dimarts, 10 de gener de 2017

CULTURA, TECNOLOGIA I SOCIETAT

En el present article s'intentarà fer una síntesi sobre com la irrupció de la noves tecnologies afecten a la cultura, com aquestes es relacionen amb la societat i com afecten a la humanitat. 
És ben cert que la tecnologia ja des dels inicis de la humanitat, a través de l'adopció de la agricultura, ha estat un element catalític de profunds canvis socials i personals. D'ençà de la Revolució industrial i l'arribada del vapor fins l'actualitat, els avenços científics i tècnics han determinat el creixement dels estats a passos agegantats, sobretot en termes econòmics. L'entrada de la tecnologia en l'àmbit quotidià, com per exemple els robots de cuina, els rentavaixelles, els ordinadors, els smartphones, els televisors intel·ligents, Internet, les targetes de crèdit,... ha transformat la societat de tal manera que s’ha passat de tenir una societat industrial a una societat ultra tecnificada on la velocitat i la immediatesa són valors imperants. 

La tecnologia es troba en tots els àmbits de la nostra vida; i com a part de l’ambient humà, aquesta estarà sempre lligada a la cultura des de diferents vessants, ja sigui amb mètodes de subsistència i de producció com també en la creació del llenguatge o la creació artística. D'una banda, les noves tecnologies han permès a molts individus produir ells mateixos continguts culturals sense haver de passar pels circuits i mercats estàndard. Com diu Gemma Galdon en el seu article a El País hi ha hagut una democratització de les eines creatives fomentat per les noves tecnologies. Aquest fet ha suposat un canvi també en les formes de comercialització de la cultura, per tant ha estat necessari un replantejament de la propietat intel·lectual, i la creació de diferents tipus de formats o llicències que en regulen el seu ús. Alguns d'aquests tipus són per exemple els continguts de pagament o les llicències com ara la Creative Commons, que permeten l'ús gratuït del contingut sota diferents supòsits. Però és cert que amb l'aparició d’Internet hi ha hagut una democratització real de la cultura i dels coneixements? Segons l'informe Digital 2016, que es publica al lloc web de We are Social, només el 54% de la població mundial té accés a Internet. Cal tenir en compte que l'accés a la cultura i a la informació està completament supeditat a la economia i determinat per la zona on es visqui. 
Així doncs queda palès que les noves tecnologies i el seu ús estan directament lligades als estats i a l'economia mundial de diferents maneres: en relació a l'accés a la tecnologia i a Internet i també a l'ús comercial que se'n realitza (a través del Big Data), entre d'altres. 

Les noves tecnologies no només permeten crear continguts culturals, sinó que també permeten comprar, buscar informació, entretenir-nos,... Davant de tot aquest ventall d'opcions i potències, pot haver-hi una alteració de la visió de la realitat? L'arquitecte i pensador Paul Virilio alerta d'aquesta possibilitat i postula que vivim en una època d'adoració al progrés, on el món real està essent substituït pel món virtual; així com el propi cos que s’ha convertit segons ell en un cos espectral (Alsina, 2016:25). Les tecnologies per si mateixes no ens faran lliures, ja que com s’ha dit anteriorment es troben supeditades als poders fàctics dels estats i poden (i són) usades com a elements de control social i sovint de desinformació; en tenim un exemple en el paper com a creadors d’opinió que han tingut Internet i les xarxes socials en les eleccions americanes. El “soroll” de la desinformació enmig de tant cúmul d’informació no verificable pot afectar al coneixement humà i no fomenta en cap cas l’aprenentatge; en aquest cas els usuaris tenim una gran responsabilitat en saber com hem de “triar”.

D’altra banda, es corre el risc de que els humans es deshumanitzin a causa de la tecnologia? En el passat diversos autors es van ocupar del tema. Lewis Mumford, en les seves obres Técnica y Civilización y El mito de la máquina, es preocupa sobre l’exercici de control i de domini que exerceix la pròpia tecnologia cap als humans, ja que diu que aquesta no està concebuda per a satisfer les nostres necessitats, sinó que s’ha centrat en satisfer les seves demanades superorgàniques (Alsina, 2016:12); creu que la tècnica s’ha de repensar per tal d’humanitzar-la. Martin Heidegger, al seu torn, descriu el perill de la desnaturalització dels humans inscrits en la tècnica, si aquesta no és controlada d’una manera adequada.
Hi ha moltes incògnites en relació a l’ús de les noves tecnologies com a mecanisme de control i d’homogeneïtzació cultural. L’Escola de Frankfurt, tot i que amb el seu pensament Marxista considerava la tècnica com quelcom alliberador, va criticar com la cultura de masses i la possibilitat de la reproductibilitat tècnica podria abocar a la humanitat a viure sota els constructes polítics i socials determinats pels Estats sense que ens n’adonéssim. En aquesta línia i donada la instrumentalització de l’home a través de la tecnologia, Habermas proposa millorar la comunicació entre l’home i la natura per tal que els humans puguin reprendre el control davant la tècnica com a instrument de domini.
Jacques Ellul critica la regla de l’eficàcia sota la que els humans vivim a ressemblança de les màquines, que tot ho adapten a la seva lògica; i la relaciona amb la racionalització de la vida a través de l’economia, que alhora sotmet als humans als interessos i procedir de la tècnica. Ellul emmarca la seva teoria basant-se en diferents supòsits, com per exemple que la tècnica ha suplantat la natura com a entorn pels humans, l’ambivalència dels avenços tecnològics que tenen aspectes positius i negatius i com les noves tecnologies han modificat les idees creences i judicis dels humans. Sota aquestes premisses proposa reflexionar sobre els desenvolupament tècnic i comprendre les seves formes de domini, per tal de poder independitzar-se del seu ús.

Tot i així, els pensadors transhumanistes pensen que l’avenç tecnològic és quelcom positiu i alliberador de l’espècie humana, i que portarà al progrés social, econòmic i cultural. Creuen que gràcies a la tècnica es podran revessar els límits que imposen els nostres cossos i fins i tot vèncer la mort. Les noves tecnologies gràcies a la creació de robots per exemple, ens faran la vida més fàcil sobretot en el camp laboral, fet que permetrà als humans disposar de més temps. Cal dir que aquests postulats, sovint utòpics, semblaven ciència ficció fa uns anys, tot i que actualment es pot constatar que molts s’han fet realitat, i no tots han estat negatius.

Així doncs, l’espècie humana es dirigeix cap a un món ultra tecnificat a on ens deslligarà de la seva humanitat mitjançant les màquines? O aquestes seran simplement el suport de la nova evolució humana? De moment només es pot especular i buscar altres vies per tal de conviure amb la ciència i la tècnica d’una manera menys alienadora per tal d’evitar que la societat esdevingui, encara més, la distòpia creada per Orwell a 1984. La tercera via existeix, el tecnorealisme busca construir en la societat en xarxa (fent servir nomenclatura de Manuel Castells) on vivim una dialèctica entre tecnologia, cultura i societat. Actualment no es pot pensar la societat separada de les noves tecnologies, existeix una relació bidireccional entre aquest dos termes. Cal ser conscients que la ciència i la tècnica influeixen als humans a la hora de crear la seva pròpia realitat i a la hora de viure en societat. El camí a seguir doncs, passaria per fomentar que les arts i la cultura siguin punts estructurals en la comunicació i la integració entre la cultura humanística i la cientificotecnològica. Potser iniciatives com les Digital Humanities ens poden ajudar en aquest procés; després de la crisi de les Humanitats en els últims anys així com la seva reivindicació posterior, esperona als humanistes a continuar i renovar-se per no morir.

En conclusió, la tecnologia pot ser i és un eina d’informació, de creació de cultura, de comerç, de comunicació, de manipulació,... El principal subjecte de la tecnologia són els humans, per tant l’important no és la tecnologia en sí, sinó l’ús que se’n faci. És per aquest motiu que cal estar “despert” i ser conscient de la instrumentalització, no només en un sentit econòmic o de consum de cultura i d’altres béns (si és que nosaltres podem anomenar la cultura com a un bé), sinó la instrumentalització lligada a la hegemonia del pensament social capitalista. És per aquest fet que cal que els ciutadans ens cultivem, per tal d’adquirir les capacitats que ens faran desenvolupar un sentit crític. I cal que ho fem per nosaltres mateixos, ja que sovint el sistema globalitzat on estem tots inserits no promou els elements i les eines que ens poden ajudar a ser més lliures, o com a mínim a ser conscients de la realitat (si és que aquesta existeix), i és en aquest punt on la tecnologia ens pot ajudar. Internet, els mòbils, els ordinadors, etc. no han de ser vistos com un monstre aniquilador de societats i cultures. També poden ser una eina per la revolució, la denuncia i la recerca d’informació no adulterada pels sistemes malauradament corruptes i propagandístics dels estats. Està a les nostres mans i és la nostra responsabilitat, com a imperatiu en el sentit més Jonasià, reinventar la societat amb l’ajuda de les noves tecnologies, perquè al cap i a la fi, estan al nostre servei.


Bibliografia:
  • Rowan, J. (2016) Estudis culturals. FUOC
  • Alsina, P. (2016) Cultura i tecnologia. FUOC
  • Storey, J. (2012) Teoría Cultural y Cultura Popular. Barcelona: Octaedro