entre aquests i el poble que juntament amb els monjos eren partidaris de les imatges. L’any 787 es feu el Segon Concili de Nicea, on s’aprovà l’ús de les icones, trobem aquesta informació en el Libri Carolini i les anotacions a peu de pàgina del propi Carlemany, on s’explicita la negació a l’adoració de les icones, aquestes passaren a tenir un paper pedagògic ”i un mitjà per recordar les persones i esdeveniments de la història providencial” (Grabar, 1985). Per tant, no tenien cap funció mística ja que no estan imbuïdes de cap influència sobrenatural. Aquest procés significà l’inici de la ruptura entre les esglésies cristianes d’orient i d’occident.  L’any 813 l’Emperador Lleó V, va tornar a prohibir les icones i s’instaurà un nou període de lluites fins que finalment el 843, després de la mort de l’Emperador Teòfil, els iconòdules - partidaris de les imatges- mobilitzats per la seva dona Teodora, guanyaren. Podem fer una doble lectura d’aquesta crisi. Per un a banda el poder creixent dels monestirs preocupava a l’Emperador, ja que aquest veia minvada la seva hegemonia. I per altre banda, la proximitat geogràfica amb l’Islam, que prohibí els símbols, amb els problemes de debilitament de la seva capacitat defensiva que això podia suposar. El conflicte, portà a un replantejament de l’art bizantí i al que es coneix com a Renaixement Macedònic -moviment exclusiu que es dóna a la cort- moment que es realitza una tornada als clàssics reinventada amb elements clarament nous. 

Per a al creació de les icones es creà un programa, això doncs trobem que les imatges representades sempre s’executaven de la mateixa manera. “ Aquesta teoria de la imatge explica un dels tòpics i fins i tot retrets que afecten l'art bizantí: el del immobilisme, la reiteració i la nul·la permeabilitat a influències i suggeriments al marge de l'estricta litúrgia”. 
L’esquema que se seguia era el següent: 
  • Al nivell superior situat en les cúpules hi trobem a Crist Pantocràtor, la Verge i els àngels es troben a l’absis.
  • Al segon nivell hi a on hi trobem les trompes -voltes semicòniques que permeten encaixar una cúpula octogonal o circular sobre una base quadrada- i les petxines- 
  • Triangles curvilinis que, en nombre de quatre, se situen entre els arcs torals i sobre els quals s'aixeca la circumferència de base d'una cúpula- es representaven imatges de la vida de crist en els seus moments més transcendental. Des de  Festes de l'Església, commemoraven els grans fets de la vida de Crist, eren el calendari monumental de les festes cristològiques, des de l'Anunciació a la Crucifixió, la Davallada als Inferns i la Pentecosta. Aquests fets eren, alhora, una referència a Terra Santa, el seu escenari natural, i el fet de contemplar-les en imatges es considerava com una peregrinació a aquests indrets. 
  • Al tercer nivell hi trobem figures de sants, patriarques de l’Antic Testament, apòstols, màrtirs, segons una jerarquia d’importància i de sexe.


Iconografia de l’església de Dafni:

L'església de Dafni situada a Atenes, pertany, a la tipologia arquitectònica de l'octògon cruciforme. Es va bastir cap al 1080 i la seva decoració de mosaics data dels volts de l'any 1100, cosa que ens porta ja a l'època de la dinastia dels Comnè. El programa decoratiu de Dafni indica una continuïtat total amb els valors de l'època macedònica, perquè s'hi constata la mateixa concepció simbòlica de l'espai sagrat de l'església, en correspondència amb les escenes del cicle litúrgic ortodox. Hi podem destacar el Pantocràtor de la seva cúpula així com les imatges de la vida de crist de les quatre petxines, de les quals analitzarem la Nativitat i la Transfiguració.
Pantocràtor “significa 'tot poderós' o 'que tot ho domina', que en el món cristià s'aplica a Déu. Iconogràficament és una de les fórmules per a representar a Crist dins de l'art bizantí: amb barba, frontalment, beneint amb la mà dreta i sostenint el llibre dels Evangelis amb l'esquerra. Representat en bust acostuma a centrar la decoració de les cúpules de les esglésies bizantines.”3 Com s’ha explicat anteriorment aquesta imatge era de gran importància per la visió de les icones que tenia la cultura bizantina. Es pretenia transmetre la força i el poder de Déu a través de la imatge, per tal de que els homes en sentissin temor. Com es pot veure per la seva estructura i per la visió apocalíptica de Déu –sovint té una expressió colèrica-, podem extreure que la concepció en la que es basaren serà la trifuncionalitat indoeuropea. Déu tot poderós a dalt del triangle ordenant, en un segon ordre els que s’encarreguen de la funció guerrera o són alhora mandataris per exemple el tetramorf, del qual parlarem és endavant, i en última instància la funció nutritiva, els homes o sants. Per tant, la concepció de la iconografia cristiana està totalment lligada a la visió ontològica de l’època i a la creença en una fi escatològica. Tot i a aquestes idees aniran canviant al llarg del temps.



El Pantocràtor de l’església de Dafni, un dels més antics que es conserven, es troba situat a la cúpula central i està rodejat d'una gruixuda franja circular formada per faixes de diversos colors contrastats. La imatge està envoltada de setze profetes de l'Antic Testament, disposats d'un en un, entre les finestres del tambor de la cúpula. Rodejant el cap hi té el nimbe crucífer símbol de persona divina. Al voltant hi té la màndorla o ametlla mística símbol de la seva pròpia llum i del seu propi poder en expansió i que alhora els separa dels altres. 
La seva imatge és austera, però destaca el llibre sagrat que porta a la mà esquerre ricament ornamentat. El seu rostre, de faccions molt dures, té el front arrugat i les línies d’expressió, juntament amb la mirada intensa i severa, més que inspirar pietat o misericòrdia li transmeten a l’espectador sensació de respecte i fins i tot de temor.

En una de les petxines de la cúpula hi trobem la representació de la Nativitat o naixement de Jesús. En el mosaic podem veure al nen Jesús al bressol  en una posició central a dins la cova de Betlem. En el mateix pla es troba la Verge Maria asseguda en el seu jaç, i al seu costat i a Josep en un posat meditatiu, hi destaca la presencia del bou i de la mula,  alguns autors creuen que simbolitzen el Judaisme i el Paganisme respectivament. Al voltat de les figures centrals hi trobem els àngels que adoren al nen i a la dreta d’aquest apareix l’àngel de l’anunciació i els pastors. Tot el conjunt es troba inserit en un paisatge amb vegetació i roques dotant al conjunt d’un cert naturalisme. Les ovelles que veuen del riu, doten a la obra d’un sentit narratiu.



En una l’altre petxina, de les quatre existents, hi trobem representada l’escena de la transfiguració de Crist. En la tradició cristiana la transfiguració és un episodi en la vida de Crist on experimenta  un canvi d’aparença corpòria, revelant la seva naturalesa divina, en l’època bizantina es creia que havia succeït en el Mon Tabor a Israel. Trobem narrat l’adveniment als evangelis de Mateu, Marc i Lluc.  En la obra hi podem veure al centre, la figura de crist, amb les seves vestidures blanques refulgents, amb una màndorla blava i blanca símbols de santedat i de la vida transcendent. A la part inferior hi trobem a Moisès- que representa la llei- i a Elies- representa el conjunt dels profetes- un tapant-se la cara i l’altre agenollat aclaparats amb la llum que emana del cos de Crist. Al voltant de la figura central hi trobem els tres apòstols, Pere, Joan i Jaume, en aquesta imatge queda palès la importància que es donava a la posició de les mans, uns tapant-se i d’altres elogiant a Jesús mentre són tocats per el seu poder.


L’art paleocristià ens mostra a Crist com al Bon Pastor o com una vell savi, podríem dir que ens trobem davant d’un personatge més humanitzat. En l’Art bizantí, la seva figura és molt més majestuosa i alhora mostra la severitat del seu poder, gràcies a les seves expressions facials i de les mans, la jerarquia de les icones, així com a la paleta de colors emprada per representar-lo. Podem veure doncs, com la imatge de Crist va canviant segons la visió ontològica de la societat, així com els canvis sociopolítics que s’anaren esdevenint.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada