divendres, 11 de novembre del 2016

Món clàssic: Els inicis de la literatura i la poesia homèrica


En l’època obscura, entre els s. XII-VII aC, davant l’absència o el desús d’un sistema d’escriptura el patrimoni literari fou transmès oralment. La Ilíada i La Odissea, escrites entre el 750-720 aC (Pomeroy, 2010:79) i atribuïdes a Homer, són les dues primeres manifestacions de la poesia èpica, on es narra les proeses d’herois i déus en un passat remot. La poesia era en mitjà de transmissió del sistema de valors de la societat arcaica; i va arribar a configurar la mitologia i la història ideal del poble grec, així com la identitat panhel·lènica (Carruesco, 2016:51). 
Tot seguit es resumiran les seves característiques principals. Invocació de la musa i resum, que permet a l’oient saber què passarà creant uns sensació d’anticipació de l’acció. En la Ilíada, l’acció es desenvolupa de manera rectilínia i en la Odissea en canvi hi ha aturades i flashbacks. Les escenes olímpiques -assemblees entre els déus- on es decideix el destí de l’heroi, sempre hi són presents. L’estil de la narració és directe tot i que es troben en gran mesura diàlegs o discursos que tenen lloc enmig d’assemblees de déus i d’homes. L’assimilació de l’acció fent comparacions amb la natura, la vida quotidiana o el món pastoral, és un dels elements clau de l’estil homèric. Les escenes típiques de la èpica -que tenen una longitud variable i tendeixen a ocupar sempre la mateix posició en la narració- són constituïdes per grups de paraules sense variacions o amb flexió, separació, inversió de mots, i sovint amb expansions addicionals (Carruesco, Torné, 2016:58). I finalment l’ús del sistema de fórmules, com per exemple Aquil•les “el dels peus lleugers” (nom+epítet), servien per anar filant la trama èpica.

La poesia èpica fou difosa pels aedes (cantors) que realitzaven perfomances a les corts dels aristòcrates o a les festes de la comunitat. Podem torbar-ne exemples en les mateixes obres:
"I va tornar l'herald, portant la lira sonora 
a Demòdoc; el qual es posà en el mig, i el voltaven, 
drets, uns minyons en la flor, campions en l'art de la dansa, 
i amb els peus percudien la lliça divina; i Ulisses 
veia aquell miralleig dels peus i en son cor s'admirava. 
Després, polsant les cordes, preludiava un cant dolç, 
d'Ares i els seus amors amb la ben coronada Afrodita, 
com per primera vegada s'uniren a casa d'Hefestos."
Homer, Odissea 8, 261-268. Trad. C. Riba

Segons la teoria grega del l’Entusiasme (enthousiasmós), que descriu el procés creatiu de la èpica, les muses s’apoderaven dels aedes fent-los entrar en un trànsit (éntheos), infonent-los energia creativa i inspirant la capacitat de recordar el cant per tal de transmetre’l al públic. 

La IIíada narra els últims quaranta dies del darrer any de la guerra de Troia. Enfrontament que durant deu anys mantingué Agamèmnon, rei de Micenes, contra la ciutat de Troia o Ílion, iniciat pel rapte de la espartana Helena perpetrat pel príncep troià Paris. En els àmbits acadèmics s’havia considerat la història com a producte de la fantasia de Homer, fins l’any 1870 quan l’arqueòleg alemany Heinrich Schliemann descobrí al turó de Hisarlik (a l’actual Turquia) un complex de deu ciutats. Es creu que en aquell emplaçament podria està ubicada la Troia homèrica, més concretament Troia VI o VII. En relació els fets històrics, hom creu que en efecte hi hagueren conflictes. Sobretot deguts a l’enclavament geogràfic privilegiat on se situava Troia, que li permetia estar entre les rutes comercials de l’orient i el trànsit del Mar Negre, fent-la un lloc estratègic. A més a més de la pressió demogràfica dels colons micènics i les creacions de les primeres colònies, que feren augmentar les incursions en territori Troià. Mica en mica, la ciutat es va anar desgastant i va acabar sucumbint. 

Com s’ha vist, la èpica marca el ritme de la història de l’antiga Grècia. Així doncs, els herois foren venerats de tal manera que s’arribà a conformar formes de religiositat al seu voltant el culte als herois que creien tenien la facultat de protegir la ciutat i les persones (Pomeroy, 2010:108). En el període 750-700 aC, es comença revalorar el passat i a retre culte, en forma d’ofrenes o sacrificis, a tombes micèniques on es conservaven les relíquies dels herois.). Així doncs, les seves tombes van esdevenir punts clau que marcaven els espais públics com l’àgora o l’acròpolis, l’heroi seria el garant de la continuïtat entre les reialeses de l’època Obscura i la nova realitat política (Domínguez, 1993:78), fonamentant la identitat col·lectiva de la polis (Carruesco, 2016:39). Fora muralla les seves tombes delimiten el territori de la polis i sovint s’associa aquest el culte als santuaris dels déus. Com a exemple tenim el culte a Agamèmnon a Micenes, a Menelau i Helena a prop d’Esparta i a Teseu a Atenes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada